'Catalunya ha de liderar la creació de reserves marines protegides'

Quina és la línia que creu que descriu el seu treball científic? La meva recerca té a veure amb l'ecologia de les comunitats. Estudio per la manera com les comunitats busquen l'estabilitat davant diferents tipus de destorbs, i un cop ha estat destorbada, com aquesta comunitat activa els processos per fer-hi front. La meva investigació científica té a veure amb, per dir-ho d'alguna manera, els aspectes més purs, que en principi, només en principi, no tenen a veure amb la participació de l'home. M'interessa la fragilitat dels ecosistemes, què passa quan es creua una determinada línia: hi ha un retorn? Sé que això no ofereix gaires titulars, potser és massa 'científic' per a un mitjà de comunicació… No obstant, vostè ha tractat també aspectes més pràctics, relacionats amb l'activitat humana, com ara la pesca. En aquest sentit, encara hi ha qui creu que els oceans i els mars es poden donar per garantits, malgrat aquests afronten avui grans perills i amenaces. Perquè és tan important l'ecosistema marí? I perquè cal preservar-lo amb urgència? Una de les raons per les quals es dóna per suposat és per què és un medi que està fora de la nostra mirada. En principi, si hom tala un bosc, tothom ho veu, tothom té clar que li has fet mal. A l'oceà això és més difícil. Una determinada àrea pot estar patint grans problemes, fins i tot estar enmig d'una gran catàstrofe ecològica, sense que, l'aparença tranquil·la del mar ho faci visible. Per a mi, el sistema marí, com a científic és un laboratori on es mostra la selecció natural i l'evolució. Però també té, naturalment, una gran importància per a l'home. L'atmosfera n'obté oxigen, i el diòxid de carboni hi queda retingut, a vegades. També és una font d'aliment, un atractiu d'entreteniment, una via de comunicació. Veure-ho d'aquesta manera tan pràctica és legítima, però penso que només ens permet apropar-nos limitadament a la complexitat del medi. Per exemple, hi ha una tortuga de mar capaç de creuar distàncies increïbles o una medusa espectacular: tanmateix, no estan relacionades amb la nostra vida quotidiana, però no per això deixen de ser menys importants. Cal que siguin preservades. Tots hauríem d'estar-hi interessats, almenys tan com estem amb el peix que mengem. No hem de veure si una cosa és bona o no segons quants diners ens pot donar. Cal un canvi en la manera de veure les coses: el respecte a la natura, i les seves meravelles, és imprescindible. Si avui fem una immersió… Ens trobarem una cosa que és molt diferent al que jo vaig veure als cinquanta, quan vaig començar a fer immersions. Aleshores veia una realitat ha deixat d'existir. No era excepcional veure'm voltat de peixos més grans que jo, però ara això és molt difícil. No és que s'hagin extingit, almenys tècnicament, però ja no els podem veure de la forma amb que ho vèiem. Això ha passat en molt pocs temps. El Mediterrani tampoc se n'ha escapat. Les velles fotografies de Costeau, a Itàlia, em recorden aquest món que jo havia vist, i que ara tampoc és possible veure al vostre mar. Quines mesures poden emprendre's per encaminar aquesta situació? Abans que res, i això ho dic des de la perspectiva de científic, ens cal saber més. Necessitem substituir les velles memòries i els fantasmes, amb dades objectives, que ens permetin quantificar quina és la situació del medi, amb números a la mà. Això ens ajudarà a la gestió. A més, cal incidir més i millor en la cooperació internacional. La Unió Europea, i també l'estat espanyol, tenen un sistema de gestió, si; però em sembla un acudit. Cal que tingui més potència. Necessitem un lideratge polític més coratjós. De totes maneres, puc dir-te que aquesta situació està lluny de produir-se. Què podríem fer a Catalunya? Aquí vostès tenen una comunitat científica degran altura i, pel que he vist, també un govern i un president compromesos amb el medi. M'ha sobtat molt agradablement que reconeguessin un ecòleg com Ramon Margalef. Això és únic al món. Això no ho han fet a Anglaterra, ni a Alemanya, ni als EUA… Per tant, em sembla que tenen alguns ingredients, que els permetran fer una bona feina: tenen la ciència, tenen una ciutadania formada i tenen uns polítics convençuts. En aquest sentit, crec que caldria establir més reserves protegides, com la de les Medes, que és molt interessant, i que crec que és un referent mundial. Cal pensar en reserves més grans, però. M'agradaria que Catalunya emprengués un lideratge a una escala internacional i