(F)
- Hem de parar de créixer, vostè fa molt de temps que ho diu. Creu que aquest corrent de pensament ja ha arribat a l'esfera dels polítics i gestors?En absolut. El creixement exponencial i il·limitat és la "religió del nostre temps" i els economistes tradicionals els seus summes sacerdots. Pocs polítics i gestors es plantegen la possibiltat de qüestionar aquest dogma.
- El pic del petroli és ja una realitat i a nivell global és un fet que haurem d'afrontar de forma més o menys imminent. Com es plantegen el seu futur econòmic les empreses petrolieres? Diversificant cap a altres sectors energètics, com les renovables, podran subsistir?
Efectivament. L'Agència Internacional de l'Energia ha reconegut en el seu darrer informe World Energy Outlook, publicat al novembre de l'any passat, que el zenit de la producció de petroli convencional va tenir lloc en 2006 i que, en el millor dels casos, l'extracció d'aquest tipus de cru es mantindrà pràcticament plana en els propers cinc lustres. Davant d'això, les petrolieres centraran els seus esforços en l'explotació de recursos no convencionals (com les sorres asfàltiques de Canada i els petrolis ultrapesants de Veneçuela) el que significarà uns preus més alts i un major impacte ambiental, tant a nivell local com a global. També planegen ampliar la seva cartera de negocis, diversificant la seva oferta de combustibles per al transport, que inclouran els biocombustibles (de primera i segona generació) i l'electricitat. Paral·lelament, la seva intenció és apostar pel gas natural com a un combustible de transició al petroli.
(F)
- El nostre país depèn en un 85% de països tercers per obtenir l'energia que gastem. Vostè ha dit en alguna ocasió que ens comportem com uns nous rics davant l'energia. Canviarem per convicció o per força?
No sóc optimista sobre aquest tema. Molt em temo que en això del canvi de model energètic actuem com a nens. No escoltem els consells i avisos dels experts i crec que només reaccionarem quan ens la peguem, després de patir diverses experiències traumàtiques. Tant de bo que llavors no sigui ja massa tard i que siguem capaços de conservar la calma.
- Hi ha informes que plantegen que és possible que la nostra societat funcioni al 100% amb renovables. Altres exposen que mai passaran de constituir un percentatge, insuficient per prescindir dels combustibles fòssils. Vostè com ho veu?
És cert que són molts els que creuen que la substitució total dels combustibles fòssils per fonts d'energia renovable en un lapse de temps extremadament curt, gairebé immediat, és possible. Entre d'altres, l'exvicepresident Al Gore ha fet una crida per aconseguir que la totalitat de l'energia als Estats Units provingui de fonts renovables en un termini de 10 anys, i dos científics d'universitats californianes, Jacobson i Delucchi, van publicar a la revista Scientific American un pla per assolir que el 100% de l'energia del món sigui subministrada per renovables el 2030. Però en la meva opinió, aquest optimisme desbordant ignora el caràcter progressiu de les transicions energètiques experimentades per la humanitat fins a la data i les diferències de qualitat entre les diverses fonts d'energia.
- És a dir que encara que sigui tecnològicament possible assolir aquesta transició, el canvi de paradigma energètic serà un procés lent i complexe.
Sí. L' especialista en temes energètics de la Universitat de Manitoba al Canadà, Vaclav Smil, aborda el tema en el seu llibre Transicions energètiques: història, requisits i perspectives i compara la previsible demanda futura de combustibles no fòssils (renovables i nuclear) amb la demanda d'energies fòssils que en el passat va ser necessària per reemplaçar la biomassa. A la fi de la dècada de 1890 la quota de l'energia procedent de la biomassa va caure just per sota del 50% del subministrament total de l'energia primària del món i van ser necessaris menys de 20 exajoules (EJ) d'oferta addicional de combustibles fòssils per garantir tot el consum...
(F)
-Això era just quan la revolució industrial agafava embranzida.
Exacte. Des d'aleshores, el consum de combustibles fòssils s'ha disparat de tal manera que avui dia gastem 157.000 litres de petroli per segon. En els darrers 125 anys hem consumit un bilió de barrils (cada barril són 159 litres de petroli) i a aquest ritme consumirem un altre bilió en els propers trenta anys. Avui, el món utilitza els combustibles fòssils a un ritme anual proper als 400 EJ, fet que significa que els nous subministraments d'energia no fòssil necessaris per desplaçar el carbó, el petroli i el gas són 20 vegades majors en termes energètics del que feia falta durant la transició prèviament comentada. Com comenta Smil, les transicions energètiques són un procés llarg que involucra diverses generacions.
-Vam trigar gaire, a substituir la biomassa pels combustibles fòssils?
Una anàlisi històrica de la velocitat a la qual s'han succeït els canvis en l'ús dels combustibles mostra que una vegada que el carbó, el petroli i el gas van arribar al 5% del total de la producció global d'energia, encara van ser necessaris, respectivament, 35, 40 i 55 anys perquè aquests combustibles fòssils aconseguissin fer-se amb el 25% de la quota del mercat energètic. I no existeix cap indici que les noves transicions ocorrin més ràpidament, encara que això fos desitjable. Més aviat al contrari, ja que les quantitats absolutes a reemplaçar són cada vegada més grans.
