Periodista
11/11/2005 - 00:00
Ivan Capdevila és director tècnic d'ERF Gestió i Comunicació Ambiental S.L. i coautor del llibre: 'L'Energia en l'horitzó del 2030'. És enginyer industrial, per l'ETS d'Enginyeria Industrial de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha escrit diversos articles i el llibre: 'L'ambientalització de la universitat'. Ha dirigit també l'edició dels llibres 'Criteris ambientals en el disseny, la construcció i la utilització d'edificis' i 'Medi ambient i tecnologia'. En l'àmbit social és secretari general del Congrés d'Enginyeria, Desenvolupament Territorial i Globalització-2n Congrés d'Enginyeria en Llengua Catalana i membre de l'Associació Catalana de Professionals, Òmnium Cultural i del grup de joves TT30 del Grup Català del Club de Roma.
La clau de l'informe, nucli ara de la publicació 'L'energia en l'horitzó del 2030', és plantejar els escenaris energètics possibles per al 2030. I en aquest sentit plantegeu un de lineal i un de crisi...
De fet els escenaris són múltiples. S'han analitzat tres escenaris possibles a nivell internacional: Un de lineal (amb el preu del petroli constant a 60-70 $/barril) amb un escenari d'aportació tendencial de les fonts energètiques renovables, un altre lineal amb una aportació màxima de renovables i un altre de crisi.
I en aquest escenari lineal es preveu un augment de la demanda d'un 50-70% respecte al nivell actual. Però s'han previst canvis d'hàbits de consum o millores tecnològiques? L'escenari d'evolució lineal de la demanda no preveu canvis estructurals radicals, ja siguin culturals o tecnològics. Tanmateix sí que preveu seguir les tendències mundials actuals, en què existeixen millores tecnològiques que fan disminuir la intensitat energètica dels països més consumidors, sense que globalment això comporti una disminució de la demanda.
I creu que serà possible aquest canvi cultural? Quan el disseny d'un nou model energètic sortirà dels despatxos i arribarà a afectar els hàbits d'estalvi i eficiència? El canvi d'hàbits pot venir impulsat de moltes bandes: societat civil, administracions, empreses... Sortirà dels despatxos el dia que la societat visualitzi que les persones amb més responsabilitats s'ho prenen seriosament, com a prioritat. M'agrada citar un exemple clarificador en aquest sentit. Aquest any el govern japonès ha obligat a regular l'aire condicionat de l'administració pública a un mínim de 28º. El primer ministre Koizumi i tot el consell de ministres han anat a treballar sense corbata explicant a tort i a dret que ho feien per complir els compromisos adquirits al Protocol de Kyoto.
Aquesta regulació ha provocat que aquest estiu el consum energètic de tot el Japó s'hagi reduït un 1%, cosa que representa un canvi de tendència respecte els increments dels darrers anys. Aquestes són les coses que poden donar lloc a un veritable canvi cultural.
Parlant de canvis culturals, és evident que en l'actualitat el rebuig a l'energia nuclear és molt gran en determinats sectors. I un dels punts en els que el PEC ha acabat sent més ambigu. Creu que es podrà prescindir, en aquest horitzó que dibuixa el llibre, de l'energia de fissió nuclear? És molt difícil prescindir de l'energia nuclear si un dels objectius principals mundials és la disminució de les emissions de gasos efecte hivernacle i el compliment de Kyoto. Però no s'està fent un debat rigorós sobre aquest tema. A Suècia per exemple sí que s'ha fet un debat públic sobre la funció de l'energia nuclear per complir Kioto. I és una societat, que tot i estar molt sensibilitzada en qüestions ambientals, o potser per això, ha passat de voler tancar les centrals nuclears pels seus riscos a prioritzar la seva conservació davant les dificultats d'implementar fonts alternatives no contaminants i davant la necessitat de garantir el compliment de Kioto.