comencés a definir aquestes àrees en el mediterrani. Això s'hauria de combinar amb un bon sistema de control de dades, que intentés identificar espècies i poblacions. La creació de reserves i el coneixement objectiu d'aquestes ha d'anar plegat. Insisteix molt, com a científic, en la necessitat de tenir un bon coneixement objectiu de l'ecosistema. Quan parlem de pesca sostenible, un dels temes que vostè ha tractat, aquest control és també necessari? Alguns dels meus col·legues diuen que no, que no és possible la pesca sostenible. Jo penso que és possible, i tenim algunes eines que ens permeten tendir cap a aquesta pesca més responsable. Sabem com gestionar un banc i, en principi, ens diem que sabem quant en podem treure. El problema és que les dades que tenim no són exactes del tot: no sabem realment quin és el límit de les extraccions. Hi ha molts elements de l'equació que no coneixem del tot. Per tant, quan es parla de punta d'extracció, no sabem, si estem sobrepassant-la realment o no. Diria que quan es defineix aquesta punta màxima, tendim a fer-ho amb els elements més optimistes damunt la taula. Penso que això és equivocat. Els límits de pesca haurien de restringir-se, perquè els d'ara, fins i tot alguns dels que es defineixen de sostenibles, poden posar en perill algunes espècies. Per tant, és molt important fer aquesta feina de càlcul més acurat. Hi ha tres coses que ens ajudarien molt: per una banda, fer prediccions més prudents per definir els màxims d'extracció -que tinguin en compte el marge d'error, ja que en aquests casos un error d'apreciació pot conduir a una extinció-. Per l'altra, ens calen polítics més valents i un sector pesquer més ben regulat. Alerta, perquè en tot aquest procés, hauríem de tenir en compte no només les espècies productives, sinó totes les espècies. Vostè sempre parla de reserves marines. Reserves, entenc, on no es permetria aquesta pesca. Hi ha àrees que haurien d'estar al marge de la pesca, si. Creu que hi ha una oportunitat perquè la perspectiva sostenibilista es combini bé amb l'economia? Perquè les dues, si això ha de tirar endavant, s'hauran d'entendre necessàriament. Reduir la pressió pesquera de forma immediata i arreu, aquest és l'objectiu urgent que tenim damunt la taula. Però com fer això i no posar en crisi l'economia pesquera? Cal recordar, aquí, que una bona economia, en l'actual sistema, és una economia en creixement, i no pas una economia estable. Vet aquí el problema. Els recursos se'ns acaben, i no podrem mantenir el creixement gaire temps més. No és possible, senzillament. No puc concebre una bona economia, plantejada en aquests termes de creixement, amb l'escenari d'escassedat actual. Bé, és possible a curt terme… Hem de canviar el sistema? El valor i el sentit de la diversitat biològica és una pedra a la sabata per a l'economista i, sovint, tendeix a ser passada per alt. Què passa amb les espècies que desapareixen colateralment perquè no tenen valor comercial? A qui li interessen? A la llarga, aquesta pèrdua de diversitat afecta també als recursos, i els recursos són el que fan anar l'economia. Li sembla que els consumidors poden incidir en aquest esquema? Abans que això, i això potser no és políticament correcte, m'agradaria deixar clara una cosa: la població del món s'ha de controlar. No podem continuar posant més gent al món. No en tenim per a tots. Podem treballar per un consum més responsable, podem reciclar, poder ser més eficients amb l'energia… en definitiva, podem servir-nos d'una pila de consecucions científiques… però em sembla que no n'hi ha prou. Fins que no abordem de veritat aquest problema, el de la sobrepoblació, el futur del medi continuarà penjant d'un fil. És clar que podem fer boicots, però el que de veritat comptarà és si afrontem aquest repte del creixement zero, i si som capaços d'establir marcs legals forts i promovem efectivament àrees protegides naturals. Però la idea del control de la població no està a l'agenda política, a hores d'ara. Quan jo anava a la universitat, aquest era un tema sensible. Hi havia una gran organització anomenada Zero Population Grouth: era molt potent i penso que el seu missatge va arribar a molta gent. D'alguna manera, aquell moviment, i les reflexions que l'acompanyaven, es va anar apagant. Penso que el sector econòmic no ho veia gaire bé. Aquest col·lectiu, amb tot el seu poder, necessitava força de treball barata, que en definitiva és la que fa contents als empresaris, i aquesta depèn en bona part de la població pobra. Perquè