“És el moment d’aprovar una Estratègia Nacional de Paisatge que marqui el full de ruta des de l’escala nacional fins a la local”

Periodista
12/11/2017 - 20:33

Pere Sala és director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya. El seu treball es focalitza en la integració del paisatge en les polítiques públiques, la implementació de polítiques de paisatge a Europa, i la relació entre paisatge i desenvolupament. L’Observatori del paisatge col·labora amb El(s) valor(s) del paisatge, un cicle impulsat per la Fundació Carulla i el Museu de la vida rural. Aprofitant el seu pas pel cicle, hem volgut parlar amb ell sobre paisatge. El resultat és una anàlisi amb profunditat que marca l’estratègia a seguir perquè Catalunya, amb una varietat de paisatges extraordinària, sigui un referent global i on els seus ciutadans coliderin la protecció del paisatge com a patrimoni.

¿Què li suggereix aquesta dualitat valor/valors que els organitzadors de El(s) valor(s) del paisatge han volgut subratllar?
Em sembla molt oportuna i enormement suggestiva, perquè el paisatge no només té un valor per si mateix, sinó que la societat li atribueix diversos tipus de valors (ecològics, històrics, estètics, socials, productius, simbòlics i identitaris). El gran encert d’aquest cicle és precisament el fet de fomentar el debat i la reflexió com a vies per al coneixement dels valors del paisatge, de tots els paisatges (tant si són urbans, com  periurbans, com rurals), ja que aquest coneixement és fonamental per poder després desplegar polítiques i prendre decisions.

Voldria insistir en aquesta idea: conèixer i reconèixer els valors d’un paisatge ens proporciona informació molt rellevant per a la seva futura protecció, gestió i planificació, per a la dinamització del territori i el reforç de la seva autoestima, i és una potent via de sensibilització ciutadana. És precisament per aquest motiu que des de l’Observatori potenciem i col·laborem amb aquelles iniciatives que impliquen a la població i als agents en la definició dels valors del seu paisatge, com la construcció coral del mapa del paisatge transfronterer de la Cerdanya, la preparació col·lectiva del Pla de Gestió del Paisatge del Priorat-Montsant-Siurana, o els treballs que estem iniciant del nou Catàleg del paisatge del Penedès.

El cicle es focalitza, entre altres temes, en què cal entendre per paisatge i quines són les seves possibles classificacions i categoritzacions, Per la seva àmplia experiència i des de la feina feta a l’Observatori del Paisatge, ¿creu que es pot respondre de manera unívoca a aquestes qüestions, o hi ha encara opinions molt divergents al respecte?
Divergents no, però sí complementàries. La diversitat que existeix en la conceptualització del paisatge o en la manera de classificar-lo ha contribuït a enriquir les visions, però, com a contrapartida, sovint no ha facilitat la comunicació entre els especialistes. Per això penso que el Conveni europeu del paisatge, impulsat per Consell d’Europa, té una gran virtut: ser el resultat d'un gran acord continental i alhora el punt de trobada per un concepte, el de paisatge, que -en paraules de Joan Nogué, exdirector de l’Observatori del Paisatge- té una enorme càrrega cultural, és portador de valors tangibles i intangibles, i és alhora una realitat objectiva i una construcció social.

Per exemple, les unitats de paisatge definides en els catàlegs de paisatge de Catalunya van partir d’aquest consens. Els vam donar un sentit nou i un significat únic, d’acord amb les tendències observades arreu d’Europa, que atorguen cada vegada més importància als elements dinàmics, perceptius i vivencials del paisatge (a més dels estàtics i materials), a l’hora de definir-ne el caràcter, i com a espais que són alhora reconeguts i viscuts com a tal per les persones. Aquesta aproximació ha convertit les unitats de paisatge en una font inesgotable de coneixement i inspiració per a moltes altres iniciatives i estratègies de paisatge locals; en territoris d’on n’estan sorgint noves governances; i una molt bona notícia és que la nova Llei del Territori que està impulsant el Departament de Territori i Sostenibilitat les considera àmbits fonamentals per a aplicar polítiques urbanístiques.