En relació a aquesta dificultat per implementar fonts alternatives, a 'l'Energia en l'Horitzó del 2030' atorgueu un pes de les energies renovables, en un escenari tendencial d'un màxim del 10-15% de l'energia primària total. Ara bé, fa un mes Greenpeace, assegurava en un informe que 'tot el consum energètic de l'Estat Espanyol es podria cobrir amb energies renovables'. Que ha de pensar el ciutadà davant de dos discursos tant diferents? Moltes de les nostres estimacions en un escenari tendencial d'aportació màxima de les renovables són les mateixes que les del Consell Europeu de les Energies Renovables, òrgan que agrupa les principals empreses europees d'aerogeneradors, plaques fotovoltàiques i altres tecnologies renovables. Jo considero poc creïbles escenaris més avançats que els del propi sector industrial, evidentment part interessada en la qüestió.
De fet, fins ara la majoria d'anàlisi ambientals favorables a les renovables s'han realitzat des d'una visió estrictament tecnològica sense considerar els condicionants naturalístics o socials implicats. Això ha comportat realment retards importants en el desenvolupament de les renovables. Un exemple paradigmàtic en aquest sentit és la dificultat d'implantació de parcs eòlics a bona part de Catalunya. En el llibre nosaltres fem la doble anàlisi ambiental: de desenvolupament tecnològic però també de límits físics i ambientals dels ecosistemes naturals.
Sí, però també és cert que algunes de les limitacions socials són difícils d'entendre. Com ara el límit per a l'energia eòlica de l'impacte sobre el paisatge que pugui tenir. Estem parlant de conceptes abstractes, culturals que evolucionen. I d'una urgència real de canviar de model energètic. És cert que és una qüestió cultural, i que els molins no tenen perquè tenir un impacte paisatgístic negatiu, pot ser positiu. Però globalment hi ha una percepció social negativa i això ha frenat el desenvolupament de l'eòlica. En aquest sentit, en el disseny dels parcs eòlics han de treballar conjuntament tècnics amb arquitectes del paisatge, paisatgistes, urbanistes... Fins aconseguir estructurar els molins com una part del mosaic paisatgístic.
Catalunya va ser qui va impulsar els parcs eòlics a nivell espanyol i ara necessitem recuperar aquell impuls. Cal destacar que l'impacte ambiental global de l'eòlica és el més baix de totes les altres fonts d'energia renovable amb excepció de la minihidràulica. I que en relació al seu impacte ornitològic, del que es parla molt, només un de cada 10.000 ocells morts per activitats humanes ho és a causa d'aerogeneradors.
En l'àmbit de l'eòlica, que resulta cabdal si parlem de renovables, també s'ha instal·lat la discussió de si és necessari no tant fer grans parcs eòlics a zones de muntanya sinó descentralitzar les instal·lacions i apropar-les als llocs de consum. És aquest el futur, o estaríem tapissant el territori de parcs amb molt baixa rendibilitat? El cas és que la humanitat s'ha assentat històricament en llocs a recer del vent, i Catalunya no és una excepció. I això fa inevitable que l'energia eòlica s'hagi de transportar des dels llocs on fa vent i hi viu poca gent (Terres de l'Ebre, Priorat, Segarra-Urgell-Garrigues i Empordà) als llocs més habitats.
De fet front a discutir sobre aquesta necessària descentralització el desenvolupament de les energies renovables depèn encara en un grau molt alt de la seva capacitat de connectar-se a la xarxa elèctrica, a causa de la irregularitat de la seva producció i al sistema de subvencions mitjançant primes. Per exemple, fa unes setmanes l'APPA denunciava que en determinats moments alguns aerogeneradors de l'estat s'han desconnectat perquè la xarxa elèctrica és incapaç d'absorbir tota l'energia que generen (que ha arribat a ser del 30% del consum elèctric de tot l'Estat en alguns moments) Per tant la prioritat és resoldre la connexió òptima de les renovables a la xarxa convencional per garantir el seu màxim aprofitament.
