Com passar del coneixement a l’acció?

Font: Vanessa Nunes, Getty Images

Fa uns anys, quan l’oceanògrafa Anna Sànchez-Vidal anava a la platja de Sant Sebastià, a Barcelona, amb els seus estudiants de la Universitat de Barcelona a prendre mostres d’aigua per estudiar-ne la concentració de microplàstics, molta gent se’ls acostava, amb curiositat, per saber què feien i per què. Això els va donar una idea: i si els hi implicaven? Així va néixer el projecte de ciència ciutadana Surfing for Science, que ha suposat un canvi de paradigma sobre la contaminació per plàstics que suren al mar: a diferència del que es pensava, aquest material està present en quantitats elevades a la costa, amb implicacions perjudicials importants a escala mediambiental i de salut dels organismes, inclosos els humans. “En alguns punts de les platges de Barcelona hem trobat les concentracions màximes enregistrades a la Mediterrània”, explica aquesta professora Icrea Acadèmia.

Gràcies a aquest projecte, Sànchez-Vidal compta amb registres, públics, sobre les concentracions de microplàstics al llarg de l’any en diferents punts de la costa, i en sap l’origen i el tipus de polímer. Aquesta informació tan valuosa es podria utilitzar per prendre’n mesures sobre les fonts d’origen. I, tanmateix, cap administració s’ha posat en contacte amb aquesta investigadora per emprendre accions. Com pot ser que tinguem un coneixement sobre un contaminant del qual sabem que té un impacte tan negatiu sobre el medi i la salut humana i no en fem res?

Això que ha passat amb aquesta investigació és, lamentablement, bastant freqüent en molts àmbits de la ciència. És el que es coneix com el “knowledge-do gap”, la bretxa entre els descobriments científics i la seva aplicabilitat a la societat, entre la generació de saber i el fer. I en l’àmbit de l’emergència climàtica aquest forat ha estat històricament enorme. Només cal pensar que des que el primer estudi el 1950 va suggerir un augment de les temperatures i set anys més tard l’oceanògraf i climatòleg Roger Revelle ja va descriure l’efecte hivernacle de les emissions antròpiques de CO₂, hem trigat dècades a començar a reaccionar. I encara que ara l’evidència científica és com una gegantina i irrefutable bola de neu, continuem amb mesures tímides, i fins i tot negacionistes del canvi climàtic.

"En molts àmbits de la ciència es produeix un fenomen anomenat “knowledge-do gap”, una bretxa entre els coneixements científics que es generen i la seva aplicació en la societat."

“Potser part del problema rau en el fet que els científics publiquem els nostres resultats en revistes científiques i pensem que el públic, les administracions, ja el veuran”, va intentar explicar l’expert en ciències atmosfèriques i qualitat de l’aire Xavier Querol, investigador de l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA-CSIC), en una jornada organitzada pel Comitè de sostenibilitat d’aquesta institució precisament sobre com passar del coneixement científic a l’acció.

Per a aquest científic, cal que els investigadors adoptin un rol actiu, que no tan sols es limitin a generar coneixement sinó que tractin de fer-lo arribar a qui té la capacitat per entendre’l i després prendre decisions. Això són els tècnics de les administracions i també els polítics. I per això, cal transmetre millor les investigacions, el que implica comprendre quina informació clau requereix cada col·lectiu a què ens adrecem: polítics, ciutadania, periodistes, segons va exposar en aquella jornada Amaelle Landais, investigadora de ciències del clima i medi ambient i membre de l’IPCC (Grup intergovernamental sobre Canvi Climàtic). I després trobar les paraules i el to justos.

“És primordial ensenyar els científics a comunicar [...] i unir a científics i polítics en organismes internacionals, com l’IPCC, on puguin parlar directament”, apunta Valérie Masson-Delmotte, coordinadora de l’IPCC. Aquest tipus d’organismes internacionals que mencionava Masson-Demotte tenen molta més força perquè uneixen molts científics -en el cas de l’IPCC, 17.000- i els dona una veu. Ja no parlen com a individus, sinó com a col·lectiu, el que fa que guanyin força i que se’ls escolti més. I també que puguin plantar cara als lobbies del sector, que molt sovint monopolitzen l’agenda pública. És, per exemple, el que va passar durant la Covid, quan investigadors de tot el planeta van unir esforços per convèncer l’OMS sobre les evidències científiques que anaven trobant.

"Els científics han d’adoptar un rol actiu, no tan sols generar coneixement, sinó també fer-lo arribar de manera apropiada a qui té la capacitat per entendre’l i prendre decisions."

A més de picar a la porta de les administracions, també cal comptar amb la ciutadania per endegar canvis. Durant molt de temps el canvi climàtic potser s’ha comunicat sobretot des del fatalisme, el que ha contribuït paradoxalment tant a l’ecoansietat de determinats col·lectius de la població, com ara els joves, i també a l’immobilisme: “Total, si està tot tan fomut i no podem fer-hi res, per què esforçar-nos?”. Per a l’activista mediambiental i ambaixadora del Pacte Europeu sobre el clima Carlota Bruna cal fer un gir de 180 ºC i comunicar amb optimisme i des d’un punt de vista constructiu.

“Cal que la gent senti que hi ha esperança, que hi ha oportunitats per fer coses i que poden ser actors, no tan sols ciutadans passius. I que poden reclamar a la classe política que implementi canvis”, va afirmar durant la jornada celebrada a IDAEA fa un parell de mesos. La influencer va subratllar la necessitat de trobar persones de confiança per a cada col·lectiu social, per tal que siguin elles qui vehiculin el missatge, i arribar a la gent a través d’històries que els toquin el cor. “Un cop t’has guanyat la confiança del teu públic pots treure partit d’aquesta confiança per comunicar sobre l’emergència climàtica”, va afegir.

Durant molt de temps s’ha comunicat el canvi climàtic des del fatalisme, el que ha generat en la població sentiments tant d’ecoansietat com d’immobilisme. Cal modificar la manera com comuniquem la ciència, i començar a fer-ho des del positivisme i una visió constructiva.

I sobretot, evitar actituds de culpabilització, ja que s’ha demostrat que no aconsegueixen inspirar canvis d’hàbits de vida que contribueixin a pal·liar l’emergència climàtica. Sovint, la ciutadania és conscient del problema que hi ha, coneix la ciència però no pot passar a l’acció per les seves circumstàncies personals. D’acord, és molt més sostenible comprar a granel o ecològic, però no apte per a totes les butxaques. Per passar del coneixement a l’acció la ciència no és suficient. Cal que es donin les possibilitats necessàries -si vull deixar d’anar en cotxe a la feina, necessito disposar de bones opcions de transport públic- i l’oportunitat per fer el canvi.

Al final, en paraules de Querol, és una qüestió de generar cultura. “A les societats desenvolupades els directors generals de les grans empreses van en bici a la feina, perquè saben que és bo per a la seva salut i la del planeta. A les societats subdesenvolupades, arriben en Mercedes-Benz”, apuntava en aquella jornada d’IDAEA. “A llocs com Finlàndia, Montreal, Brisbane, Dinamarca, això passa, tenen polítiques capdavanteres en medi ambient, com també en paritat, conciliació familiar, qualitat de l’aire. És qüestió de cultura.”