Durant la cimera de París el 2015, les expressions "crisi climàtica" i "emergència climàtica" van ser gairebé inexistents, només un 1,2% de tota la cobertura hi feia referència.
Autoria: Halfpoint / Font: Getty
"Avui estudiarem la capa d'ozó, és important saber que hi ha un forat al cel (i que l'hem causat nosaltres!)". Així podia començar qualsevol classe de Ciències Naturals als anys noranta i inicis dels dos mil. Seguidament, la professora representava amb cartolines i colors el descobriment dels científics. El missatge era clar i va calar: pel forat entraven rajos de sol sense protecció. Tan clar que a l'estiu, abans d'entrar a banyar-se, les mares, i algun pare, embetumaven de cap a peus els seus fills amb crema solar mentre deien: "Vinga, no rondinis, ens hem de protegir, el sol pica molt fort perquè hi ha un forat molt gran".
Així va ser com aquella imatge imaginària dels rajos de sol colant-se per una obertura directa cap a nosaltres va penetrar en l'imaginari col·lectiu. I no és per menys, aquesta analogia continua estudiant-se com la comunicació més exitosa de la comunitat científica, així ho exposa el professor Sheldon Ungar en el seu llibre Coneixement, ignorància i la cultura popular: Canvi climàtic versus el forat de la capa d'ozó. Però, no s'ha tornat a aconseguir. Actualment, el missatge és plural, tan plural que esdevé confús. Tenim a l'abast una bateria de sinònims que utilitzem per referir-nos al mateix tema: escalfament global, transformació, canvi, crisi, emergència, catàstrofe, col·lapse i podríem continuar, però com indica el professor, cap d'elles ha assolit ser tan efectiva ni universal, com ho va ser la comunicació del forat.
"Tenim a l'abast una bateria de sinònims que utilitzem per referir-nos al mateix tema: escalfament global, transformació, canvi, crisi, emergència, catàstrofe, col·lapse i podríem continuar, però cap d'elles ha assolit ser tan efectiva ni universal, com ho va ser la comunicació del forat"
Però sí que va haver-hi un fet que va canviar el nostre vocabulari i en certa manera va unificar criteris. Va ser el 2018 quan el Panell Intergovernamental pel Canvi Climàtic (IPCC) va publicar un nou informe instant a la urgència, emmarcant les expressions "crisi climàtica" i "emergència climàtica" com la nova manera de referir-se al repte climàtic. Ràpidament, els mitjans i la classe política van ajustar els seus discursos, acord amb aquest nou diccionari. Davant de l'augment del seu ús, el 2019 el Diccionari d'Oxford també va moure fitxa i va nomenar "emergència climàtica" com la paraula de l'any. Poc després, el diari britànic The Guardian actualitzava la seva guia d'estil i adoptava els termes crisi i emergència com els preferents per a la seva cobertura. El que planteja una pregunta, com a grans creadors de l'opinió pública, quin paper han jugat els mitjans en la construcció del discurs climàtic?
El discurs mediàtic del clima
Un estudi publicat per la professora Maria Carmen Erviti, de la Universitat de Navarra, titulat Del 'cambio climático' a la 'emergència climàtica': un anàlisi d'El País y El Mundo (2020), examina les informacions de les dues capçaleres amb més lectors. Erviti fa una anàlisi quantitativa i observa com durant la cimera de París el 2015, les expressions "crisi climàtica" i "emergència climàtica" van ser gairebé inexistents, només un 1,2% de tota la cobertura hi feia referència. En canvi, i després de l'anunci de l'IPCC, a la cimera del 2019 a Madrid ja representaven un 20,8%. El terme guanyador, però, és "canvi climàtic" amb un 53%, mentrestant el nou discurs de l'emergència climàtica ha entrat amb força. Això sí, encara se’l considera emergent.
Aquests canvis progressius els destaca també Elisenda Forés, periodista especialitzada en medi ambient i redactora del diari Ara. En el marc del seu treball de fi de grau, va examinar els informatius del vespre de TV3 corresponents als anys 2009, 2012, 2015 i 2022. En els dos primers períodes, el clima quedava reduït a l'apartat d'El Temps gairebé com un fet anecdòtic. No és fins al 2015 quan el clima comença a agafar posicions. Davant la pregunta com el periodisme pot millorar la seva comunicació envers el canvi climàtic, la jove periodista ho té clar: "És necessari unificar els criteris, la ciència ja és prou confusa i poc seductora". Per a ella, el més adequat és parlar de crisi o d’emergència climàtica, ja que ofereixen una visió més completa dels problemes associats al canvi climàtic.
"El passat mes de juny, el secretari general de l'ONU, António Guterres, anunciava des de Nova York que l'era de l'escalfament global havia acabat i començava l'era de l'ebullició global, descrivia la situació com "aterridora" i "només el començament""
Però el passat mes de juny, una nova paraula va entrar a formar part del vocabulari climàtic. El secretari general de l'ONU, António Guterres, anunciava des de Nova York que l'era de l'escalfament global havia acabat i començava l'era de l'ebullició global, descrivia la situació com "aterridora" i "només el començament". Les pàgines de la premsa es van omplir amb aquest nou terme i l'ansietat d'aquestes paraules es van fer palpables en les converses quotidianes. Per què, que més hi ha després de l'ebullició? Jordi Navarro, geògraf i activista d'educació ambiental, considera que aquesta nova terminologia l'únic que fa és caricaturitzar el tema. "Si apugem el to cada dos o tres anys, la gent no es prendrà seriosament la situació, i aquest pas és molt greu, ja que necessitem gent compromesa no negacionistes del canvi climàtic", remarca el geògraf.
Cap a una nova narrativa esperançadora
Navarro considera que cal alleujar el missatge, que no és el mateix que afluixar la tàctica ni l'acció. Però aleshores, on és l'equilibri entre cridar a l'acció i evitar el pànic? La resposta és força difícil i requereix reflexió, però Forés en té una: el periodisme de solucions.
El periodisme de solucions és aquell que investiga i explica, de forma crítica, com les persones resolen situacions i es posiciona com un antídot a la tendència del periodisme d'explicar ‘allò que va malament’, reivindicant que les respostes als problemes també són notícies.
L’informe de l’Institut Reuters de 2022 alertava que el 36% dels enquestats no llegien notícies com a mecanisme per salvaguardar la seva salut mental, perquè davant d’una representació de la realitat tan negativa i desastrosa, es pot tenir la sensació que no val la pena esforçar-se. Navegar en aquesta era de canvis accelerats i d’infoxicació requereix un compromís amb la precisió i la profunditat dels fets. Sigui quin sigui el terme escollit, un fet és clar, cal proporcionar al lector notícies constructives i casos d’èxit en els quals puguin veure que hi ha esperança. Perquè n’hi ha.
