Ciutat i Natura: fronteres que s'esborren

Periodista
26/04/2015 - 00:00
A principis del segle XXI les fronteres entre ciutat i natura s'esborren i ho fan a partir d'un nou paradigma on els aspectes ambientals són decisius. Així es va posar de manifest en la sessió d'Ecotendències que va tenir lloc el passat 16 d'abril al Cosmocaixa de Barcelona, i que va convidar a dues persones en primera línia de reflexió -i d'intervenció- sobre el fet urbà: l'arquitecte en cap de l'Ajuntament de Barcelona, Vicente Guallart, i l'arquitecte paisatgista francès, Olivier Philippe.

Històricament les ciutats s'han erigit i han funcionat amb una certa oposició al món no urbà expressada de diferents maneres. Es pot pensar en aquest sentit en les ciutats medievals literalment separades per muralles de l'exterior. Però també en la ciutat contemporània i industrial expandint-se pel territori circumdant, ubicant-hi instal·lacions indesitjades, i generant així una perifèria que no és ni camp ni ciutat sinó un aiguabarreig de les dues, i que sol tenir les pitjors característiques d'una i altra.

Velles intuïcions, nou paradigma
Un dels llibres decisius sobre la transformació urbana el va escriure el 1961 Lewis Mumford: The City in History. En aquesta obra de referència Mumford repassava l'evolució de la ciutat com a expressió de la civilització i de la visió del món dominant a cada  moment històric i arribava a la conclusió que la separació entre "home i natura" i entre "home de ciutat i home de camp" estava superada i no es podia mantenir. Gairebé un segle abans, Ildefons Cerdà, en concebre l'Eixample barceloní, havia tingut la mateixa intuïció i va actuar sota la premissa d' "urbanitzar el camp i ruralitzar la ciutat".

Aquestes expressions del passat són de plena actualitat. A principis del segle XXI les fronteres entre ciutat i natura s'esborren i ho fan a partir d'un nou paradigma on els aspectes ambientals són decisius. Així es va posar de manifest en la sessió d'Ecotendències que va tenir lloc el passat 16 d'abril al Cosmocaixa de Barcelona, i que va convidar a dues persones en primera línia de reflexió -i d'intervenció- sobre el fet urbà: l'arquitecte en cap de l'Ajuntament de Barcelona, Vicente Guallart, i l'arquitecte paisatgista francès, Olivier Philippe. Aquest darrer ha participat en l'equip guanyador del projecte de remodelació de la Plaça de les Glòries. La sessió va ser conduïda i moderada per Josep Maria Mallarach, membre de la Comissió Mundial d'Àrees Protegides i de la Comissió de Polítiques Ambientals de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN).

El nou paradigma consisteix en veure la ciutat com un ecosistema inserit en un medi amb el qual s'ha d'interrelacionar, "si es vol que els centres urbans siguin habitables", va apuntar Philippe. Les relacions ja no poden consistir en "prescindir de la natura, tal com es va fer amb el projecte de la modernitat"  -segons Guallart. Aquesta forma d'entendre la dialèctica rural-urbà va danyar la qualitat de vida a la pròpia ciutat i va portar la degradació al seu entorn més immediat.

Renaturalitzar la ciutat
La presència de la natura a la ciutat no és cap novetat. Les urbs nord-americanes van créixer al segle XIX amb grans cinturons verds. I la idea de ciutat-jardí ha fet fortuna en els dos darrers segles en tot el món anglosaxó, fins i tot s'ha arribat a exportar a altres àmbits. En aquest darrer cas, però, aquest model ha revelat els seus efectes negatius ja que la separació funcional que imposa (habitatge per una banda, llocs de treball i activitat per una altra) és a la llarga insostenible en termes de mobilitat i contaminació.

La renaturalització que es proposa en aquest moment parteix d'una regeneració sistèmica. En primer lloc es tracta de "portar la natura a dins de la ciutat" en paraules de Vicente Guallart. Això vol dir incrementar el verd urbà en els propis carrers remodelant vies principals amb aquest criteri, als terrats  dels edificis (cobertes verdes), en la multiplicació d'horts en el centre de la ciutat aprofitant espais buits, en la recuperació d'interiors d'illa a l'Eixample. També comporta guanyar més espai per al vianant i per als mitjans de transport no contaminants, en detriment sobretot del vehicle privat. I a més llarg termini implica avançar cap a un model productiu radicat dins del propi teixit urbà, afavorint per tant l'accés als llocs de treball, i promoure l'autosuficiència energètica.

Un segon aspecte és la millora el verd dels parcs i jardins i el patrimoni natural en general millorant la connectivitat biològica entre espais i fent que la natura i l'urbs interactuïn i es potenciïn mútuament en beneficis de la ciutadania. Aquesta estratègia està recollida en el Pla del Verd i la Biodiversitat Barcelona 2020 i comporta modificacions importants en el disseny i el manteniment de diferents espais, i sobretot un canvi de mentalitat a l'hora d'afrontar la gestió.

