Llindar de tolerància

Periodista
16/03/2018 - 10:14

La Unió Europea es planteja emprendre accions legals contra Espanya i 8 països més pel fet que aquests estats membres no han estat capaços de complir la legislació comunitària relativa a la qualitat de l’aire. L’Informe Air Quality in Europe 2017 publicat per l’Agència Europea del Medi Ambient (AEMA) no pot ser més clar en una de les seves conclusions principals: la majoria dels habitants de les ciutats europees estan exposats a un aire de mala qualitat. A tall d’exemple, s’ha estimat que només les partícules fines (PM 2,5) són responsables de més de 420.000 morts anuals.

“Com a societat no hauríem d’acceptar el cost de la contaminació atmosfèrica”

El maltès Karmenu Vella, actual comissari de Medi Ambient, està al capdavant de l’exigència als països menys complidors perquè prenguin mesures urgents. Tot i que reconeix alguns avenços, ha indicat que són del tot insuficients per canviar la situació actual. Les manifestacions del comissari constaten un fet evident. Però el  Director executiu de l’AEMA, Hans Bruyninckx, n’ha fet unes altres de més interessants, que van directes al quid de la qüestió. En concret, Bruyninckx, ha assenyalat que “com a societat no hauríem d’acceptar el cost de la contaminació atmosfèrica”.

A diferència d’altres reptes, la manca de qualitat de l’aire presenta unes condicions a priori força favorables per al seu tractament i resolució. En primer lloc és un àmbit on el negacionisme és impossible: en un episodi d’alta pol·lució, en un indret determinat, els efectes són evidents per a tothom. En segon terme, les mesures que cal prendre són conegudes i no hi ha incerteses respecte als resultats pràcticament immediats que s’aconseguirien, en cas que fossin aplicades de manera rigorosa a cada indret. Això no succeeix, per exemple, en el combat contra el canvi climàtic, on l’àmbit d’actuació és el planeta i hi ha una gran quantitat d’actors i, sobretot, d’interessos geopolítics, que obstaculitzen l’efectivitat de l’acció, per no parlar de la complexitat intrínseca dels fenòmens climàtics. 

"Creiem -com a col·lectivitat- que a la pèrdua en salut o en productivitat li correspon algun guany que supera aquests costos"

Tenint tot això en compte, ¿per què no hem estat capaços en les societats més avançades de fer que la qualitat de l’aire deixi de ser un problema? L’explicació es troba en les paraules de Hans Bruyninckx quan recorda que ara mateix estem acceptant el cost que suposa la pol·lució. Aquesta acceptació significa que creiem -com a col·lectivitat- que a la pèrdua en salut o en productivitat li correspon algun guany que supera aquests costos.

En el  llibre The Subterranean Railway, que és una bella història del metro de Londres, s’explica com fins que no va arribar l’electrificació, a principis del segle XX, els soferts viatgers van haver d’empassar-se molt de fum procedent de les locomotores dins els túnels. Des de 1863, i durant els 40 anys següents,  els trajectes en l’underground eren d’una insalubritat inenarrable. No obstant això, els londinencs van apostar per aquell sistema perquè els permetia escapar als grans embussos de trànsit que eren la versió en transport de sang dels nostres col·lapses circulatoris i que enervaven als ciutadans fins al punt que preferien exposar-se a un aire tòxic uns minuts al dia. No deixa de ser paradoxal, vist des de la perspectiva contemporània, que la “solució” als embussos fos respirar pitjor.

"Les autoritats guanyen en no encarar-se fins a les últimes conseqüències amb aquest problema és estalviar-se totes les dificultats, crítiques i maldecaps que una transformació real com, per exemple,  l’establiment de peatges urbans, comportaria. I les persones què hi guanyen?" 

En el nostre temps, els guanys de mantenir un sistema de transport que embruta l’aire no són identificables com en el Londres victorià. De fet, l’única cosa que les autoritats guanyen en no encarar-se fins a les últimes conseqüències amb aquest problema és estalviar-se totes les dificultats, crítiques i maldecaps que una transformació real com, per exemple,  l’establiment de peatges urbans, comportaria. I les persones què hi guanyen?  Segurament n’hi ha que poden trobar avantatges subjectius en la mobilitat insostenible. Però això és possible precisament per l’omissió dels governants en aquest terreny: per què l’extensió de la xarxa de metro és tan lenta? Per què rodalies només és una filera de promeses incomplertes? Per què tots els autobusos no són encara híbrids o elèctrics?.  Respondre a aquestes qüestions voldria dir crear un sistema de transport públic robust i imbatible per a tota la regió metropolitana, una veritable alternativa.

Una altra dificultat per forçar a un canvi de paradigma immediat és el fet que els efectes negatius són percebuts més en el pla col·lectiu que en l’individual i així la seva força es dilueix. Però, fins i tot si és posés l’accent en l’afectació individual, no és pas segur que aquest canvi de visió es produís immediatament. Tenim precedents en aquest sentit. Així, per exemple, des dels anys 50 es coneix la connexió entre el tabac i el càncer de pulmó i avui en dia l’evidència científica ja és aclaparadora. Malgrat tot, un milió i mig de catalans encara fumen. Només ha estat la presa de mesures dràstiques per part de les autoritats, en relació al tabac, el que ha fet baixar el nombre de fumadors a un ritme mai conegut abans.

"Una altra dificultat per forçar a un canvi de paradigma immediat és el fet que els efectes negatius són percebuts més en el pla col·lectiu que en l’individual i així la seva força es dilueix"

Una acció a favor de la qualitat de l’aire en les ciutats amb el mateix grau de determinació que la que s’ha portat a terme en el tabac tindria en poc temps un impacte positiu molt gran. Un pulmó severament danyat difícilment es recuperarà, però el cel pot tornar a ser net en poques hores. Per a aconseguir un nivell d’acció equivalent en l’àmbit de la qualitat de l’aire es necessita pensar a fons en el que diu Hans Bruyninckx i esbrinar en què es fonamenta el nostre llindar de tolerància en aquesta qüestió. Tot plegat porta a pensar que les nostres possibilitats de respirar millor depenen més de la psicologia social que de qualsevol altra disciplina. 


 

 

 

Categories: 

Relacionats

Entrevista

Arrel de la celebració de la vuitena edició EXPOelèctric, publiquem aquesta entrevista a Ramon Caus, director del que ja és el major esdeveniment del sud d’Europa sobre el vehicle elèctric. La Fira pretén acostar el vehicle elèctric als ciutadans a través d'activitats lúdiques i gratuïtes. Però també és sens dubte un indicador de l’estat de salut i la projecció de la mobilitat elèctrica. Sobre el present i futur de l’electrificació del parc automobilístic parla Caus en aquesta entrevista publicada a la revista “Híbridos y Eléctricos”

Notícia

L’ús de vehicles elèctrics ha crescut exponencialment a les grans ciutats en els darrers tres anys. L’última gran novetat ha estat el patinet elèctric, que s’ha convertit en l’autèntic rei de la mobilitat a Barcelona arran del creixement de la xarxa de carrils bici. Aquests patinets han tingut un paper important a la fira EXPOelèctric, que ha celebrat enguany la vuitena edició al passeig de Lluís Companys.

Article
Les matriculacions de vehicles elèctrics del 2018 ja doblen les del 2017

Les matriculacions de vehicles elèctrics del 2018 ja doblen les del 2017. Entre els mesos de gener i agost del 2018 s’han matriculat 1.746 vehicles elèctrics a la ciutat de Barcelona. La xifra dobla de llarg el nombre de vehicles elèctrics matriculats al llarg del 2017, 849.

Butlletí