“Els ecosistemes no tenen una resiliència infinita”

Entrevista a Josep Peñuelas, Premi Ramon Margalef d'Ecologia
Periodista
14/11/2016 - 12:44

Ecòleg especialitzat en ecologia global, ecofisiologia vegetal, teledetecció i en interaccions biosfera-atmosfera, i investigador del CSIC i del CREAF, Josep Peñuelas ha estat el primer català a guanyar el Premi Ramon Margalef d'Ecologia. Després de rebre el guardó, Peñuelas explica a Sostenible quins són els principals reptes de l’ecologia i reflexiona sobre el paper dels humans en el planeta.

Què és el primer que va pensar quan li van comunicar que rebria el premi Ramon Margalef?
Primer per mi va ser una sorpresa. No ho esperava en absolut. Després em va fer molta il·lusió perquè el premi porta el nom del que va ser el meu mestre, el meu cap, el meu amic, Ramon Margalef, per qui sempre vaig sentir una gran estima i una admiració extraordinària.

"Sense Ramon Margalef l’ecologia hauria estat molt més pobra, i la humanitat també"

Ens podria evocar la figura de Margalef des del punt de vista humà i  sintetitzar quina va ser la seva importància per a la ciència a nivell universal?
Des del punt de vista humà era una persona bona, generosa, humil. Tothom l’apreciava i la prova és que per això el recordem. La seva capacitat de treball i els seus coneixements científics eren molt importants. Ara que es parla tant de la visió de conjunt i de la transversalitat, ell tenia molt desenvolupada la capacitat de relacionar-ho tot i de trobar idees noves. Sabia passar en un moment de la petita escala, del detall, a la visió de tot un sistema. Això li va permetre fer grans aportacions a l’ecologia: des de la quantificació de la informació al paper de la termodinàmica en els ecosistemes, passant per l’estudi de les aigües continentals, entre moltes altres qüestions. Per tot plegat no és exagerat afirmar que sense ell l’ecologia hauria estat molt més pobra, i la humanitat també.

Què el va portar personalment a vostè cap a l’ecologia?
A mi des de sempre m’havia interessat saber què és la vida. Pensi per un instant com és d’ extraordinari que vostè i jo estiguem parlant aquí i ara tenint en compte tota la dimensió de l’univers. Aquesta ànsia de saber el perquè, el quan, el com, va ser un factor important de partida.

Un dia, per casualitat, estava a la Plaça Universitat de Barcelona i em vaig trobar amb Ramon Margalef, que sortia de classe. Vaig tenir una conversa amb ell de la qual vaig sortir persuadit de dedicar-me a l’ecologia. Podia haver fet biologia molecular, botànica, genètica, perquè tot m’agradava...però Margalef em va fer adonar que amb l’ecologia podria estudiar totes aquestes disciplines alhora. L’ecologia s’acosta a la màgia de la vida en una visió més global i al mateix temps això la fa una ciència difícil perquè ha d’entendre la gran heterogeneïtat i complexitat que la vida presenta. Encara no comprenem del tot aquest fenomen que és la vida i per mi el gran al·licient és justament aquesta complexitat. Ens queda molta feina per endavant.

"No comprenem com funciona la vida completament, però ens hi anem acostant"

Com resumiria la seva trajectòria en el camp de l’ecologia i quins són els eixos vertebradors del seu treball?
Observar les diferents escales espacials i temporals en què té lloc la vida per entendre-la millor. Això ha implicat haver d’investigar i de treballar en aspectes moleculars, dels organismes, de les poblacions, de les comunitats, dels ecosistemes fins arribar a la  biosfera. Ha estat fantàstic perquè li asseguro que m’ho he passat i m’ho estic passant molt bé. Encara que, com deia abans, no comprenem com funciona la vida completament, ens hi anem acostant. El nostre repte és poder sintetitzar-ho tot en unes lleis d’abast global.

Com de lluny estem d’arribar a aquesta comprensió profunda? Per fer-ho amb un símil amb la vida humana, diríem que l’ecologia està en la seva infància o potser en la seva primera maduresa?
Seguint el símil, estem com a màxim a la primera etapa de l’adolescència, tot i que de vegades les idees importants surten abans de que madurem. Margalef sempre ens deia que s’ha de mirar d’innovar abans del 30, tot i que ell ho va continuar fent passats els 80!

"Caldrà veure fins a quin punt el big data acabarà incidint en un aprofundiment en la comprensió dels mecanismes de la vida, que seria al capdavall un element qualitatiu"

De quina manera es beneficia l’ecologia dels avenços en les tecnologies de la informació i de la comunicació?
La gran quantitat de dades que recollim són en principi una eina extraordinària. La situació que vivim ara és que disposem de totes aquestes dades, però hem de millorar molt en el seu tractament i en la seva interpretació. Aquest és un tema de màxima actualitat i de debat a la comunitat científica. Caldrà veure fins a quin punt el big data acabarà incidint en un aprofundiment en la comprensió dels mecanismes de la vida, que seria al capdavall un element qualitatiu.

