S’acosta fi d’any i moment de balanços des de cada isme possible, en un període sociopolític més ple d’ismes que mai. Hi haurà varietat. Per no ser menys, a continuació es proposa un balanç optimalista de l’estat actual en el procés de la transició sostenible. En altres paraules, es suggereix que el moment actual per a la sostenibilitat és el millor dels possibles seguint la lògica de Leibniz. O per als que veuen el got mig buit, el pitjor possible a excepció dels altres segons diria Churchill.
"Una manera de fer balanços sense comparar amb models ideals és, senzillament, mirant enrere, prenent perspectiva i revisant tot el que s’ha assolit assumint que cada fita és òptima"
Sense voler abusar d’embarbussaments lingüístics ni filosòfics, la idea darrera el balanç que ens disposem a fer és la següent: l’optimisme filosòfic de Leibniz parteix de la premissa racional que el món que tenim és el millor possible perquè si hi hagués altres escenaris viables aquests s’haurien produït. La mítica afirmació de Churchill sobre la democràcia com la pitjor forma de govern a excepció de totes les altres se sosté damunt la mateixa lògica. Amb tot i les imperfeccions de la democràcia, no coneixem cap forma alternativa que hagi donat millors resultats. Per tant, no podem fer balanços únicament prenent models ideals com referència encara que les ideologies (els ismes) s’obsessionin en fer això. Una manera de fer balanços sense comparar amb models ideals és, senzillament, mirant enrere, prenent perspectiva i revisant tot el que s’ha assolit assumint que cada fita és òptima. És un balanç optimista ja que la ideologia que l’orienta és l’optimalisme, precisament: en el joc de forces present en cada moment, s’ha obtingut els millors resultats possibles (reals, no imaginats).
Es podria dir que la transició ecològica comença de forma ben evident als anys seixanta amb els primers missatges d’alerta de la comunitat científica. A la publicació de la Primavera Silenciosa de Rachel Carson (1962) li segueixen alguns dels desastres ecològics més importants de la història: L’accident nuclear de Three Mile Island (1979), accident químic a Bhopal (1984), l’accident nuclear de Txernòbil (1986), el vessament de l’Exxon Valdez a Alaska (1989). Els científics i les organitzacions ecologistes s’alien per posar els problemes ambientals a l’agenda global. D’aquest joc de forces en sorgiran les primeres cimeres mundials i acords internacionals. El balanç optimalista del que podem considerar un primer període de transició ecològica prendrà la forma de protocol de Kyoto, de conveni de la biodiversitat o de conveni contra la desertificació.
"Els balanços catastrofistes no destaquen l’entramat institucional que s’ha pogut crear per fer possible la política ambiental. Tampoc assenyalen la fita poc menyspreable d’haver posat el debat sobre la sostenibilitat a l’agenda pública"
Vistos amb perspectiva podríem estar temptats a proclamar que aquests acords han estat un fracàs absolut. És cert que les emissions de CO2 han augmentat, que els estats més contaminants han fet poc o s’han retirat, que es comença a pensar en adaptació al canvi climàtic davant d’un futur que ja no en te prou amb la mitigació perquè és evident que el clima ja està canviant fem el que fem. Ara bé, els balanços catastrofistes no destaquen l’entramat institucional que s’ha pogut crear per fer possible la política ambiental. Tampoc assenyalen la fita poc menyspreable d’haver posat el debat sobre la sostenibilitat a l’agenda pública. És més, sense aquests passos previs hauria estat impensable que l’agenda ambiental avancés com ho va fer a finals del noranta i durant l’inici del segle actual, en el que podem considerar un segon període de transició ecològica.
Als noranta, la globalització i internet incorporen nous actors al debat ambiental. Els científics i activistes en part són substituïts per actors estatals, moviments socials i corporacions. Sense aquest nou debat de caràcter més transnacional no s’hauria iniciat, per exemple, el procés d’exigència de responsabilitat social cap a les empreses. Sense les mobilitzacions de Seattle del 99, o el Global Compact de Kofi Annan, les corporacions pressionades per moviments socials no haurien engegat estratègies d’autoregulació per rendir comptes davant la societat. De nou, el balanç més catastrofista ens tempta a valorar tot això com insuficient o merament cosmètic. Però sense aquest joc d’actors dels noranta seria difícil imaginar com estaria funcionant en l’actualitat la governança ambiental, sobretot a nivell local.
"Avui tenen un paper fonamental les ciutats i pobles, les comunitats locals i regionals, diferents xarxes d’actors, també dinamitzades a través dels social media"
El període actual planteja les transicions cap a la sostenibilitat en clau de governança, és a dir, direcció conjunta per part de diversos actors socials polítics i econòmics cap a models més sostenibles. Ja no parlem només de científics, ecologistes, corporacions o estats. Avui tenen un paper fonamental les ciutats i pobles, les comunitats locals i regionals, diferents xarxes d’actors, també dinamitzades a través dels social media. Les possibilitats de deliberació, col·laboració i empoderament han augmentat significativament. L’optimalisme filosòfic de Leibniz encaixa molt amb l’esperit nadalenc perquè afirma que la creació de Déu era la millor entre les possibles. Però no cal fe ni esperit nadalenc per afirmar, com van fer altres després de Leibniz, que l’univers existeix com és perquè és millor que les seves alternatives.
