24/06/2002 - 00:00
La Llei 2/2002, de 14 de març, d'Urbanisme (DOGC núm. 3600, de 21 de març de 2002) aprovada finalment amb el suport de CiU i ERC, el suport parcial del PP i l'oposició matisada de PSC-CpC i ICV (que van votar contra una part de l'articulat, tot i reconèixer l'esforç del Govern per introduir bona part de les seves esmenes) és un instrument que ofereix al professional i al polític recursos per fer planificació del territori amb criteris més ajustats de sostenibilitat i control.
Queda pendent, naturalment, la traducció pràctica de la Llei, és a dir, el desplegament mitjançant reglaments i directrius i la gestió política diària, elements que ens seran imprescindibles per determinar si és o no útil i positiva. Malauradament, ens tocarà esperar una mica. D'una banda, la pròxima contesa electoral en l'àmbit local no ajudarà gaire a una ràpida aplicació de la Llei. Es pot preveure que, tal com apunten algunes fonts, els encàrrecs de revisions de plans urbanístics no tirin endavant fins ben entrat el 2003 i que, finalment, no estiguin llestos fins a 2004. Cal tenir en compte, igualment, que encara estem pendents de la directiva europea que concretarà l'accent ambiental que es vol impulsar amb la Llei. Aquesta directiva, també prevista per al 2003, serà un aliat inestimable per determinar exactament la manera de fer els estudis ambientals i quin és el seu pes real en el procés de planificació.
Tot esperant el necessari balanç, avui, quan fa ben pocs dies de l'entrada en vigor de la Llei, ens toca fer-ne cinc cèntims.
El factor socioambiental
El factor socioambiental és, per començar, un dels elements més interessants de la nova legislació. En el preàmbul, la Llei parla explícitament de sostenibilitat i després, en l'articulat, aquest concepte torna a sortir de forma explícita. En el text (article III, apartat 2, del Capítol II) es pot llegir: 'El desenvolupament urbanístic sostenible, atès que el sòl és un recurs limitat, comporta també la configuració de models d'ocupació del sòl que evitin la dispersió en el territori, afavoreixin la cohesió social, considerin la rehabilitació i la renovació en sòl urbà, atenguin la preservació i la millora dels sistemes de vida tradicionals a les àrees rurals i consolidin un model de territori globalment eficient.' I cal subratllar especialment l'apartat 3 de l'article: 'L'exercici de les competències urbanístiques ha de garantir, d'acord amb l'ordenació territorial, l'objectiu del desenvolupament sostenible.' A ningú no se li escapa que, fins i tot sense tenir encara llesta la directiva europea, la inclusió en aquests termes dels criteris de sostenibilitat és un bon pas endavant, que progressivament pot anar generant una jurisprudència, esperem que positiva, per al pensament sostenibilista.
Contra la dispersió, a favor de la cohesió
En el redactat de la Llei, reproduït unes línies més amunt, es parla de models d'ocupació del sòl que evitin la dispersió en el territori i de models que afavoreixin la cohesió social. Però què vol dir això exactament?
En primer lloc, quan es parla d'evitar la dispersió, s'interpreta que la llei intentarà promocionar un creixement urbanístic més compacte que, per exemple, afavoreixi la rehabilitació i un bon aprofitament dels espais ja urbanitzats. Així es podria disminuir notablement la profusió actual de les urbanitzacions disperses.
En segon lloc, quan es parla de cohesió social, es parla, en el fons, d'habitatge protegit, que és, sens dubte, un dels aspectes més comentats pels mitjans de comunicació d'informació general respecte a la nova llei. El 20% de la cessió, que inclou el 10% que ja se cedia abans, es dedica a aquest objectiu' Qui construeix els habitatges, qui els paga i segons quins criteris és encara una incògnita, -a desenvolupar posteriorment. És clar, però, que més enllà de l'indubtable oportunisme polític d'aquesta concessió, la Llei vol afrontar una problemàtica 'la falta de sòl per a habitatge protegit' que perjudica milers de ciutadans.
