'El territori necessita professionalitat'

Més de 7.000 hectàrees de bosc cremades. Un estiu devastador per al medi i per al sector. Com s'ha viscut? S'ha viscut amb preocupació perquè aquells que ens dediquem al món forestal veiem com cada any ens van desapareixent hectàrees. I quan els boscos es cremen tan sovint es produeix una pèrdua de confiança. Quan parles amb un assessor econòmic, el primer que et diu és: "Deixa-ho estar perquè és perdre el temps." I això és el pitjor que pot passar, perquè si es perd l'actuació directa del pagès, des d'un punt de vista professional i lucratiu, les conseqüències són negatives per a tota la societat. I del despoblament rural com a causa directa dels incendis, tothom en parla però s'apliquen poques mesures per evitar-lo. Però, francament, és possible una recuperació? Avui, a Catalunya, encara som molts els qui hem apostat per aquesta forma de vida, i amb un nivell alt de professionalitat. I nosaltres podem ser un desencadenant perquè altra gent ho faci. Però si no es transmet confiança al pagès forestal i agrícola que ell és capaç de tirar endavant, no hi ha sortida. Si la nostra societat no creu en un col·lectiu, aquest col·lectiu no té raó de ser. Nosaltres necessitem que se'ns exigeixi, però sobretot el que necessitem és confiança. Amb un 80% del bosc de propietat privada, lligat sobretot a petites explotacions agràries, es pot resoldre el tema dels incendis forestals sense pensar a resoldre les mancances de la gent que encara avui es dedica al bosc? És aquesta la confiança de la qual parla? Sí. Confiança també vol dir que aquella persona que viu en una masia al Solsonès, a Osona o al Priorat, té unes necessitats, i respectar-la és posar-hi mitjans, coses tan senzilles com que pugui dur els seus fills a escola. A mi, a vegades, em fa la sensació que tenim un problema de comunicació. Es parla d'equilibri territorial. Tothom hi està d'acord. El Parlament diu que s'ha d'equilibrar el territori. Però a l'hora de la veritat els pobles petits es despoblen perquè els joves no hi veuen futur. En realitat ni els arquitectes, ni els sociòlegs, ni nosaltres mateixos estem estudiant sistemes perquè realment el territori s'equilibri. Aquest és un repte important. I després, al final, els incendis són la mort. I tothom en parla bé d'un mort. Però jo ja estic cansat de parlar del dia de l'incendi. Parlem de què hem de fer perquè no hi hagi tants d'incendis. Aquesta és la clau. Per a això van néixer també les Agrupacions de Defensa Forestal. Pensa que han tingut el paper que els pertoca? Les ADF neixen d'una proposta que vam fer nosaltres. Es tracta d'aprofitar la cultura rural, els seus valors i coneixements, que en el cas de la lluita contra el foc són evidents, i posar-hi mitjans, organització. En aquest sentit, la lluita dels incendis "a contrafoc", o la utilització del foc com a eina de desinfecció han estat valors tradicionals del món rural. Però l'Administració no ha cregut en nosaltres com a col·lectiu. I és sens dubte el pagès qui sap lluitar contra els incendis a casa seva. En aquest sentit, quina hauria de ser la justa i eficaç distribució de papers entre Administració i propietaris respecte a l'atenció al bosc? En algunes ocasions s'ha demanat l'expropiació dels boscos que no es mantinguin en les condicions adequades. Què en pensa? Les expropiacions són una irracionalitat de les més grans que hi pugui haver. Es bombardeja el pagès constantment amb acusacions del tipus: "el bosc és brut". I això és un error. Per a mi un bosc brut és un bosc ple de papers, de vidres, de plàstics. Però un alzinar amb matolls es d'allò més natural. És el tarannà del nostre bosc. De totes maneres, hi ha formes de reduir el sotabosc o aprofitar-lo, com ara la ramaderia extensiva. Jo m'hi dedico. Però si mirem el cens de les ovelles aquests últims anys, de dos milions que en teníem han passat a 700.000. I l'Administració no ha fet una política de suport als professionals, als pastors, com li hauria correspost en aquesta distribució de papers. Ni reconeixement social, no hem tingut. Tothom s'ha rigut de nosaltres. Una activitat tan important com la ramaderia extensiva s'hauria d'haver cuidat amb coses tan bàsiques com que quan es construeixen carreteres es deixin passos per als ramats. I ni això no s'ha fet. Unió de Pagesos ha denunciat aquest estiu un fort desequilibri pel que fa als ajuts dins de la política forestal de la Generalitat. Com es concreten aquestes crítiques? La qüestió cabdal és el pressupost. Nosaltres pensem que més que la quantitat, el més important és com repartim els ajuts. Avui, a Catalunya, hi ha 28.000 propietaris forestals, dels quals 48 s'emporten el 40% del pressupost, més de 2.300.000 euros. Entenem que aquesta no és una bona política. Una part important dels diners destinats a gestió forestal han de poder arribar a tothom, només així es pot gestionar amb eficiència la totalitat del territori, i això és el que ens interessa com a ciutadans. A més, el territori necessita professionalitat. Per tant, l'ajut ha d'anar dirigit als professionals, que no és el mateix que propietaris. Deixant de banda els incendis, avui hi ha altres aspectes que preocupen a la societat amb relació al sector rural. Com ara si, amb conseqüències com l'erosió, la contaminació, el tracte poc ètic que reben els animals..., el model actual d'agricultura i