Tenim un país brutal

Biòleg especialitzat en ecologia
22/07/2018 - 11:58

Potser no en som conscients, però el fet és que tenim un país espectacular. Si alguna cosa m'ha sorprès coneixent gent que treballa en biologia i medi ambient a Espanya i a Europa, és l'alta proporció de gent que ha trepitjat el Pallars alguna vegada a la seua vida i n'ha quedat fascinada. De fet, quan parles amb ells, la majoria fan referència ràpidament a la bellesa dels nostres paisatges, de la gran varietat d'hàbitats, fauna i flora que tenim. Molts d'ells es fan creus que al país del sol i la platja, per molts anomenat el sur caluroso, pugui existir una cosa tan radicalment diferent com els nostres Pirineu i Prepirineu.


Però, per què passa això? Què és el que fa que la nostra terra sigui tan valorada? En ecologia, s'explica que el paisatge canvia en altitud de manera molt semblant a com ho fa en latitud. Dit en altres paraules, el paisatge que podem trobar pujant un cim del Pirineu serà més aviat semblant a un paisatge del nord d’Europa, i no pas al que puguem trobar a la costa mediterrània. De fet, es podria dir que als pallaresos, als pirinencs o als catalans, sense haver sortit del país, tot –o gairebé tot– paisatge europeu ens semblaria familiar. És realment així? Anem a donar-hi un cop d'ull en forma de viatge virtual.

Comencem un viatge cap al Pallars
Començarem el nostre viatge a la costa catalana, on trobarem paisatges típicament mediterranis, amb boscos d'alzines i pins, sureres i matollars. Si avancem cap a la plana de Lleida, ens adonarem que el paisatge cada cop es va tornant més sec, recordant-nos potser a les estepes de l'Est d'Europa. Si continuéssim fins a la frontera aragonesa, intuiríem l'àrid desert dels Monegros, les imatges de les quals ens recorden més a l'Àfrica subsahariana que no pas al típic paisatge mediterrani. 

 

Podria ser l'Àfrica subsahariana, però és el desert dels Monegros. Foto: Cedida

Seguim, ara, amunt cap al Pallars. Els conreus i els secans de la Conca de Tremp deixen pas als paisatges cada cop més verds un cop entrem al Pallars Sobirà. Els fons de les valls s'omplen de pastures i els boscs hi són cada vegada més verds i frondosos. El clima, també, és cada cop més fresc i humit. Tot plegat, cada cop fa semblar més que siguem al centre o nord d’Europa que no pas al sud.

A dalt, les planes verdes de Dinamarca. A sota, l'entrada a les Valls d’Àneu. Tot i l'òbvia diferència en el relleu, el paisatge és força semblant. Fotos: Cedides

El nostre viatge continua creuant Àreu i començant l'ascensió a la Pica d'Estats. A mesura que guanyem en altitud, podem observar com els boscos es van obrint cada cop més, combinant-se amb grans espais verds plens d'herbes i matolls. Per trobar un paisatge semblant a aquest, hauríem de viatjar fins ben al nord d'Europa i Àsia, particularment al centre d'Escandinàvia i la Rússia siberiana, on es localitzen els famosos boscos de la taigà.

A dalt, un paisatge de la Rússia siberiana. A sota, un paisatge d'altura pirinenc. Segur que més d'un s'hauria equivocat si hagués hagut d'escollir a cegues. Fotos: Cedides

Si continuem pujant en altura, ens adonarem que els arbres han desaparegut completament. El paisatge és ara un gran espai obert amb una bona presència de matolls, i amb rierols d'aigua a gairebé cada passa. Encara som al Pirineu pallarès, però si volem trobar un paisatge semblant al que tenim davant hauríem de visitar la tundra, localitzada a Islàndia i a Lapònia, a l'extrem nord d'Escandinàvia. Quan ens aproximem al cim, però, ens adonem que la manta verda i els matolls cada cop són més escassos. En lloc d'això, el que predomina ara és un paisatge de roca, glaceres i neu que resisteix valenta el pas de l'estiu. Els paisatges semblants a aquests els hauríem d'anar a buscar al cercle polar àrtic, Groenlàndia endins.

A dalt, un paisatge islandès. A baix, un dels llacs que envolten la Pica d'Estats. Pareguts força raonables. Foto: Cedides

Valorar el que tenim
Que en poques hores de viatge puguem veure paisatges de gairebé tota Europa és una sort que no tothom té. Això és el que majoritàriament fascina els científics que visiten la nostra terra. Pensem, per exemple, en aquells que han nascut i crescut al nord d’Europa, una àrea plana i de paisatge regular, formada bàsicament per boscs i camps verds. Aquestes persones, en el simple viatge de l'aeroport del Prat al Pirineu, hauran vist més paisatges que en tota la seua joventut. És un fet comprensible i lògic, doncs, que aquestes persones valorin tant el nostre patrimoni paisatgístic.

El Congost de Mont-Rebei, els cims del Montsec, els centenars de llacs d'Aigüestortes o el pla de Boavi són joies paisatgístiques totalment diferents que conviuen en un pam de territori, gràcies a la natura agrest, ferotge i canviant del Pallars. Sovint, ens costa valorar les coses que hem tingut tota la vida. I, per desgràcia, de vegades fa falta deixar de tenir-les per començar a valorar-les. Tenim un país excepcional, un país espectacular, un país que deixa la gent que el visita amb la boca oberta. Tant de bo nosaltres, els que hi vivim cada dia, puguem prendre'n consciència i valorar, estimar i respectar més el nostre patrimoni natural.


 

 

 

Relacionats

Opinió
Un article de Ramon Folch i Josepa Bru

Les qüestions ambientals, paisatge inclòs, són incomprensibles a la sola llum de la ciència ecològica, que no ha estat concebuda per explicar el comportament dels agents socials que hi ha al darrere del territori. Les maneres de l’economia o de la sociologia, al seu torn, són més o menys científiques, però el seu material de treball està constituït per convencions sense preexistència física i per processos subjectius inhàbils com a referent segur. D’aquí la necessitat de resoldre posicions i inclinar-se per l’aproximació holística propugnada per la socioecologia.

Acte
24/11/2017 - 18:30
Museu de la Vida Rural
Notícia

L’Anell Verd és una infraestructura sostenible que envolta el municipi d’Alzira, a la comarca de la Ribera Alta, al País Valencià, i que suposa un canvi del model urbà de la ciutat, ja que constitueix un nou paradigma de mobilitat més respectuós amb el medi ambient i ofereix tot un seguit d’espais d’interacció social. La infraestructura formada per paisatges de ciutat, muntanya, horta i riu ha estat impulsat per l’ajuntament de la localitat i recolzat per la Diputació de València.

Butlletí