Municipalisme versus centralisme
Però la Llei ha despertat recels. El municipalisme, articulat a Catalunya al voltant del PSC-CpC i ICV, ha retret als impulsors del nou text legal que no hagin donat un major pes als ajuntaments per decidir sobre el propi territori. La Llei, efectivament, ha consolidat el paper director de les comissions d'urbanisme de la Generalitat, emparant-se en una òptica 'territorialista' i, en certa manera, els ha donat més força. Catalunya entesa com un tot, un tot que va més enllà dels interessos concrets d'un poble determinat. Una visió del territori en termes de 'sistema' que fa temps que reclamaven els professionals dedicats a l'ambientalisme. És cert, malgrat això, que la gran tradició democràtica dels municipis catalans 'actors de primer ordre en l'establiment i la consolidació d'una cultura democràtica al país' ha estat menystingut en certa forma. A més, hi ha experiències impulsades des dels municipis que han intentat superar la tendència 'localista' amb instruments com la Mancomunitat de Municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona o l'exinta Corporació Metropolitana de Barcelona).
Actualment, la relació entre les dues principals administracions competents a Catalunya 'la Generalitat i els municipis- passa pels Programes d'Actuació Urbanística Municipal (PAUM). Ras i curt: si un municipi vol impulsar una determinada actuació de pes, abans haurà de tenir el PAUM convingut i pactat amb la Generalitat. El tutelatge d'aquesta, doncs, és indiscutible. Caldrà veure quin és l'esperit polític i tècnic que es viu al Departament de Política Territorial i Obres Públiques i a les diferents comissions d'urbanisme, que pot ser més o menys receptiu al municipalisme i al seu indiscutible bagatge. Aquest es revela com un altre factor clau i que, de ben segur, haurem de tenir en compte en el moment de fer el balanç de la Llei.
L'economia municipal
Hi ha un altre factor que cal tenir en compte, que té a veure amb l'economia municipal la qual, ara més que mai, reclamarà una revisió de les aportacions financeres de l'Estat. De forma no regulada, i políticament força discutible, alguns municipis feien servir la cessió del 10% de la propietat com un comodí per obtenir recursos (mitjançant la venda de patrimoni, que ara es prohibeix). La cessió, que ara arriba al 20% s'haurà de reservar per a la construcció d'habitatge protegit. De la mateixa manera, els diners obtinguts a través de les sancions de disciplina urbanística, que d'altra banda s'augmenten considerablement (fins a 1,5 milions d'euros), també caldrà destinar-les a aquest objectiu. El recel municipal es converteix ara directament en lògica preocupació. Això, alguns ajuntaments els deixarà ben tocats.
Per últim, hi ha un altre aspecte que cal tenir en compte: reservar el 20% del sòl per a habitatge protegit és relativament senzill. El que no ho és tant és trobar el promotor 'que ha de veure clar el negoci- i el finançament públic que permetin tirar endavant les obres. Aquí és on la política de la Generalitat pel que fa a habitatge haurà de demostrar la seva capacitat per atendre les moltes sol·licituds d'ajut que es generaran pròximament. Un altre punt a concretar d'una llei genèricament positiva, però amb molts aspectes encara oberts, o no resolts, damunt la taula.
Tot esperant el necessari balanç, avui, quan fa ben pocs dies de l'entrada en vigor de la Llei, ens toca fer-ne cinc cèntims.
El factor socioambiental
El factor socioambiental és, per començar, un dels elements més interessants de la nova legislació. En el preàmbul, la Llei parla explícitament de sostenibilitat i després, en l'articulat, aquest concepte torna a sortir de forma explícita. En el text (article III, apartat 2, del Capítol II) es pot llegir: 'El desenvolupament urbanístic sostenible, atès que el sòl és un recurs limitat, comporta també la configuració de models d'ocupació del sòl que evitin la dispersió en el territori, afavoreixin la cohesió social, considerin la rehabilitació i la renovació en sòl urbà, atenguin la preservació i la millora dels sistemes de vida tradicionals a les àrees rurals i consolidin un model de territori globalment eficient.' I cal subratllar especialment l'apartat 3 de l'article: 'L'exercici de les competències urbanístiques ha de garantir, d'acord amb l'ordenació territorial, l'objectiu del desenvolupament sostenible.' A ningú no se li escapa que, fins i tot sense tenir encara llesta la directiva europea, la inclusió en aquests termes dels criteris de sostenibilitat és un bon pas endavant, que progressivament pot anar generant una jurisprudència, esperem que positiva, per al pensament sostenibilista.