"Els catàlegs també estan servint de base per a territoris que busquen nous continguts i que no els troben en les eines de planejament convencionals, i on el paisatge és vist cada vegada més com un bé comú i com un motor per al seu desenvolupament"

Seguint amb la importància dels catàlegs dels paisatge pels gestors del territori i els professionals que hi intervenen (geògrafs, urbanistes), suposo que deuen haver rebut comentaris de diverses persones al respecte.
Hi ha un consens en el fet que els catàlegs han posat el coneixement del paisatge a disposició de l’acció, a diferents escales: aporten informació de gran interès sobre l’enorme varietat de realitats paisatgístiques del país, dels valors que podem potenciar, i defineixen objectius de qualitat paisatgística que contribueixen a aplicar polítiques de protecció, gestió i ordenació del paisatge en el planejament territorial, urbanístic i sectorial.

Per exemple, aquests objectius poc a poc es van integrant en la planificació; el mapa dels 134 paisatges de Catalunya resultant s’ha incorporat als llibres d’educació secundària obligatòria; o el continguts serveixen de base per a diverses iniciatives turístiques, de gestió del patrimoni, de mitjans de comunicació, o en campanyes de sensibilització. Els catàlegs també estan servint de base per a territoris que busquen nous continguts i que no els troben en les eines de planejament convencionals, i on el paisatge és vist cada vegada més com un bé comú i com un motor per al seu desenvolupament.

Voldria posar en valor que tota aquesta feina s’ha fet de manera multidisciplinària i transversal, conjuntament amb responsables d’institucions, especialistes que provenen de l’àmbit acadèmic, professionals com urbanistes, geògrafs, ambientòlegs, arquitectes, sociòlegs, i fins i tot artistes, entitats culturals i econòmiques, i la mateixa ciutadania, fet que ha diversificat i enriquit enormement les visions dels paisatges. És fonamental que la gestió i ordenació del territori i del paisatge no vagin deslligades de processos democràtics que garanteixin la interacció entre actors i ciutadans.

Fa uns anys es va enderrocar el complex turístic del Club Med al Cap de Creus i es va restaurar el paisatge natural. ¿Creu que va ser una acció encertada que hauria de marcar un principi general d’actuació?  ¿O bé seria millor assumir com la història ha transformat un indret determinat i deixar-lo tal com és?
El cas del paratge de Tudela és un excel·lent exemple de naturalització d’un espai, és a dir, de recuperació de la naturalitat d’un indret molt simbòlic de la història del Cap de Creus potenciant la presència dels seus components més naturals (geologia, vegetació, etc.) i la limitació d’elements artificials. El projecte s’ha convertit en un referent, no només pels Cadaquesencs, sinó també pel país i a nivell internacional. Un altre projecte recent de desurbanització i naturalització que també té admiradors a tot Europa és la restauració de les maresmes de la Pletera, a l’Estartit, que han ajudat a regenerar, revitalitzar i ordenar aquest altre tram de la costa gironina. A més, les intervencions artístiques que l’acompanyen ajuden a recuperar la memòria del lloc i a refer un relat que s’havia perdut completament.

Ara bé, en paral·lel també observem com en altres indrets es posen en valor elements que en el seu moment havien provocat rebuig o recel, i que avui comencen a tenir un significat per a la població (com és el cas del paisatge de la central tèrmica de Sant Adrià de Besòs). Són exemples de paisatges que passen a ser patrimoni perquè són patrimonialitzats per la pròpia societat, construïts a través del vincle i l’experiència entre les persones i el lloc. Amb el Club Med podia haver passat el mateix, certament, però finalment va seguir un altre camí. Constatem com estem caminant cap a un concepte de patrimoni més democràtic, participatiu i plural, en el què la mateixa societat decideix en un moment concret atorgar el valor de patrimoni a un objecte o a un paisatge.

¿Com creu que es veuen afectats els nostres paisatges pel fet de ser un país tan turístic? Sovint el lligam entre una cosa i altra s’estableix en negatiu: els turistes espatllen el paisatge. Però ha de ser inevitablement així?
Coincidirà amb mi que durant molts anys i en molts llocs de la costa o del Pirineu, sobretot, hem fet del paisatge un objecte de consum, i això ha derivat en una transformació molt intensa en la que s’han perdut una part important del seus valors. Aquest fenomen va agreujar-se encara més en el moment en que el turisme es va lligar al creixement residencial.

Hem de pensar en el paisatge com un actiu d’un nou model de desenvolupament, i en el turisme tenim la matèria primera per fer-ho. M’explico: per les seves dimensions, Catalunya és un dels països amb més diversitat de paisatges del continent europeu. N’hi ha 134. Això fa del paisatge un recurs turístic de primer ordre, i el principal atractiu de moltes destinacions turístiques. Som conscients de l’eslògan turístic que en podria sorgir? Sabent que el turisme de qualitat evita els paisatges degradats i despersonalitzats i busca la originalitat o els indrets ben cuidats, l’activitat turística hauria de buscar noves aliances i oportunitats amb altres activitats que generen valor afegit, com l’activitat agrària (en busca de la qualitat i l’autenticitat dels productes locals), la gastronomia (lligada als propis recursos), el patrimoni (experiències), o altres economies d’escala local.

