Carles Castell és responsable de seguiment de programes i accions ambientals a Àrea d’Acció Climàtica de la Diputació de Barcelona. Doctor en Ecologia i investigador del CREAF durant anys, s’ha especialitzat en la conservació dels espais naturals.
A través del Pacte d'Alcaldies pel Clima i l'Energia, coordina accions de mitigació i adaptació al canvi climàtic en els municipis. En el marc de les estratègies d’adaptació, un dels eixos que aborda és el de les Solucions basades en la Natura (SbN), com una eina que permet recuperar espais degradats i fomentar el contacte de les persones amb el verd urbà; accions amb un gran impacte positiu sobre el territori i la qualitat de vida de les persones.
Un dels termes que fa anys que s’ha consolidat en les polítiques de conservació de la natura és el de la Infraestructura Verda. A què fa referència, exactament?
La infraestructura verda es planteja com un gran paraigua que ha de crear una xarxa d’ecosistemes i espais naturals amb una sèrie de funcions. Aquesta xarxa està formada per quatre tipus d’espais: els espais protegits, els espais de connexió, els espais de gran importància pels ecosistemes, i finalment els elements verds urbans. Els primers, els espais naturals, són els més ben conservats i amb major diversitat – les joies de la corona. Els segons, els espais de connexió són els corredors ecològics, per mantenir el flux d’espècies, informació, matèria, etc. La gran novetat que introdueix la infraestructura verda són la tercera categoria d’espais: els espais de gran importància pels serveis dels ecosistemes.
“L’única manera d’adaptar-nos al canvi climàtic és tenir una natura ben conservada i que ens aporti molts beneficis”
Què aporten de nou, aquests espais?
Són espais que potser no tenen gaire interès pel que fa a espècies i hàbitats, però són importants per la seva funcionalitat, sobretot pensant en el benestar de les persones. Són els espais que subministren aliments, combustible, aigua, regulen els cicles, són crucials per a la pol·linització, la protecció contra l’erosió... I també són espais dels quals se’n fa un ús públic i cultural. Aquest és el gran canvi que hi ha hagut a l’aparèixer el concepte de la infraestructura verda.
I finalment, els elements verds urbans.
Són elements a escala urbana; al Pirineu no tindrien rellevància, però en una ciutat n’agafen molta. A les ciutats necessitem una sèrie de funcions amb molta més demanda que altres llocs, perquè hi ha milions de persones vivint en una densitat molt elevada i un espai molt transformat.
El passeig de Sant Joan de Barcelona és un exemple de naturalització del nucli urbà © Lluís Bassa Tomàs
"La definició canònica d'una SbN és una intervenció que resolgui una necessitat o conflicte social no a través d'una tecnologia “grisa”, sinó a través de la natura"
Juntament amb la infraestructura verda, un terme en voga és el de les solucions basades en la natura (SbN). Quin paper tenen, en la conservació de la natura?
Les solucions basades en la natura són un instrument per veure com, a través d’iniciatives, podem afavorir la infraestructura verda a través de qualsevol de les seves peces. Poden servir per afavorir la biodiversitat, els espais connectors, els espais funcionals, i molt especialment, el verd urbà. La definició canònica d'una SbN és una intervenció que resolgui una necessitat o conflicte social no a través d'una tecnologia “grisa”, sinó a través de la natura. Per exemple, netejar l'aigua, en comptes d'una depuradora tradicional, amb una bassa de llacunatge. Estàs depurant l'aigua, i a més estàs millorant la biodiversitat i la natura.
“S’ha de fer una gestió de l’agricultura perquè retingui CO2, i això segurament té molt més poder de retenir carboni que plantar milions d’arbres”
A Catalunya la biodiversitat va disminuir un 25% entre els anys 2002 i 2019, segons l’informe Estat de la Natura a Catalunya 2020. Als ambients agrícoles i prats, aquesta davallada ha arribat al 34%. A què es deu, aquest declivi?
L’informe diu que a Catalunya s’ha perdut el nivell d’explotació intermedi, típic mediterrani. D’una banda, per una intensificació de l’agricultura, que es fa amb inputs d’energia, pesticides, plaguicides i altres, i que fan produir molt amb un cost elevadíssim a canvi que la terra no ofereixi cap més servei que la producció agrícola i perdi els cicles biogeoquímics. I per l’altra, per l’abandonament d’espais agrícoles perquè no són rendibles. Estem perdent uns hàbitats oberts al mig de zones forestals que són importantíssims per a la biodiversitat, i al mateix temps hi ha risc d’incendi, pèrdua de paisatge, etcètera.