ramaderia intensives és sostenible. L'evolució ens ha portat una sèrie de demandes de la societat a les quals han donat resposta l'agricultura i la ramaderia intensives. Això és una realitat. I segurament és tan insostenible com pugui ser-ho una ciutat. L'agricultura i la ramaderia intensives han donat una resposta molt important des del punt de vista de criteris de producció i servei al mercat, com també de qualitat. Però hem de pensar en la repercussió sobre el medi ambient. Per això, a aquesta agricultura intensiva se li han d'aplicar uns criteris tècnics, uns límits des del punt de vista de la sostenibilitat. Però sense mediatitzar els aspectes ecològics, sense exagerar-los, cosa que també es fa sovint. Això no obstant, i sense intentar exagerar, el problema dels purins és considerat avui a Catalunya com un dels problemes mediambientals més greus. És un error considerar els purins com un dels problemes ambientals més importants, ja que els purins únicament representen un 40% del total del nitrat que es tira a les terres de Catalunya. És un error cabdal dir que el problema de la contaminació de les aigües per nitrats prové pels purins. Una altra cosa són els abocaments il·legals. Aquests són casos aïllats que s'han de penalitzar. Per tant, els problemes derivats dels purins se solucionen amb una bona gestió, tirant els purins en la dosi adequada i a l'hora adequada. Hi ha una part de la societat que, donada aquesta imatge de l'agricultura i la ramaderia agressives, ha optat per l'agricultura biològica. Però, quin és el seu futur? És un refugi utòpic? Nosaltres hi creiem, en l'agricultura i la ramaderia biològiques. De fet, estem organitzats com a sector. Pensem que té un espai que, a més a més, dóna resposta a una inquietud per part de la societat. De qualsevol manera, és una oportunitat, una altra manera de produir, que sempre quedarà per a la gent d'elit, per a la gent benestant, per a qui estigui disposat a pagar més diners. Perquè si producció biològica vol dir produir com abans, sense adobs, sense pesticides, té un cost brutal. Parlant de reduir costos, podrien ser molt efectius els conreus amb transgènics, no obstant això, la Unió de Pagesos recomana no utilitzar aquests productes. Per què? Nosaltres el que diem és que els transgènics no estan garantits. Amb aquests productes hem mantingut una actitud de prudència, en línia amb els nostres companys francesos. No sabem quins tipus de problemes ens portaran però exigim seguretat, almenys que estiguin comprovats. Una altra qüestió que considerem molt important és la coresponsabilitat amb el consumidor. És a dir, exigir l'etiquetatge i presentar un producte diferenciat. El consumidor ha d'estar informat i decidir. Respecte a la sostenibilitat en l'agricultura, un dels punts importants és l'aigua. Creu que s'estan posant en pràctica mesures efectives d'estalvi? L'aigua és un bé que mou molts interessos. Què és posar mecanismes d'estalvi? Regar a manta és un error? Jo crec que no. Però regar un camp a manta i tenir al costat una població que es mor de set sí que és un error. Ara bé, nosaltres defensem els nostres criteris, pensem que l'aigua és un element clau per produir aliments. I si algú es pensa que canviant els sistemes de regatge tindrà més aigua, cau en un error rotund. El problema rau en les grans societats que han crescut tant que no tenen prou aigua. I han de fer transvasaments per continuar amb el creixement. El nostre criteri és que s'ha de garantir l'aigua per a l'ús de boca de tothom, i a partir d'aquí, com a ciutadans, l'aigua és un negoci, tan legítim com un altre. En aquest sentit, la UP és clarament partidària de la xarxa de regatge del canal Segarra-Garrigues, que permetrà convertir en regadiu més de 70.000 hectàrees de secà i que ha estat considerada per diverses entitats ecologistes un exemple d'insostenibilitat i ús irracional de l'aigua, a més de posar en perill espècies d'aus d'hàbitat estepari. Jo crec que no hi ha prou arguments per dir que és insostenible. Dins de la sostenibilitat hi ha poder treballar la natura per aprofitar-la. I això significa poder crear riquesa a través d'un canal ecològic. Però s'argumenta que afectarà l'aigua de l'Ebre i el delta de l'Ebre. I què? En qualsevol cas, el delta de l'Ebre també es va crear per un defecte de l'erosió de la conca de l'Ebre. A més el problema del delta de l'Ebre no és el canal Segarra-Garrigues. I també estem en contra de la delimitació del regatge per a la protecció d'aus, ja que l'extinció de les espècies afectades no vindrà de les hectàrees del Segarra-Garrigues. Pensem que és una absoluta injustícia. En canvi no estan d'acord amb el Pla Hidrològic Nacional. Nosaltres estem en contra del Pla Hidrològic Nacional perquè entenem que no és lògic ni coherent. L'important és quines pautes mínimes utilitzem per respectar els aspectes ecològics i què entenem per cabal ecològic. Al mateix temps, entenem que hi ha moltes terres, molts secans a prop que necessiten aquesta aigua de l'Ebre, i no és lògic fer un canal per anar a regar a Múrcia. Una altra cosa és que la societat arribi a pactes per complir uns mínims necessaris, com garantir l'ús de boca per a tots els ciutadans. Perquè això és un element necessari per viure amb qualitat, però fer-ne un ús econòmic és una cosa diferent. A més a més, és no afrontar la realitat allà on no hi ha aigua.