-Sembla clar que no estem preparats per una situació com la que se'ns ve a sobre. És més que probable que d'aquí a no gaire part dels ciutadans i dels sectors econòmics no puguin pagar el preu d'un combustible escàs i molt car. Per què creu que triguem tant a reaccionar?
Vivim al dia. Aquesta mentalitat a curt termini està en l'ADN del sistema i de cadascun de nosaltres. Potser la nostra ment no ha evolucionat tan de pressa com ho ha fet la tècnica i la nostra forma de vida, de manera que encara ens comportem com l'home primitiu i els nostres avantpassats, pels qui l'objectiu era superar el dia a dia. Vivim tan atabalats pel present que no tenim temps per aturar-nos a reflexionar sobre el demà. En aquesta situació, davant qualsevol problema, el més còmode és encomanar-se, amb una fe gairebé religiosa, al progrés tecnològic i al "ja inventaran alguna cosa". A més, per acabar d'arreglar les coses, no tenim consciència planetària. Ens importa la nostra família, la nostra "tribu", el nostre país i poca cosa més.
(F)
-Vostè participarà en breu en el II Fòrum sobre Medi Ambient i Món Local. Quin és o serà el paper del món local en la gestió d'aquesta crisi que viurem durant tant de temps i que pel que sembla marcarà un abans i un després d'una llarga etapa de malbaratament a tots els nivells?
Serà fonamental. Com acostuma a dir-se, cal pensar globalment i actuar localment. I per a això convé, com deia el filòsof Gramsci, buscar la síntesi entre el pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de l'acció. Un document públic de la petroliera Shell (Shell energy scenarios to 2050) dibuixa dos escenaris, denominats Scramble i Blueprints, que podríem traduir, respectivament, com a "competició" i "avantprojecte".
En l'escenari Scramble, els polítics i altres agents socials rellevants no paren esment a la necessitat de fer un ús més eficient de l'energia fins que els subministraments escassegen, al mateix temps que es posposa la presa de decisions eficients sobre el problema de l'augment de les emissions de gasos d'efecte hivernacle i arriba el moment en el qual les conseqüències del canvi climàtic comencen a evidenciar-se en tota la seva cruesa. En l'escenari Blueprint, les iniciatives locals acaben convergint, a escala primer estatal i finalment global, impulsant una decidida actuació per combatre els problemes en els fronts del desenvolupament econòmic, la seguretat energètica i la pol·lució ambiental. Aquest escenari inclou la fixació d'un preu a partir d'una massa crítica d'emissions, la qual cosa estimularia l'eficiència energètica i el desenvolupament tecnològic de fonts energètiques "netes".
(F)
-Sembla infinitament millor l'opció Blueprints, encara que vagi contra aquesta mentalitat tant a curt termini que duem als gens...
El món ha de preparar-se per endinsar-se en una era de transicions revolucionàries i de considerable turbulència. En aquest context, la selecció del terme "avantprojecte" per definir l'escenari que més ens apropa a un futur sostenible pretén transmetre el missatge que encara que en la recerca de l'ideal moltes iniciatives puguin fracassar, la cooperació, entesa des de l'àmbit local a l'internacional, possibilita que desfer el camí emprès no signifiqui quedar-se definitivament enrere. Aquesta estratègia de recerca i cooperació resulta a la llarga més positiva que exclamar "salvi's qui pugui", per a continuació llançar-se a una carrera desenfrenada en les quals les col·lisions múltiples serien inevitables. Crec que aquest últim és el significat que tanca el terme Scramble, que jo he traduït per competició, quan potser hauria estat millor fer-ho per pugna, lluita o baralla.
- Els gestors estan sotmesos als interessos econòmics supranacionals i la gran majoria de ciutadans creuen que no tenen cap poder sobre els ens de poder. Creu que l'individu, el ciutadà, té o pot tenir més influència que la que té ara en la presa de decisions de les administracions?
Crec que seria desitjable. El que no se si és possible. Haurien de canviar tantes coses... començant per la forma i el tipus d'informació que ens arriba i continuant per la formació bàsica que rebem, que fomenta l'individualisme i posa entrebancs al desenvolupament d'una actitud crítica davant els dogmes del nostre temps.
12- Però no tota la responsabilitat és dels governants. Estem els ciutadans disposats a renunciar als privilegis d'un sistema social basat en el consumisme? Estan tots els qui es posicionen contra les nuclears disposats a viure sense l'energia que aquestes ens proporcionen? (F)
- La crisi global actual provocarà que els nostres fills visquin, probablement, pitjor que molts de nosaltres. Però potser serà qüestió de descobrir que viure amb menys no significa necessàriament viure pitjor. Pensa que el decreixement és un camí viable per plantejar un nou model social atractiu?
No sóc un teòric del decreixement. L'única cosa que m'atreveixo a recomanar és que, en comptes de posar tota la nostra obstinació a seguir pedalejant en aquesta bicicleta de pinyó fix que suposa el dogma del creixement econòmic continu i il·limitat, ens parem breument a reflexionar sobre on volem arribar i perquè. El creixement no pot ser un objectiu en si mateix, sinó una forma d'arribar a algun lloc.