"Estem perdent uns hàbitats oberts al mig de zones forestals que són importantíssims per a la biodiversitat, i al mateix temps hi ha risc d’incendi, pèrdua de paisatge, etc."
Aquesta caiguda es podria pal·liar amb solucions basades en la natura?
La solució passa per tornar a una agricultura propera a la natura. Això vol dir reduir els inputs d’energia, elements químics i aigua; tornar a les rotacions dels conreus, fer diferents capes, com el polyfarming, que combina el conreu, l’espai forestal i la ramaderia. Això fa, per un costat, que el sistema produeixi més, i per l’altre, que no s’empobreixi, i que no necessiti protecció perquè està tancant cicles. Es fa una gestió molt més semblant a la natura, en lloc de tenir un cicle obert que s’ha de compensar amb energia, material i recursos. Això és molt més rendible des d’un punt de vista econòmic, i també ecològic: aquests sistemes intermedis fixen molt més carboni al sòl. Fins fa uns anys no es parlava de la fixació de CO2 en els sòls agrícoles. I es mantenen uns hàbitats que són dels que estan tenint més problemes de conservació de biodiversitat.
"A més de perdre superfície agrícola, hem perdut les petites explotacions, les explotacions familiars. I han quedat les grans explotacions de macroempreses multinacionals que apliquen vint quilos de nitrogen, fòsfor i sofre per hectàrea. Però estem veient que l'energia cada cop serà més cara, els fertilitzants seran més cars.Aquestes explotacions no tenen futur"
Estem encaminats cap aquest tipus d’agricultura?
El que es fa està ben encaminat, però tenim la inèrcia d’un sistema que costa molt de canviar. Part de la dificultat és que a més de perdre superfície agrícola, hem perdut les petites explotacions, les explotacions familiars. I han quedat les grans explotacions de macroempreses multinacionals que apliquen vint quilos de nitrogen, fòsfor i sofre per hectàrea. Però estem veient que l'energia cada cop serà més cara, els fertilitzants seran més cars; hi haurà un moment en què no sortirà a compte fer aquests inputs tan bèsties d'energia, d'aigua i de nutrients, per obtenir el que s'està obtenint. És un tema de temps, aquestes explotacions no tenen futur. I bona part de la política agrària, si s’executés amb l’esperit que té, aniria cap a explotacions agràries petites que incorporen la natura. Aquí hi ha exemples molt reeixits, empreses vitivinícoles que sense llaurar, sense aplicar plaguicides, i amb mesures i els ritmes naturals, estan reduint els problemes. També hi ha molts projectes de banc de terres, i van totes cap aquí, sobretot cap a l’agricultura ecològica.
"Hem de tenir ramaderia extensiva a tot el Prepirineu”
Així i tot, cada vegada hi ha menys població que es dedica al sector primari.
A Catalunya es perden cada any hectàrees agrícoles, encara que hi hagi ajudes. No hem acabat de fer el canvi de xip, i són processos socioeconòmics que tenen molta inèrcia. Ens hauríem de preocupar de la capçalera del Ter i del Llobregat, que és d'on ens arriba l'aigua, i ens interessa que hi hagi gent allà, perquè volem que els aqüífers es recarreguin bé. Tenim més bosc que mai perquè hem abandonat l'agricultura i la ramaderia, i el bosc transpira moltíssim, de manera que bona part de l'aigua de la pluja no baixa pels rius. Hem de tenir ramaderia extensiva a tot el Prepirineu. Fa dos-cents anys, el 98% del PIB es generava al territori i el 2% a les ciutats, i ara és a l'inrevés. Part d'aquest PIB ha de servir perquè el territori es reequilibri; la ciutat és la ciutat més totes les seves circumstàncies. Si no trobem fórmules anirem posant pedaços però seguirem donant voltes al mateix.
