La revolució educativa per la natura

Periodista ambiental
28/06/2017 - 14:47

“La millor escola és l’ombra d’un arbre”. Aquesta és una sentència inspiradora del teòric suís Jean Piaget, amb qui la mestra Rosa Sensat i Vila va tenir amistat. La muntanya de Montjuïc constitueix un emblema en constant evolució de fites històriques i polítiques de Catalunya. Des de la recent lectura del manifest sobiranista fins a l’enorme patrimoni d’instal·lacions culturals, esportives i econòmiques on destaca el MNAC o el Teatre Lliure, la petjada de les Olimpíades de 1992, l’Exposició Internacional de 1929, el Jardí Botànic, la Fira de Barcelona, l’escenari d’episodis d’afusellaments en l’entorn del castell esdevingut presó durant el franquisme o el cementiri jueu medieval.

Molt menys conegut és que Montjuïc va acollir l’Escola del Bosc de l’Ajuntament de Barcelona, pionera d’un ensenyament públic inspirat per moviments com ara la Pedagogia Progressista o l’Escola Moderna. Rosa Sensat va ser la primera directora d’aquest col·legi exemplar, qui, gràcies al seu bagatge europeu i determinació, va ser artífex d’una educació de proximitat a la natura, d’experimentació, de renovació en l’ensenyament de les ciències i de transformació de valors de gènere, en connexió amb el feminisme català.

Rosa Sensat a l'Escola del bosc. ©AFB

Montjuïc, de fet, va ser el lloc d’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog i lliurepensador fundador el 1901 de l’Escola Moderna, primer centre d’ensenyament mixt i laic de Barcelona, favorable, a més a més, a les reivindicacions obreristes i amb sensibilitat ambiental, ja que disposava d’un museu natural. Vuit anys després, el 1909, Ferrer i Guàrdia fou condemnat a mort, acusat d’haver estat un dels instigadors de la Setmana Tràgica de Catalunya.

Les classes a l’Escola del Bosc van començar el 8 de maig de 1914 a la Torre Laribal; quatre anys abans, l’Ajuntament de Barcelona havia acordat la creació d’escoles públiques a l’aire lliure, per influència de corrents com l’higienisme, que vinculava la salut amb l’educació. El consistori seguia, així, el model britànic de les open air schools o schools of the woods, nascudes arran de l’expansió de la tuberculosi abans de la Segona Guerra Mundial.

L’ecòleg Jaume Terradas va esmentar Rosa Sensat i Francesc Ferrer i Guàrdia en la celebració del quarantè aniversari del punt de partida de l’educació ambiental a Catalunya, precursora en l’àmbit espanyol, i de les tres dècades de vida de la Societat Catalana d’Educació Ambiental. El 1975 la promotora del Vallés, SA, de la Caixa Sabadell va acudir a la Universitat Autònoma de Barcelona a fi de consultar amb relació a l’ús d’unes 16 hectàrees al bosc de Santiga, a Barberà del Vallès. El mateix Terradas, juntament amb la professora de ciències naturals Marina Mir, van elaborar el primer itinerari d’educació ambiental de l’Estat a Santiga, incorporant les seues experiències a Anglaterra, on a finals de la dècada dels setanta “ja hi havia més de 800 itineraris d’educació ambiental”, com apunta Mir.

La jornada “Educació ambiental. D’on venim? Cap on anem?” —organitzada per la Diputació de Barcelona amb la col·laboració de la Xarxa de Ciutat i Pobles cap a la Sostenibilitat— va revelar la profunda actualitat i necessitat de reivindicar els paràmetres de renovació pedagògica i ensenyament pròxim a la natura engegats per Rosa Sensat o Ferrer i Guàrdia, com també la idoneïtat de promoure la participació ciutadana i perspectives innovadores multiparadigma, en opinió de Teresa Franquesa, una de les teòriques de referència d’aquesta disciplina.

Més d’un segle després, malgrat tots els avanços en normatives i consciència ambientals, la connexió d’educació formal i natura continua sent una assignatura pendent, en paral·lel al deteriorament de la qualitat de vida provocat pels processos de contaminació. “L’educació ambiental és una història d’enorme èxit per la qualitat de materials, equipaments i persones implicades; tanmateix, ni ha entrat realment a l’ensenyament formal primari ni secundari ni ha canviat de manera notable els comportaments socials potencialment desastrosos per a l’entorn. No hem acabat de comprendre que som part de la natura”, assevera Terradas. “Als setanta vam pensar que l’educació ambiental seria una proposta de revolucionaris i no va ser així”, comenta Mir.

“L’error més gran és no fer res pensant que només pots fer poca cosa”. Teresa Franquesa destacava la sentència del polític irlandès Edmund Burke, perquè el repte global de la sostenibilitat pot dur a la inacció. A més, la seducció ambiental és molt més poderosa que la satisfacció per la correcta gestió ambiental. “Quan els nens veuen un plec geològic queden emmetzinats per sempre més de natura”. Ho assegurava Angeleta Ferrer, filla de Rosa Sensat, com recorda nítidament Marina Mir.ç

*Article publicat a: El temps


 

Font: El temps

Categories: 

Relacionats

Entrevista

 

Teresa Franquesa és amplament coneguda en el món de l’educació ambiental i de la sostenibilitat en general. Ho és per la seva dilatada trajectòria en aquest camp i pel seu treball reeixit, reconegut reiteradament a nivell internacional. 

És sens dubte una de les veus més rellevants d’Europa per analitzar amb profunditat el sentit de l’educació ambiental als nostres dies. Coautora del llibre ‘'Educació ambiental. D'on venim? Cap on anem?' Sostenible ha volgut parlar amb ella sobre aquest 40 anys d’història de l’educació ambiental a Catalunya, els reptes i febleses.

Acte
05/10/2017 - 09:00
Cèntric Espai Cultural del Prat de Llobregat
Opinió

El passat mes de juny va córrer molt per twitter l’etiqueta #40anysEA. El contrast entre el coixinet del hagstag —amb aquell air de postmodernitat — i la promesa d’un viatge enrere en el temps de 40anys resultava singular ...

Butlletí