Seria partidari d'un àmpliament de les zones on es permet la construcció de parcs eòlics? Que en pensa del potencial eòlic marí de Catalunya? Catalunya té un potencial eòlic força limitat. El 64% del territori presenta velocitats del vent no aprofitables comercialment i bona part del que sí que ho és està situat en espais naturals protegits, de manera que només un màxim teòric del 19% és susceptible de ser aprofitat eòlicament.
Aquesta limitació i el convenciment de la necessitat d'apostar per les renovables per prevenir els efectes d'una futura crisi del petroli ens obliga a aprofitar les nostres possibilitats al màxim. En aquest sentit soc contrari a posar límits quantitatius a l'aprofitament eòlic. I partidari d'aprofitar els nostres recursos eòlics marins, com s'està fent arreu del món.
Que opina doncs del Parc Eòlic del Delta de l'Ebre, que ha rebut ja una certa oposició? És una oportunitat única per a que l'energia renovable sigui realment alternativa al nostre país, és a dir que substitueixi proporcions significatives de la generació convencional, i per tant hem de ser capaços d'aprofitar aquest tipus d'oportunitats.
L'informe desmunta dos grans mites o esperances: L'hidrogen i la fusió nuclear. Apostem cíclicament per solucions fantasmes? Que ha passat amb l'hidrogen des de Rifkin? L'informe no vol desmuntar res sinó situar aquestes dues tecnologies en un marc de referència més ampli i en l'horitzó temporal que li pertoca.
Quan a l'hidrogen, cal fer èmfasi que és un transportador energètic, no pas una font. Ve a ser com la mateixa electricitat, però es genera sempre a partir de fonts preexistents. I com que cada transformació elèctrica comportà pèrdues, el seu ús només serà generalitzable en llocs o moments que sobri energia generada mitjançant altres fonts. Per exemple potser en centrals nuclears de quarta generació que generen hidrogen com a subproducte a partir de reaccions químiques a molt alta temperatura, la construcció de les quals està prevista a partir dels anys 2030-2040 a França i Escandinàvia.
Una de les raons de que es potencií l'hidrogen és que és una bona eina de màrqueting per a la indústria automobilística. Es tracta de fer un bon rentat d'imatge però de nou d'externalitzant impactes, no sent més eficients.
Respecte a les conseqüències de la possible crisi de preus i més tard d'abastiment que s'analitza al llibre, es preveuen dues direccions. En una hi hauria una 'revolució' en les fonts d'energia renovables, que seran llavors més rendibles pels alts preus del petroli. Hauríem doncs de desitjar una sacsejada, una crisi, malgrat totes les disfuncions econòmiques i socials que patiria el sistema? No. Una crisi energètica global comportaria una crisi econòmica, social i ambiental molt important, que seria patida amb més intensitat i cruesa pels països i les capes socials més pobres.
L'altra direcció en aquest escenari de crisi, comportaria greus conseqüències ambientals, ja que portaria a l'ús de petrolis no convencionals, de menys qualitat i contingut més gran de sofre, sorres bituminoses o asfàltiques... No es podria blindar amb compromisos internacionals, donat el context i les previsions de canvi climàtic, aquesta possibilitat? Em sembla més urgent encara establir compromisos internacionals per limitar la demanda energètica global i reduir les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle a mitjà termini (més enllà de Kioto). Hem d'establir estratègies per assolir objectius ambiciosos, com per exemple el que s'ha autoimposat el Regne Unit, que pretén reduir en un 60% les emissions de CO2 en l'horitzó 2050 (respecte 1990), basant-se especialment en millores de l'eficiència.
El llibre, i tornat a l'actuació sobre el consum, posa de relleu clarament com a objectiu prioritari actuar fermament sobre la demanda i la intensitat energètica. En canvi, -tot i que li ha servit de base- la manca de polítiques en aquest sentit, ha estat una de les crítiques més fermes que ha rebut el pla. La versió definitiva del PEC aborda el tema amb més profunditat que la primera versió però segurament s'hauria de fer més. Es planteja actuar sobre la demanda, però crec que hauríem de ser molt més agosarats.