Contra la dispersió, a favor de la cohesió
En el redactat de la Llei, reproduït unes línies més amunt, es parla de models d'ocupació del sòl que evitin la dispersió en el territori i de models que afavoreixin la cohesió social. Però què vol dir això exactament?
En primer lloc, quan es parla d'evitar la dispersió, s'interpreta que la llei intentarà promocionar un creixement urbanístic més compacte que, per exemple, afavoreixi la rehabilitació i un bon aprofitament dels espais ja urbanitzats. Així es podria disminuir notablement la profusió actual de les urbanitzacions disperses.
En segon lloc, quan es parla de cohesió social, es parla, en el fons, d'habitatge protegit, que és, sens dubte, un dels aspectes més comentats pels mitjans de comunicació d'informació general respecte a la nova llei. El 20% de la cessió, que inclou el 10% que ja se cedia abans, es dedica a aquest objectiu' Qui construeix els habitatges, qui els paga i segons quins criteris és encara una incògnita, -a desenvolupar posteriorment. És clar, però, que més enllà de l'indubtable oportunisme polític d'aquesta concessió, la Llei vol afrontar una problemàtica 'la falta de sòl per a habitatge protegit' que perjudica milers de ciutadans.
Municipalisme versus centralisme
Però la Llei ha despertat recels. El municipalisme, articulat a Catalunya al voltant del PSC-CpC i ICV, ha retret als impulsors del nou text legal que no hagin donat un major pes als ajuntaments per decidir sobre el propi territori. La Llei, efectivament, ha consolidat el paper director de les comissions d'urbanisme de la Generalitat, emparant-se en una òptica 'territorialista' i, en certa manera, els ha donat més força. Catalunya entesa com un tot, un tot que va més enllà dels interessos concrets d'un poble determinat. Una visió del territori en termes de 'sistema' que fa temps que reclamaven els professionals dedicats a l'ambientalisme. És cert, malgrat això, que la gran tradició democràtica dels municipis catalans 'actors de primer ordre en l'establiment i la consolidació d'una cultura democràtica al país' ha estat menystingut en certa forma. A més, hi ha experiències impulsades des dels municipis que han intentat superar la tendència 'localista' amb instruments com la Mancomunitat de Municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona o l'exinta Corporació Metropolitana de Barcelona).
Actualment, la relació entre les dues principals administracions competents a Catalunya 'la Generalitat i els municipis- passa pels Programes d'Actuació Urbanística Municipal (PAUM). Ras i curt: si un municipi vol impulsar una determinada actuació de pes, abans haurà de tenir el PAUM convingut i pactat amb la Generalitat. El tutelatge d'aquesta, doncs, és indiscutible. Caldrà veure quin és l'esperit polític i tècnic que es viu al Departament de Política Territorial i Obres Públiques i a les diferents comissions d'urbanisme, que pot ser més o menys receptiu al municipalisme i al seu indiscutible bagatge. Aquest es revela com un altre factor clau i que, de ben segur, haurem de tenir en compte en el moment de fer el balanç de la Llei.
L'economia municipal
Hi ha un altre factor que cal tenir en compte, que té a veure amb l'economia municipal la qual, ara més que mai, reclamarà una revisió de les aportacions financeres de l'Estat. De forma no regulada, i políticament força discutible, alguns municipis feien servir la cessió del 10% de la propietat com un comodí per obtenir recursos (mitjançant la venda de patrimoni, que ara es prohibeix). La cessió, que ara arriba al 20% s'haurà de reservar per a la construcció d'habitatge protegit. De la mateixa manera, els diners obtinguts a través de les sancions de disciplina urbanística, que d'altra banda s'augmenten considerablement (fins a 1,5 milions d'euros), també caldrà destinar-les a aquest objectiu. El recel municipal es converteix ara directament en lògica preocupació. Això, alguns ajuntaments els deixarà ben tocats.
Per últim, hi ha un altre aspecte que cal tenir en compte: reservar el 20% del sòl per a habitatge protegit és relativament senzill. El que no ho és tant és trobar el promotor 'que ha de veure clar el negoci- i el finançament públic que permetin tirar endavant les obres. Aquí és on la política de la Generalitat pel que fa a habitatge haurà de demostrar la seva capacitat per atendre les moltes sol·licituds d'ajut que es generaran pròximament. Un altre punt a concretar d'una llei genèricament positiva, però amb molts aspectes encara oberts, o no resolts, damunt la taula.