Una cosa més: si la política turística basa bona part del seu producte i les seves estratègies en el paisatge, per què no plantejar-se una contribució econòmica d’aquest sector a les polítiques de paisatge, tal i com ja succeeix en altres indrets d’Europa?

"Cal recordar que quan parlem de paisatge no només ens estem referint al seu paper capital en l'àmbit de l'ordenació del territori, sinó que estem parlant també de patrimoni, de cultura, d'identitat territorial, a totes les escales. Per això una política de paisatge ha de ser transversal i interdepartamental"

Ramon Folch i Josepa Bru van publicar l’any 2016 el llibre Ambient, Territori i Paisatge. M’agradaria, per una banda, que fes una valoració de l’obra i, per una altra, voldria preguntar-li si creu que ens fan falta encara més publicacions i més debats sobre el paisatge. Ho dic perquè sembla encara una qüestió que no acaba d’entrar en el mainstream.
El llibre de Ramon Folch i Josep Bru és una referència imprescindible per tots els que ens dediquem a la gestió i ordenació del territori i el paisatge. Tant de bo es publiquessin més reflexions com la d’en Ramon i la Josepa, dues autoritats indiscutibles en aquesta matèria, i per això celebro l’interès que ha tingut la Fundació Carulla, entitat compromesa amb la cultura, per tractar aquesta temàtica. No oblidem que el paisatge és, efectivament, cultura. També cal felicitar la iniciativa del diari Ara a contribuir a la promoció del llibre, que diu molt del compromís amb els valors del territori d’un mitjà de comunicació generalista. No és el primer cop que fa una aposta per aquest tema i també ho hem de celebrar.

La segona pregunta que em fa la responc dient-li que sí, és obvi. Malgrat que ha costat molt i encara hi ha molta feina per fer, la temàtica ambiental ha entrat més o menys en el debat ciutadà i polític. En canvi, no podem dir el mateix pel que fa al paisatge. En aquest cas “tot just” comença a penetrar en aquest debat i, per tant, la tasca de sensibilització i conscienciació que ens queda per davant és ingent. Cal recordar que quan parlem de paisatge no només ens estem referint al seu paper capital en l'àmbit de l'ordenació del territori, sinó que estem parlant també de patrimoni, de cultura, d'identitat territorial, a totes les escales. Per això una política de paisatge ha de ser transversal i interdepartamental, la qual cosa no és gens fàcil d'implementar.

El paisatge no s’entén sense un component subjectiu. ¿Aquest fet suposa un problema a l’hora d’establir indicadors?
Exactament. És molt complicat definir la qualitat d’un paisatge, per exemple, perquè la majoria dels valors responen a percepcions sensorials o emocions de la població subjectives i incommensurables. Això ens dificulta conèixer amb precisió indicadors fonamentals com el grau d’acontentament o descontentament de la població que viu en un determinat lloc amb el seu paisatge. I quin valor donem a un lloc determinat? Per saber-ho, no hauríem de contemplar només els seus valors patrimonials, històrics o ecològics, sinó, també, la memòria personal, i les experiències viscudes, entre altres aspectes que depenen de la representació que els ciutadans fan del seu paisatge.

Tot i la incommensurabilitat de la majoria de les percepcions o sensacions de la població, en els catàlegs de paisatge hem constatat l’existència d’una valoració cultural i social col·lectiva del paisatge que és, metodològicament, cada vegada més objectivable. Una part de la nostra feina és objectivar aquesta subjectivitat.

"Constatem com la societat civil cada vegada pren més protagonisme, s’apropa, entén, redescobreix i interactua amb el paisatge amb una nova mirada, però també amb noves formes d'organització, més transversals i horitzontals, coliderant amb l’administració projectes col·lectius"

Avui es parla constantment d’apoderament de la ciutadania en molts àmbits. Té sentit parlar d’apoderament en relació al paisatge? I, si és així, en què hauria de consistir?
Si, i molt. Constatem com la societat civil cada vegada pren més protagonisme, s’apropa, entén, redescobreix i interactua amb el paisatge amb una nova mirada, però també amb noves formes d'organització, més transversals i horitzontals, coliderant amb l’administració projectes col·lectius. Sovint allà on no arriben les institucions més tradicionals hi arriben les entitats i les persones. Algunes de les cartes del paisatge que es desenvolupen a Catalunya s’estan encaminant cap aquí.