Nosaltres, en l'estudi, hem proposat com a prioritat disminuir la intensitat energètica, com passa a la major part dels països occidentals. Això requereix mesures tecnològiques, com la millora de processos industrials, vehicles híbrids...; canvis socials, basats en nous valors individuals i col·lectius d'estalvi i recerca de l'eficiència; territorials, amb una ordenació del territori compacta i complexa i econòmics, amb un sistema fiscal desincentivador del sobreconsum, entre altres mesures destinades a internalitzar els costos ambientals del sistema energètic.
Un altre del punts claus d'oposició al pla és que no respecta les limitacions del Protocol de Kyoto (un 15% sobre les emissions del 1990 per a Espanya) ni les del Pla Nacional d'Assignacions (un 24% per a Catalunya) argumentant que Kioto és un compromís de l'Estat Espanyol i que s'hauran de compensar les emissions de Catalunya (es preveuen per al 2030 entre un 127% i un 94% sobre les del 90 )en altres territoris de l'Estat. Bé, és que no podem viure en un miratge. No podem posar-nos objectius d'Estat sense tenir les competències ni els recursos d'un Estat. Això porta a un sentiment de frustració. Hem de saber qui som, i on som.
A més el que no es pot fer és una planificació irreal que no tingui en compte els forts creixements del consum que hi ha hagut entre 1990 i 2005. El més important és canviar la tendència. Si ho aconseguim en els propers 15 anys i disminueix el consum, qualitativament el canvi serà molt significatiu i serà el punt de partida per a disminucions futures més grans.
Per últim m'agradaria saber la seva opinió sobre el tema que ha monopolitzat, sobretot als mitjans, tot el debat sobre el disseny del futur model energètic, la interconnexió amb França Personalment cada dia estic menys dissimuladament a favor de la línia de molt alta tensió d'interconnexió amb França. Penso en primer lloc que és un punt important però molt parcial en el global del PEC, i se n'ha fet una exageració d'aquest tema des del punt de vista polític i social.
La realitat és que Catalunya està infraconnectada amb Europa. Com fa unes dies destacava també l'APPA, la interconnexió mitjana dels països membres de la Unió Europea (UE) està al voltant del 15% sobre la seva capacitat de generació, mentre que a Espanya tot just supera el 3%. Necessitem aquesta interconnexió perquè ens aporta seguretat i la possibilitat d'exportat energia sobrant a França. A més en una anàlisi multicriteria, l'impacte ambiental és mínim comparat amb altres infraestructures com ara el Tren d'Alta Velocitat.
I en aquest escenari lineal es preveu un augment de la demanda d'un 50-70% respecte al nivell actual. Però s'han previst canvis d'hàbits de consum o millores tecnològiques? L'escenari d'evolució lineal de la demanda no preveu canvis estructurals radicals, ja siguin culturals o tecnològics. Tanmateix sí que preveu seguir les tendències mundials actuals, en què existeixen millores tecnològiques que fan disminuir la intensitat energètica dels països més consumidors, sense que globalment això comporti una disminució de la demanda.
I creu que serà possible aquest canvi cultural? Quan el disseny d'un nou model energètic sortirà dels despatxos i arribarà a afectar els hàbits d'estalvi i eficiència? El canvi d'hàbits pot venir impulsat de moltes bandes: societat civil, administracions, empreses... Sortirà dels despatxos el dia que la societat visualitzi que les persones amb més responsabilitats s'ho prenen seriosament, com a prioritat. M'agrada citar un exemple clarificador en aquest sentit. Aquest any el govern japonès ha obligat a regular l'aire condicionat de l'administració pública a un mínim de 28º. El primer ministre Koizumi i tot el consell de ministres han anat a treballar sense corbata explicant a tort i a dret que ho feien per complir els compromisos adquirits al Protocol de Kyoto.