Què creu que podrà aportar l’ecologia, en la seva maduresa com a ciència, a la humanitat?
Bé, els humans només som uns actors més de la natura. Hem superat algunes limitacions que teníem en el passat i això ens ha portat a aquest gran creixement de població i d’ús de recursos però les formigues i les rates també ho fan quan les circumstàncies els són favorables. No som tant diferents en aquest sentit, i a més ens mou tot sovint el cervell reptilià... Dit això, l’ecologia és una ciència que, en la seva comprensió de la vida, ens ajuda a veure molt bé com funcionen els cicles de la matèria i l’energia, fet que ens pot ajudar a trobar solucions –des del punt de vista humà, ara sí– que mitiguin els problemes associats a l’excés en l’ús de recursos i a altres impactes ambientals que generem. Són problemes ambientals per nosaltres, no pel planeta, que està acostumat al canvi continuat.

L’ecologisme pot arribar a fer nosa a la ciència de l’ecologia?
Una cosa és l’activisme i l’altre la ciència.  La ciència segueix el seu camí i vol ser objectiva. L’ecologisme organitza l’acció per evitar o per solucionar els problemes ambientals. Les dues coses són importants i fins i tot poden anar de la mà, però també és cert que si l’activisme es converteix en una mena de religió pot convertir-se en un altre problema. En qualsevol cas, en aquest moment històric, és bo que ecologisme i ecologia vagin a una. Confiar que tot ho podrem solucionar només amb la tecnologia és molt confiar.

"Si a banda d’egoistes som prou intel·ligents, ens adonarem que per seguir gaudint de la vida, hem de fer un ús més sostenible dels recursos i del medi"

Hi ha una ètica de l’ecologia?
L’ecologia ha d’estudiar les coses el més objectivament possible, insisteixo, però és inevitable que incorpori un component ètic perquè som els humans que la desenvolupem. Estudiar i interpretar la vida és una manera d’estimar-la i aquest sentiment ens porta a l’ètica inevitablement. És molt difícil trobar un ecòleg que no tingui amor per la natura i alhora interès per solucionar els problemes ambientals.

A un ecòleg què li diu el concepte sostenibilitat?  ¿La natura és realment sostenible o aquesta seria una projecció del pensament humà quan observa determinats equilibris que tenen lloc a la natura? 
La vida està muntada sobre el canvi i de tant en tant hi ha pertorbacions de diferent intensitat que representen un sotrac important en l’equilibri existent i que modifiquen completament el món, com els cataclismes. Fa 2 milions d’anys aquí on estem parlant ara –el campus de la UAB– hi havia una fauna absolutament insòlita des del punt de vista actual, com els elefants. Era un altre món!  Hauríem de distingir dos aspectes: com funcionen la vida i el planeta i com funcionem nosaltres els humans. El terme sostenibilitat no l’apliquem al primer aspecte sinó al segon. Però això no treu que no ens haguem de preocupar pel medi natural. Si a banda d’egoistes som prou intel·ligents, ens adonarem que per seguir gaudint de la vida, hem de fer un ús més sostenible dels recursos i del medi.

"Cada país hauria de mirar d’avançar en una transició energètica que, temes ambientals a banda, evitaria la concentració de poder, informació, i riquesa en poques mans, i contribuiria a crear un món més just i més inclusiu"

¿La sostenibilitat s’aconseguirà amb ajustos progressius del sistema actual però dintre del business as usual o amb un canvi radical de paradigma socioeconòmic, és a dir, repensant-ho tot a partir de zero?
Quan penso en ajustos això em recorda a la vida i l’evolució, que segueixen sempre endavant d’aquesta manera, adaptant-se al que hi ha en cada moment. Però, per altra banda, sóc impacient i em sembla que si no fem un canvi radical en l’ús dels recursos, aleshores arribarà un moment en què tots patirem. Em temo que anirem pel primer camí, el dels canvis progressius. Deia tots patirem però en realitat en el decurs de la  història sempre hi ha uns que pateixen més que els altres. Per portar-ho a un terreny més proper jo crec que tenim a l’abast fer canvis radicals amb algunes iniciatives com, per exemple, desenvolupar una altra política energètica orientada a que cadascú generi la seva pròpia energia. Així ho vaig dir quan em van donar el premi davant el president Puigdemont. Cada país hauria de mirar d’avançar en una transició energètica que, temes ambientals a banda, evitaria la concentració de poder, informació, i riquesa en poques mans, i contribuiria a crear un món més just i més inclusiu.