Un altre exemple d’apoderament, però ben diferent de les cartes de paisatge, és Wikipedra, una base de dades col·laborativa sobre construccions de pedra seca a Catalunya que en aquests moments ja supera les 15.000 barraques, gràcies al treball de prop de 300 persones i entitats. Wikipedra es basa en l’intercanvi de coneixements, però també en la confiança, la reciprocitat i la cooperació entre persones que tenen un interès en comú: els paisatges de la pedra seca. És, per tant, un projecte col·lectiu que invita a una nova forma d’aproximació, d’intervenció, i de gestió del paisatge més enllà de les polítiques i dels instruments oficials. I un projecte que demostra com la governança i la cooperació ciutadana contribueixen a enfortir el sentiment de bé comú en relació als paisatges de la vida quotidiana.

Catalunya compta des de fa més d’una dècada d’una Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge. Quin balanç en fa del seu desplegament?  Quins han estat els encerts i quines han estat les mancances?
Convindrà amb mi que amb l’aprovació i l’aplicació de la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge i la creació de l’Observatori del Paisatge, a Catalunya, en els últims anys s’ha fet un gran pas a favor del paisatge. Ara bé, avui, un cop identificats i caracteritzats els paisatges de Catalunya, desplegats els principals instruments de la Llei del paisatge, consolidat l’Observatori del Paisatge com a entitat de suport a l’administració i de conscienciació de la ciutadania, enfortida la coordinació entre el paisatge i les polítiques d’ordenació territorial, i havent situat Catalunya com a referent europeu en l’àmbit de les polítiques de paisatge, caldria fer un salt endavant.

"Arribats al punt on som, ara és el moment oportú per aprovar una Estratègia Nacional de Paisatge, com ja disposen la majoria dels països europeus amb les polítiques de paisatge més avançades, seguint una recomanació que va emetre el Consell d’Europa l’any 2008"

Això vol dir reforçar la voluntat transversal i interdepartamental de les polítiques de paisatge, passar de plantejaments generals a actuacions més concretes, garantir el pas dels objectius de qualitat paisatgística i de les directrius del paisatge de l’escala territorial a la local (adreçades sobretot a les autoritats urbanístiques), potenciar el rol de les unitats de paisatge, omplir el buit existent en la planificació i gestió del paisatge en l’àmbit local, reforçar la concertació amb els actors més propers al territori i la cooperació público-privada, promoure noves formes de democràcia participativa en el govern del paisatge, i seguir impulsant mesures de sensibilització, educació i formació.

Arribats al punt on som, ara és el moment oportú per aprovar una Estratègia Nacional de Paisatge, com ja disposen la majoria dels països europeus amb les polítiques de paisatge més avançades, seguint una recomanació que va emetre el Consell d’Europa l’any 2008. Una Estratègia Nacional de Paisatge hauria de marcar el full de ruta del govern en matèria de paisatge, des de l’escala nacional fins a la local, i dotar de coherència a les polítiques elaborades entre els diferents sectors. No es tracta de fer un pla o un programa d’accions concretes, sinó d’un document estratègic, que recollís el vincle de tots els Departaments de la Generalitat i dels principals actors, i que dibuixi aquest salt endavant de la política de paisatge al qual em refereixo.

¿Com creu que pot afectar la creació d’un estat català a les polítiques de paisatge a mitjà termini?
Les competències en polítiques de paisatge pertanyen a la Generalitat de Catalunya, i avui la Llei del paisatge i els instruments que la despleguen són un referent a Europa i a molts altres llocs del món. En paisatge, Catalunya s’ha situat en l’escena global.  Tal i com li deia abans, Catalunya disposa d'una varietat de paisatges extraordinària, en concret de 134. Aquesta enorme varietat li permet presentar-se al món com a un territori potser de no grans dimensions, però sí amb la possibilitat de contenir una diversitat representativa de bona part dels paisatges europeus. Des d’una perspectiva internacional, les potencialitats que es desprenen d'aquest fet en l'àmbit de les polítiques turístiques, patrimonials, culturals, o ambientals són més que evidents.


 

Etiquetes: 

Relacionats

Acte
24/11/2017 - 18:30
Museu de la Vida Rural
Acte
24/10/2017 - 18:30
Auditori del Pati Manning

Butlletí