Aquesta regulació ha provocat que aquest estiu el consum energètic de tot el Japó s'hagi reduït un 1%, cosa que representa un canvi de tendència respecte els increments dels darrers anys. Aquestes són les coses que poden donar lloc a un veritable canvi cultural.
Parlant de canvis culturals, és evident que en l'actualitat el rebuig a l'energia nuclear és molt gran en determinats sectors. I un dels punts en els que el PEC ha acabat sent més ambigu. Creu que es podrà prescindir, en aquest horitzó que dibuixa el llibre, de l'energia de fissió nuclear? És molt difícil prescindir de l'energia nuclear si un dels objectius principals mundials és la disminució de les emissions de gasos efecte hivernacle i el compliment de Kyoto. Però no s'està fent un debat rigorós sobre aquest tema. A Suècia per exemple sí que s'ha fet un debat públic sobre la funció de l'energia nuclear per complir Kioto. I és una societat, que tot i estar molt sensibilitzada en qüestions ambientals, o potser per això, ha passat de voler tancar les centrals nuclears pels seus riscos a prioritzar la seva conservació davant les dificultats d'implementar fonts alternatives no contaminants i davant la necessitat de garantir el compliment de Kioto.
En relació a aquesta dificultat per implementar fonts alternatives, a 'l'Energia en l'Horitzó del 2030' atorgueu un pes de les energies renovables, en un escenari tendencial d'un màxim del 10-15% de l'energia primària total. Ara bé, fa un mes Greenpeace, assegurava en un informe que 'tot el consum energètic de l'Estat Espanyol es podria cobrir amb energies renovables'. Que ha de pensar el ciutadà davant de dos discursos tant diferents? Moltes de les nostres estimacions en un escenari tendencial d'aportació màxima de les renovables són les mateixes que les del Consell Europeu de les Energies Renovables, òrgan que agrupa les principals empreses europees d'aerogeneradors, plaques fotovoltàiques i altres tecnologies renovables. Jo considero poc creïbles escenaris més avançats que els del propi sector industrial, evidentment part interessada en la qüestió.
De fet, fins ara la majoria d'anàlisi ambientals favorables a les renovables s'han realitzat des d'una visió estrictament tecnològica sense considerar els condicionants naturalístics o socials implicats. Això ha comportat realment retards importants en el desenvolupament de les renovables. Un exemple paradigmàtic en aquest sentit és la dificultat d'implantació de parcs eòlics a bona part de Catalunya. En el llibre nosaltres fem la doble anàlisi ambiental: de desenvolupament tecnològic però també de límits físics i ambientals dels ecosistemes naturals.
Sí, però també és cert que algunes de les limitacions socials són difícils d'entendre. Com ara el límit per a l'energia eòlica de l'impacte sobre el paisatge que pugui tenir. Estem parlant de conceptes abstractes, culturals que evolucionen. I d'una urgència real de canviar de model energètic. És cert que és una qüestió cultural, i que els molins no tenen perquè tenir un impacte paisatgístic negatiu, pot ser positiu. Però globalment hi ha una percepció social negativa i això ha frenat el desenvolupament de l'eòlica. En aquest sentit, en el disseny dels parcs eòlics han de treballar conjuntament tècnics amb arquitectes del paisatge, paisatgistes, urbanistes... Fins aconseguir estructurar els molins com una part del mosaic paisatgístic.
Catalunya va ser qui va impulsar els parcs eòlics a nivell espanyol i ara necessitem recuperar aquell impuls. Cal destacar que l'impacte ambiental global de l'eòlica és el més baix de totes les altres fonts d'energia renovable amb excepció de la minihidràulica. I que en relació al seu impacte ornitològic, del que es parla molt, només un de cada 10.000 ocells morts per activitats humanes ho és a causa d'aerogeneradors.