“Hi ha mesures que poden ser molt beneficioses per a la mitigació o fins i tot l’adaptació al canvi climàtic, però nefastes per la biodiversitat”
El darrer informe de l’IPCC (Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) posa de manifest que la natura ha de jugar un paper clau en la transició ecològica i l’adaptació al canvi climàtic. Anem per bon camí?
Abans d’aquest informe de l’IPCC hi va haver l’informe conjunt de l’IPCC i l’IPBES (la Plataforma Intergovernamental en Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes), que per primera vegada van fer un informe conjunt amb desenes de línies d’actuació que són beneficioses tant per fer front al canvi climàtic com per promoure la biodiversitat i els serveis dels ecosistemes. No pot ser que vagin per separat, és absurd, perquè hi ha mesures que poden ser molt beneficioses en temes de mitigació, o fins i tot d'adaptació al canvi climàtic, però poden ser nefastes per la biodiversitat. Si no tenim la natura a favor nostre estem perduts, l’única manera d'adaptar-nos al canvi climàtic és a través de tenir una natura ben conservada i que ens aporti molts beneficis.
“Cada metre quadrat de verd que guanyem en una ciutat densa és imprescindible per a la salut de les persones”
I això es reflecteix en les polítiques d’acció climàtica?
Les polítiques van al darrere de la ciència i la societat, acostumen a anar seguint el carro. En l’Estratègia de la UE sobre Biodiversitat pel 2030, a diferència d’altres anteriors, hi comença a haver algunes mesures relacionades amb espais naturals o ecosistemes. Però són mesures que van molt endarrere de la ciència. Plantar milions d’arbres per fixar CO2 com a mesura de mitigació, per exemple. Quins arbres? On? De quina manera? La ciència, en canvi, està demostrant com aconseguir retenir més carboni al sòl: l’agricultura hi té un paper cabdal, també els aiguamolls, els herbassars... se n’ha de fer una gestió que retingui CO2, i això segurament té molt més poder de retenir carboni que plantar 20 milions d’arbres. Mesures d’aquest tipus són una manera de dir "entenem que la natura ha de jugar-hi un paper", però encara no saben gaire com.
“Cada metre quadrat de verd que guanyem en una ciutat densa és imprescindible per a la salut de les persones”
Per altra banda, en les polítiques urbanes estan guanyant atenció els beneficis que pot oferir la natura, fomentant la quarta peça de la infraestructura verda de què parlaves abans. Com es podrien mesurar, aquests beneficis?
No hem de caure en l'error d'intentar mesurar segons quins serveis perquè no ens en sortirem. La ciutat és un sistema obert, on entra i surt energia i matèria. Si calcules, per exemple, quin percentatge del CO2 capturen els arbres de Barcelona, és d’un 0,01%. És evident que la ciutat és un sistema molt humanitzat, i la natura que hi ha dins té un impacte mínim en aquest sentit. El gran canvi és en el moment en què això ho planteges com a salut i benestar de les persones, com a serveis culturals. Cada vegada hi ha més estudis sobre els beneficis de naturalitzar, per exemple, un entorn escolar. Els nens tenen menys ansietat, menys hiperactivitat, el cervell es desenvolupa diferent... Viure a menys de 300 metres d'un espai verd redueix el risc de patir moltes malalties. Estem parlant sobretot de temes de salut física, i molt de salut mental: el contacte amb el verd és clau pel benestar psicològic de les persones. A la que es vagi veient que cada metre quadrat de verd que guanyem en una ciutat densa és imprescindible per a la salut de les persones, això és el que farà el canvi. I el que farà naturalitzar les ciutats tant com sigui possible.
"L’escala és molt important, hem de ser capaços de situar cada objectiu, cada servei, a l'escala que toca"
Per exemple, amb els horts urbans.
Els horts urbans permeten que la gent tingui contacte amb la producció, entengui què és l'agricultura... Però el menjar et deurà venir d'on sigui, Barcelona no produirà mai tota l'alimentació que necessitem, i no és l'objectiu. El que hem de fer és que es produeixi en un entorn sostenible, proper a la natura, amb poc ús d'aigua i energia i recursos, i amb la màxima eficiència. A l'escala de Barcelona han de passar unes coses, a l'escala de la regió metropolitana unes altres, de Catalunya, unes altres, i a escala planetària, unes altres. L’escala és molt important, hem de ser capaços de situar cada objectiu, cada servei, a l'escala que toca.
