Les característiques concretes ecosistèmiques i urbanístiques de Collserola fan que la gestió forestal i agrícola presenti reptes particulars.
Ramaderia a Collserola. Font: Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola
Ben visible en mig de l’àrea més poblada de Catalunya s’alça Collserola, un massís imponent i verd esquitxada de masies, urbanitzacions, ermites i estacions de tren. Els municipis que l’envolten sumen una població de gairebé 2 milions d’habitants. Dins del Parc hi viuen 14.000 persones en barris, urbanitzacions i cases aïllades, i 5 milions de visites accedeixen al parc al llarg de l’any. Al mateix temps, és un parc natural amb diversitat d’hàbitats, sobretot alzinars i pinedes que allotgen espècies com senglars, toixons o guinetes, entre moltíssimes d’altres. Un dels perills que l’assetgen són els incendis, habituals en l’ecosistema mediterrani però que avui en dia la seva gestió planteja reptes més importants que mai.
S’hi suma el context actual de sequera prolongada, que genera un estrès hídric important en els arbres, i per les pròpies característiques de la vegetació mediterrània. També pel risc que hi hagi un incendi de sisena generació, és a dir, un incendi que suposaria un canvi global i que no es pot apagar amb els mètodes coneguts habitualment a causa dels factors que hi incideixen (com la continuïtat del combustible, l’acumulació de biomassa en superfície i l’activitat de propagació per les copes), estudiats pel bomber Marc Castellnou. Per evitar una situació així, s’està treballant en múltiples vies: de l’agroecologia a la ramaderia passant per l’autoorganització dels habitants del Parc.
«Al Baixador de Vallvidrera estem tallant 200 pins morts que es van plantar el 1910: s’havia acabat el cicle», explica Raimon Roda, director del Parc Natural de la Serra de Collserola. És un exemple de les intervencions que es fan al Parc, que en alguns casos es fa imprescindible tallar arbres. D’una banda, per a l’obertura de clarianes, franges de seguretat. La gestió dels terrenys és obligació dels propietaris dels terrenys i en alguns casos de les administracions públiques, i es concreta tant en la retirada mecànica de sotabosc i arbres morts com amb iniciatives de ramaderia.
La gestió agrícola és una de les grans eines per a prevenir incendis a Collserola. Senzillament, que hi hagi pagesos treballant la terra.
Roda explica que, en el marc del Pla Estratègic de la Generalitat contra els incendis, s’estableixen zones on els bombers puguin arribar per apagar el foc, que «a vegades pot ser obrir camps de conreu». La gestió agrícola és una de les grans eines per a prevenir incendis a Collserola. Senzillament, que hi hagi pagesos treballant la terra. Però en un paisatge sec i de difícil cultiu, no és fàcil generar inciatives agrícoles; tot i que existeixen projectes com Alimentem Collserola -de promoció de la transició agroecològica- o el Contracte Agrari -que remunera els serveis ecosistèmics que fan els pagesos- que intenten compensar-ho i que han arribat després d’anys de reivindicació per part dels pagesos.
A Collserola el 60% del sòl forestal és privat. «D’aquests, una part són propietaris amb lligams amb l’espai, que s’han associat a Collserola Iniciatives per treballar conjuntament i mobilitzar recursos per poder gestionar el bosc, davant les dificultats administratives que s’han trobat» explica Roda. En canvi, amb una altra part de la propietat «és molt difícil treballar-hi, perquè està molt fragmentada i han canviat de mans molts cops», argumenta el gerent. Fet que es deu en part, explica, a causa que no venen d’una tradició de propietaris forestals sinó agrícoles. En definitiva, la major part de Collserola no era bosc, com ara, fa 70 o 80 anys.