En l'àmbit de l'eòlica, que resulta cabdal si parlem de renovables, també s'ha instal·lat la discussió de si és necessari no tant fer grans parcs eòlics a zones de muntanya sinó descentralitzar les instal·lacions i apropar-les als llocs de consum. És aquest el futur, o estaríem tapissant el territori de parcs amb molt baixa rendibilitat? El cas és que la humanitat s'ha assentat històricament en llocs a recer del vent, i Catalunya no és una excepció. I això fa inevitable que l'energia eòlica s'hagi de transportar des dels llocs on fa vent i hi viu poca gent (Terres de l'Ebre, Priorat, Segarra-Urgell-Garrigues i Empordà) als llocs més habitats.
De fet front a discutir sobre aquesta necessària descentralització el desenvolupament de les energies renovables depèn encara en un grau molt alt de la seva capacitat de connectar-se a la xarxa elèctrica, a causa de la irregularitat de la seva producció i al sistema de subvencions mitjançant primes. Per exemple, fa unes setmanes l'APPA denunciava que en determinats moments alguns aerogeneradors de l'estat s'han desconnectat perquè la xarxa elèctrica és incapaç d'absorbir tota l'energia que generen (que ha arribat a ser del 30% del consum elèctric de tot l'Estat en alguns moments) Per tant la prioritat és resoldre la connexió òptima de les renovables a la xarxa convencional per garantir el seu màxim aprofitament.
Seria partidari d'un àmpliament de les zones on es permet la construcció de parcs eòlics? Que en pensa del potencial eòlic marí de Catalunya? Catalunya té un potencial eòlic força limitat. El 64% del territori presenta velocitats del vent no aprofitables comercialment i bona part del que sí que ho és està situat en espais naturals protegits, de manera que només un màxim teòric del 19% és susceptible de ser aprofitat eòlicament.
Aquesta limitació i el convenciment de la necessitat d'apostar per les renovables per prevenir els efectes d'una futura crisi del petroli ens obliga a aprofitar les nostres possibilitats al màxim. En aquest sentit soc contrari a posar límits quantitatius a l'aprofitament eòlic. I partidari d'aprofitar els nostres recursos eòlics marins, com s'està fent arreu del món.
Que opina doncs del Parc Eòlic del Delta de l'Ebre, que ha rebut ja una certa oposició? És una oportunitat única per a que l'energia renovable sigui realment alternativa al nostre país, és a dir que substitueixi proporcions significatives de la generació convencional, i per tant hem de ser capaços d'aprofitar aquest tipus d'oportunitats.
L'informe desmunta dos grans mites o esperances: L'hidrogen i la fusió nuclear. Apostem cíclicament per solucions fantasmes? Que ha passat amb l'hidrogen des de Rifkin? L'informe no vol desmuntar res sinó situar aquestes dues tecnologies en un marc de referència més ampli i en l'horitzó temporal que li pertoca.
Quan a l'hidrogen, cal fer èmfasi que és un transportador energètic, no pas una font. Ve a ser com la mateixa electricitat, però es genera sempre a partir de fonts preexistents. I com que cada transformació elèctrica comportà pèrdues, el seu ús només serà generalitzable en llocs o moments que sobri energia generada mitjançant altres fonts. Per exemple potser en centrals nuclears de quarta generació que generen hidrogen com a subproducte a partir de reaccions químiques a molt alta temperatura, la construcció de les quals està prevista a partir dels anys 2030-2040 a França i Escandinàvia.
Una de les raons de que es potencií l'hidrogen és que és una bona eina de màrqueting per a la indústria automobilística. Es tracta de fer un bon rentat d'imatge però de nou d'externalitzant impactes, no sent més eficients.
Respecte a les conseqüències de la possible crisi de preus i més tard d'abastiment que s'analitza al llibre, es preveuen dues direccions. En una hi hauria una 'revolució' en les fonts d'energia renovables, que seran llavors més rendibles pels alts preus del petroli. Hauríem doncs de desitjar una sacsejada, una crisi, malgrat totes les disfuncions econòmiques i socials que patiria el sistema? No. Una crisi energètica global comportaria una crisi econòmica, social i ambiental molt important, que seria patida amb més intensitat i cruesa pels països i les capes socials més pobres.