això funcioni, cal que hi hagi molta gent al planeta. Ara tenim eines efectives i barates -com ara els mètodes de contracepció- per a facilitar aquest canvi cultural. Malauradament, la pressió d'algunes religions, la catòlica i la d'algunes esglésies protestants als EUA, és molt forta i ha fet que la qüestió del control poblacional s'associï només a la moral. Parlar d'això és immoral? Penso que no, que és una qüestió de supervivència. Una idea que si que està damunt la taula, i de quina manera, és el canvi climàtic i els seus efectes. M'agradaria saber la seva opinió sobre la manera com estem afrontant aquesta lluita. La comunitat científica mundial accepta el canvi climàtic, excepte en alguns llocs on un cert discurs de les empreses ha calat. Aquesta estratègia, molt intel·ligent a consistit a propagar que hi havia una discussió científica sobre el canvi climàtic. Això no és ni ha estat així. La discussió científica és, en tot cas, en els efectes que tindrà aquest canvi climàtic, no en la seva existència. El canvi climàtic ja està passant avui, i és especialment evident a les àrees polars, on s'estan reduint les masses de gel. Un dels efectes podria ser l'alteració del corrent marí que mou les aigües de l'Oceà Atlàntic. Es podria estar debilitant aquest corrent, cosa que podria comportar un refredament del nord d'Europa o un escalfament de l'aigua al mediterrani, que perjudicaria la vida animal. Insisteixo, no podem dir exactament com, però l'ús de combustibles fòssils està contribuint de forma clara a l'efecte d'hivernacle, i per tant al sobrescalfament de la terra. El protocol de Kyoto és una bona arma per a fer-hi front? Em sembla que és massa dèbil. A més, necessitem tothom en aquesta barca. 180 alcaldes dels Estats Units han acceptat el protocol per pròpia iniciativa. Als EUA molta gent hi està a favor. Jo penso que millor això que res, però que cal que sigui molt més ambiciós. Vostè va conèixer Ramon Margalef. Quins en són els seus records? N'he parlat molt, d'això, i sempre de forma sincera. Em sembla que és, el doctor Margalef, un dels principals científics del segle. El meu primer record és a la universitat, als EUA. Va venir com una eminència i, a diferència d'altres professors, va passar més estona amb els estudiants que amb el cos docent. Jo en aquells moments estava molt preocupat per la situació del món i pensava… aquest home sembla que no se n'assabenti. Ell, amb calma i saviesa, ens va explicar que si, que ell també patia, i que sense anar més lluny, el seu país estava sota la dictadura de Franco. Si, ens deia, la política no funciona, d'acord; però la nostra feina és una altra: Margalef ens insistia que calia fóssim rigorosos i que treballéssim per una ciència digna. Ha estat un honor ser reconegut amb un premi en el seu nom i en el seu país. Vostès, a Catalunya, han fet una cosa única. No han de perdre aquest camí. Han d'aprofundir-hi. El Premi Ramon Margalef és el més ben dotat dels que atorga la Generalitat de Catalunya. Serviran els diners del guardó per impulsar les seves investigacions o té algun altre projecte al cap? Una persona com jo podria fer servir aquests diners per a la seva investigació. No cal dir que m'anirien molt bé per adquirir alguns instruments. Tanmateix, aquest diner prové de Margalef i de persones com ell; no els considero meus diners i en cap moment he pensat a gastar-los en una cosa meva, ni que sigui ajudant a una investigació. El dia després de rebre el premi vaig parlar amb el meu advocat i vaig decidir crear la Margalef-Dayton Charity Fund, un fons benèfic, que vol ajudar a persones que ho necessiten, especialment en els àmbits de l'educació i la preservació dels hàbitats. Per exemple, tinc previst treballar en alguns projectes en relació amb infants i joves, perquè puguin apropar-se a la natura i tinguin una experiència directa amb el medi. També vull ajudar a un grup d'estudiants de comunitats índies a qui vull donar una beca. També em plantejo ajudar a protegir uns petits brolladors a Arizona. Finalment, també m'agradaria ajudar a Josep Maria Gili, de l'Institut de Ciències del Mar, que té un projecte d'educació ambiental molt interessant. Està clar, però, que necessitaré més finançament. Més notícies a Sostenible sobre el Premi Ramon Margalef: Dayton subratlla la petja de Margalef en l'entrega del premi Paul Dayton guanya el I Premi Ramon Margalef Balanç positiu de la primera convocatòria del Ramon Margalef Més informació: Pàgina oficial del premi Pàgina a l'Institut de Ciències del Mar