La biòloga Jordina Vila explica que el bosc no ha estat sempre com el veiem ara: «Des de fa mil·lenis, amb l’època romana el paisatge mediterrani és de mosaic agroforestal», explica. Per tant, és un paisatge «ja molt modificat per l’activitat humana i es manté en equilibri gràcies a aquesta activitat». Argumenta que «no existeix un paisatge verge d’abans de la nostra intervenció; allò inalterable ja no existeix». L’abandonament dels camps de cultiu comporta una pèrdua de la biodiversitat que abans es podia trobar en els marges o les basses: des d’amfibis a rèptils o ocells que no viuen bé al bosc espès però sí en zones de clariana. Collserola tenia camps fins pràcticament la carena, com testimonien imatges de l’època.
Can Montmany. Font: Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola
Un abandonament de l’activitat rural que està relacionat estrictament amb el risc d’incendi: «El mosaic agroforestal crea diferents hàbitats», explica Vila, ja que «no crema igual un bosc homogeni d’arbres tots joves i que competeixen per l’aigua i per tant quan hi ha sequera estan ressentits». Encara que pugui semblar poc intuïtiu, doncs, en la situació actual calen menys arbres i més interrelació entre espais diferents; tant per a la biodiversitat com per als incendis. Alhora, els pocs boscos que hi havia antigament també tenien la gestió forestal d’oficis com carboners o calciners.
Rucs i ovelles contra els incendis
Com a part del seu Treball Final de Grau, Jordina Vila va fer un recull d’iniciatives de gestió agroforestal de Collserola en clau de divulgació. Una de les iniciatives és Can Domènech, una masia situada a Valldoreix, han pres consciència del paper de la seva explotació la lluita contra els incendis. D’una banda, Paul Domènech relata que fa dues generacions que no es poden dedicar exclusivament a l’agricultura, i per això van obrir una hípica. El pagès relata que els bombers els van dir que havien de cuidar millor els entorns de la masia: «Hem deixat de fer llenya i de pasturar animals perquè no era rendible, i el bosc va apretant els camps».
Una forma econòmica que van trobar de compensar aquesta situació sense que els suposi un cost econòmic molt elevat ha estat l’ús de rucs de pastura. «No ens dona un benefici econòmic extraordinari, però la gestió forestal en sí ja és un benefici», argumenta. El més difícil, explica, va ser la construcció del tancat de pastor elèctric, de 15 hectàrees que van poder fer gràcies a 40 voluntaris que hi anaven els diumenges durant 6 mesos. La ramaderia també esdevé, doncs, una forma eficient prevenir incendis.
Tot i que els rucs de Can Domènech són una iniciativa de la masia, les administracions públiques responsables del Parc (principalment, ajuntaments) han començat a fer concursos per donar espai i franges on ovelles i cabres puguin pasturar. Aquesta reintroducció de la ramaderia a Collserola permet una gestió sostenible des d’un punt de vista ecològic del sotabosc.
Les administracions públiques responsables del Parc (principalment, ajuntaments) han començat a fer concursos per donar espai i franges on ovelles i cabres puguin pasturar. Aquesta reintroducció de la ramaderia a Collserola permet una gestió sostenible des d’un punt de vista ecològic del sotabosc.
No obstant, no és fàcil dur les lògiques de la gestió pública a l’àmbit del treball del camp. A Montcada i Reixac durant molts anys, un mateix pastor havia pasturat per una zona delimitada propera a la ciutat, amb base a Can Oller. «És un contracte públic per pasturar en franges que no ocupen tot el dia, ni tota l’alimentació de les ovelles. Per tant, el pastor ha de fer l’activitat ramadera, vendre els xais...», explica Roda. Durant molts anys l’havia tingut el mateix pastor, en Montoya, que amb 61 anys està a punt de jubilar-se.
En l’última convocatòria, però, s’hi va presentar un altre pastor i va guanyar. A partir d’aquí, el pastor ha portat al Parc en un contenciós al tribunal s’ha mantingut en el tancat tot i no haver guanyat el concurs. El pastor que l’havia guanyat està temporalment en un espai més precari, Can Coll, que no està habilitat per al ramat.