Com està afectant el canvi climàtic als ecosistemes?
En la natura estem veient els efectes en les canvis en els cicles dels éssers vius (aparició i caiguda de les fulles en les plantes, fases dels insectes, arribada i partida dels ocells migratoris) i això té repercussions en sectors com l’agricultura i, per tant, en la societat i en l’economia.

"No podem confiar en una resiliència infinita. És cert que els ecosistemes poden aguantar les pertorbacions i mantenir les seves estructures, però no indefinidament"

Tendim a confiar excessivament en la resiliència dels ecosistemes?
Aquest és un dels temes principals de recerca en ecologia en aquest moment, en relació al canvi climàtic precisament. No podem confiar en una resiliència infinita. És cert que els ecosistemes poden aguantar les pertorbacions i mantenir les seves estructures, però no indefinidament. Els ecòlegs estudiem molt les alertes de canvis abruptes perquè, si aquests canvis s’esdevenen, després serà molt difícil de revertir la situació que provoquin, si és que és possible. Quan un bosc es converteix en un matollar això modifica el sòl, el cicle de l’aigua, la presència de determinades espècies, per posar només un exemple.

Donada la complexitat de les interaccions en els ecosistemes, estem en condicions d’afirmar què passarà globalment a llarg termini? 
No podem preveure el futur en absolut, per això no s’ha de parlar de prediccions sinó de projeccions. El que fem és projectar escenaris a partir d’unes determinades premisses i si aquestes es modifiquen també ho va fent l’escenari. Aquest és un procés dinàmic.

Per exemple, en el darrer IPCC estem modificant un paràmetre com és la capacitat dels embornals de la biosfera. Fins fa poc pensàvem que el seu potencial creixia al mateix temps que nosaltres abocàvem CO2 a l’atmosfera, però ens hem adonat que no és així i que la velocitat amb què creixen aquests embornals és cada vegada més petita. A més, hem descobert que el temps de residència del carboni, el temps que es manté a les plantes sense retornar a l’atmosfera, també està sent afectat per les activitats humanes. Una altra raó de més per a ser més prudents o, segons com es miri, més agosarats per canviar el nostre model de societat.

"La nostra societat no està preparada per una disrupció tan gran"

Com vostè sap hi ha lectures positives del canvi climàtic per part d’alguns països, com la possibilitat de desenvolupar nous conreus o de que s’obrin noves vies de comunicació marítima....
Potser alguns creuen que sortiran guanyant. Això està per veure. Putin pensa que podrà desenvolupar el nord de Sibèria, però no sabem què passarà quan s’alliberi la gran quantitat de carboni que ara està contingut en el permafrost. La qüestió no és només l’escalfament sinó l’augment de la freqüència dels fenòmens extrems. En un escenari d’augment de 2 a 3 graus a nivell global podríem experimentar onades de calor com la de 2003 molt sovint i això vol dir problemes sanitaris. O si parlem de les sequeres recurrents i d’escassetat d’aigua, hem de fer esment del polvorí del pròxim orient. La nostra societat no està preparada per una disrupció tan gran.

"Trump és aïllacionista i això revela una enorme miopia. Si hi ha alguna característica que defineix el món actual és que tot està més interrelacionat que mai"

Després de la cimera de París es va generar un optimisme moderat, però optimisme al capdavall, respecte a la manera d’enfocar aquesta qüestió. La victòria de Donald Trump és un gerro d’aigua freda?
La cimera va ser un pas endavant des del punt de vista de posar d’acord als països tenint en compte els grans interessos globals. El que no veig tan clar és que amb aquest compromís es pugui complir la limitació dels 2 graus i la prova és que no ens falta gaire per arribar-hi. Pel que fa a Trump, ell ha dit en diverses ocasions que no existeix el canvi climàtic i no creu en els compromisos. Per altra banda, també és aïllacionista i això revela una enorme miopia. Si hi ha alguna característica que defineix el món actual és que tot està més interrelacionat que mai. Jo crec que si Trump tira endavant amb aquestes premisses hi haurà un moment en què simplement veurà que no pot ser. Potser ara que és president posarà més seny.


 

Relacionats

Reportatge

L’Alt Penedès és una de les comarques més afectades pel canvi climàtic. La temperatura augmenta per sobre de la mitjana de Catalunya. I és un dels àmbits territorials on la disminució de les precipitacions és més evident. Un augment de la temperatura i una disminució de les precipitacions que són irregulars. Aquest còctel s’ha convertit en un fet molt perillós per al sector agrari (un 15% del PIB de la comarca), basat, quasi com un monocultiu, en la vinya: vi i cava.

Butlletí