Diferents escales i velocitats
En el debat d' Ecotendències es va remarcar que la modernitat havia portat un concepte erroni de funcionalitat. Les autopistes urbanes, el trencament de les connexions entre espais naturals i urbans, o la impermeabilització total dels sòls, es van fer en nom del progrés i per aconseguir -suposadament- més eficàcia en les funcions urbanes. El nou paradigma de la renaturalització implica deconstruir vies ràpides, refer els corredors i les zones de pas, i treure asfalt d'allà on sigui possible perquè l'aigua segueixi el seu cicle adequadament.

Aquestes intervencions es plantegen a diverses escales i permeten una coexistència més harmònica de diverses velocitats dintre de la mateixa ciutat. Dos bons exemples en aquest sentit serien el projecte Canòpia Urbana de remodelació de la Plaça de les Glòries  o la proposta de recuperació del traçat del Rec Comtal que forma part del projecte del parc lineal la Sagrera. En aquests dos casos es veu com l'ocupació d'una gran quantitat d'espai no contradiu el fet de tenir cura d'una escala més reduïda. Malgrat la seva presència gegantina, Glòries i Sagrera s'estructuren en espais més petits que atenen múltiples necessitats: joc, esport, estada, relació social, i fins i tot nodes de biodiversitat inaccessibles per poder-la preservar (una intervenció que Olivier Philippe va defensar aferrissadament).

Els dos projectes fan compatibles les comunicacions ràpides ja sigui en superfície o en el subsòl (TAV, tren, metro, tramvia, bus) amb els corredors ciclistes i per a vianants que són útils per a la comunicació de proximitat. La idea de diferents escales i velocitats en la mateixa ciutat també es posa de manifest en les superilles de les quals ja hi ha una prova pilot que acabarà el 2017. Totes aquestes intervencions tenen en comú que serveixen per a augmentar significativament la quantitat de verd urbà.

Connectar amb la perifèria

La renaturalització també implica una mirada a la perifèria i als grans espais com rius, muntanyes o camps. Barcelona, per exemple, va negligir durant dècades els seus cursos fluvials (Besòs i Llobregat) Ara n'ha recuperat un en el seu tram final, el Besòs, i en part també el Llobregat. Però com ha apuntat Vicent Guallart, cal portar la ciutat al riu en el primer cas i acabar de vertebrar el parc agrari del Llobregat amb el riu potenciant-ne el valor natural, ecològic i l'econòmic. En una línia semblant es troba el projecte de Grand Parc Garonne a Tolosa de Llenguadoc, pensat per vertebrar uns eixos de comunicació al voltant de la Garona que permetin travessar tota l'àrea metropolitana de la capital occitana amb infraestructures toves (passejos de vianants, carrils bici, tramvia) dins la pròpia natura, i on la ciutat serà una etapa més dintre d'un trajecte més ampli. L'horitzó del projecte se situa a l'any 2030.

Tornant a Barcelona, un cop feta la recuperació del litoral i parcialment la fluvial, ara el gran repte de futur és la connexió de la ciutat amb el Parc Natural de Collserola. Aquesta connexió s'impulsa amb un pla a llarg termini Les portes de Collserola la finalitat del qual serà facilitar l'accés al parc des del casc urbà en diferents punts, incrementant el valor d'aquests indrets. El primer que es farà és el de Torre Baró.

Obstacles i dificultats
Els exemples esmentats podrien portar a una visió gairebé idíl·lica de la renaturalització de la ciutat però, en realitat, com tot canvi de paradigma, implica dubtes i resistències. Alguns d'aquests aspectes van sorgir després del debat que van mantenir Vicente Guallart i Olivier Phillipe, quan va arribar el torn de les intervencions. Així, es va plantejar si era prou assenyat incrementar la biodiversitat de la ciutat quan avui s'està lluitant contra la presència massiva de certes espècies animals com les rates. També si la contaminació urbana feia prou segura l'agricultura en aquest context. Fora d'aquest debat, iniciatives com les superilles han estat qüestionades en el sentit que la pacificació del trànsit en algunes vies podria portar a la sobrecàrrega de soroll i pol·lució a les zones que incrementarien la circulació de vehicles desviats de les superilles.

Més enllà de les solucions concretes que caldrà anar veient en cada cas, la renaturalització no és una moda, sinó un moviment de fons i d'abast mundial. Les principals capitals l'estan adaptant a les seves realitats. El desenvolupament de la High Line a Nova York, sobre una antiga via ferroviària; l'enderroc de l'autopista urbana de Cheonggyecheon a Seül; o l'atrevida introducció d'un bosc lineal a París aprofitant terrenys en desús: La Fôret Linéaire en són exemples destacats.  El moviment és imparable i té també una dimensió transversal com demostra, entre d'altres, la iniciativa Biophilic Cities.  Tal com va apuntar el moderador del debat d'Ecotèndències, Josep Maria Mallarach, "les solucions als problemes que aniran apareixent caldrà buscar-les en aliança amb la natura i no contra la natura".

Etiquetes: 

Relacionats

Butlletí