Viure al mig del parc
Un altre repte molt concret és el de les urbanitzacions: al voltant de 14.000 persones viuen a Collserola i d’aquestes, una seixantena de famílies ho fan a Sol i Aire, una petita urbanització al terme de Sant Cugat. Carolina Oliva, presidenta de l’Associació de Veïns i Propietaris de Sol i Aire, reivindica el seu paper en la preservació de l’entorn: «En temporades de risc estem hiperalerta, tots els veïns sabem en tot moment en quin Alfa estem, i fem molta vigilància i coordinació amb els cossos de seguretat». Vila hi coincideix: «que hi hagi persones vivint al bosc d’una banda augmenta el risc d’incendi, però alhora ésmés fàcil veure columnes de fum que si hi ha una gran capa de bosc».
L’Associació té un Grup d’Autoprotecció, que organitza campanyes i activitats on tots els veïns aprenen a fer servir mànegues, hidrants i material: «No hauríem de sortir si hi hagués un incendi sinó quedar-nos a les cases, perquè si ocupem un camí de sortida estem obstaculitzant un camí d’entrada de bombers», diu Oliva. També gestionen la franja de protecció que envolta l’urbanització; de 25 metres on s’ha de gestionar el bosc, inicialment pensades per evitar un incendi generat pels veïns però que ara té també i sobretot una funció de protecció dels habitatges.
Pere Royo, president de l’Agrupació d’ADF (Agrupació de Defensa Forestal) del Baix Llobregat i de l’ADF Puigmadrona-Olorda considera que aquests 25 metres «no són suficients» i que sovint «no es compleixen o no es mantenen, tampoc en el perímetre de les zones urbanes». No obstant, en els casos que hi ha més del 40% de desnivell el criteri no és el general, sinó que s’aplica una excepció que estableix que, per evitar l’erosió del sòl, un tècnic ha de valorar com s’ha de fer la franja. Tot, segons s’estableix en el decret 123/2005. Tot i així, Royo es mostra crític perquè considera que es segueixen criteris més conservacionistes que de prevenció d’incendis: «És improbable un foc que cremi tot Collserola, però un que cremi 400 hectàrees és molt possible», diu Royo. «Intenta situar una placa de bosc cremat de 400 hectàrees i fer que no afecti població: és impossible», assenyala.
La idea conservacionista que la natura farà el seu curs presenta molts riscos, però el contrari no és viable: un bomber em deia en broma que l’ideal per a ells seria que tot fos ciment
Per tant, tot i que estratègies com la d’obrir nous camps de cultiu són acceptades sense problemes per la majoria dels actors (i la dificultat és econòmica), hi ha divergències sobre si s’han de tallar més o menys arbres i com fer la gestió. Caldria prioritzar que no hi hagi incendis? Però això pot implicar una destrucció de la flora i dels hàbitats. Per tant, caldria preservar-los sense més malgrat que això pugui implicar en algun moment es destrueixin a causa d’un incendi?
La fusta i el bosc poden ser un espai de producció; una explotació que existia fa anys però que avui en dia és poc rendible. Vila explica que hi ha tres visions sobre com ha de ser la gestió contra els incendis: una que prioritza la seguretat, on entrarien els bombers, una altra de conservacionista, que proritza preservar els hàbitats i reserves naturals (Collserola forma part de la Xarxa Natura 2000) i per últim la productivista.
Per a Vila la millor resposta seria un entremig entre aqustes tres vies: «La idea conservacionista que la natura farà el seu curs presenta molts riscos, però el contrari no és viable: un bomber em deia en broma que l’ideal per a ells seria que tot fos ciment». Per tant, la millor opció podria ser, explica, per exemple la de tallar uns quants arbustos i deixar que hi puguin afavorir ocells, i en canvi mantenir zones o franges clau en què es prioritzi la protecció contra els incendis. En un territori tan transitat i poblat, la convivència entre flora, fauna, éssers humans i els riscos naturals com els incendis presenten dificultats i per tant, trobar l’equilibri és clau.