L'altra direcció en aquest escenari de crisi, comportaria greus conseqüències ambientals, ja que portaria a l'ús de petrolis no convencionals, de menys qualitat i contingut més gran de sofre, sorres bituminoses o asfàltiques... No es podria blindar amb compromisos internacionals, donat el context i les previsions de canvi climàtic, aquesta possibilitat? Em sembla més urgent encara establir compromisos internacionals per limitar la demanda energètica global i reduir les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle a mitjà termini (més enllà de Kioto). Hem d'establir estratègies per assolir objectius ambiciosos, com per exemple el que s'ha autoimposat el Regne Unit, que pretén reduir en un 60% les emissions de CO2 en l'horitzó 2050 (respecte 1990), basant-se especialment en millores de l'eficiència.
El llibre, i tornat a l'actuació sobre el consum, posa de relleu clarament com a objectiu prioritari actuar fermament sobre la demanda i la intensitat energètica. En canvi, -tot i que li ha servit de base- la manca de polítiques en aquest sentit, ha estat una de les crítiques més fermes que ha rebut el pla. La versió definitiva del PEC aborda el tema amb més profunditat que la primera versió però segurament s'hauria de fer més. Es planteja actuar sobre la demanda, però crec que hauríem de ser molt més agosarats.
Nosaltres, en l'estudi, hem proposat com a prioritat disminuir la intensitat energètica, com passa a la major part dels països occidentals. Això requereix mesures tecnològiques, com la millora de processos industrials, vehicles híbrids...; canvis socials, basats en nous valors individuals i col·lectius d'estalvi i recerca de l'eficiència; territorials, amb una ordenació del territori compacta i complexa i econòmics, amb un sistema fiscal desincentivador del sobreconsum, entre altres mesures destinades a internalitzar els costos ambientals del sistema energètic.
Un altre del punts claus d'oposició al pla és que no respecta les limitacions del Protocol de Kyoto (un 15% sobre les emissions del 1990 per a Espanya) ni les del Pla Nacional d'Assignacions (un 24% per a Catalunya) argumentant que Kioto és un compromís de l'Estat Espanyol i que s'hauran de compensar les emissions de Catalunya (es preveuen per al 2030 entre un 127% i un 94% sobre les del 90 )en altres territoris de l'Estat. Bé, és que no podem viure en un miratge. No podem posar-nos objectius d'Estat sense tenir les competències ni els recursos d'un Estat. Això porta a un sentiment de frustració. Hem de saber qui som, i on som.
A més el que no es pot fer és una planificació irreal que no tingui en compte els forts creixements del consum que hi ha hagut entre 1990 i 2005. El més important és canviar la tendència. Si ho aconseguim en els propers 15 anys i disminueix el consum, qualitativament el canvi serà molt significatiu i serà el punt de partida per a disminucions futures més grans.
Per últim m'agradaria saber la seva opinió sobre el tema que ha monopolitzat, sobretot als mitjans, tot el debat sobre el disseny del futur model energètic, la interconnexió amb França Personalment cada dia estic menys dissimuladament a favor de la línia de molt alta tensió d'interconnexió amb França. Penso en primer lloc que és un punt important però molt parcial en el global del PEC, i se n'ha fet una exageració d'aquest tema des del punt de vista polític i social.
La realitat és que Catalunya està infraconnectada amb Europa. Com fa unes dies destacava també l'APPA, la interconnexió mitjana dels països membres de la Unió Europea (UE) està al voltant del 15% sobre la seva capacitat de generació, mentre que a Espanya tot just supera el 3%. Necessitem aquesta interconnexió perquè ens aporta seguretat i la possibilitat d'exportat energia sobrant a França. A més en una anàlisi multicriteria, l'impacte ambiental és mínim comparat amb altres infraestructures com ara el Tren d'Alta Velocitat.
