Wolfgang Teubner és el director regional per a Europa d’ICLEI – Governs Locals per la Sostenibilitat, l’entitat que organiza el 8è Congrés Europeu de Pobles i Ciutats Sostenibles que se celebrarà a Bilbao del 27 al 29 d’abril.
La cita arriba en un moment crucial, quan les ciutats es plantegen com formar part de manera efectiva de les mesures plantejades per les Nacions Unides als Objectius de Desenvolupament Sostenible i l’Acord del Clima de París, i amb el rerefons d’una Europa que es debilita a un ritme no previst. En aquest context, al congrés es presentarà la Declaració Basca, cridada a ser l’hereva de la Carta i els Compromisos d’Aalborg que han marcat el desenvolupament sostenible dels pobles i ciutats durant les dues últimes dècades.
Quins són els principals objectius i temes per tractar en aquest 8è Congrés Europeu de Pobles i Ciutats Sostenibles?
Per una banda, abordarem l’aplicació dels últims acords que han tingut lloc a un nivell global, sobretot els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides i l’Acord del Clima de París, i com es poden aconseguir des del nivell local.
Per una altra banda, també tractarem les particularitats de la crisi europea. Veiem que les nostres societats estan fent front a grans problemes derivats de les crisis econòmiques i financeres, però també de la desigualtat social. I crec que això és un repte per les nostres societats urbanes. Mirem de trobar maneres innovadores per tal de combinar aquests dos aspectes: com afrontar el canvi climàtic, la transició energètica i les idees dels Objectius de Desenvolupament Sostenible i al mateix temps com tractar la desigualtat social i les noves oportunitats per l’economia i el compromís social.
Amb aquest context, quin és el paper dels pobles i cuitats?
Els pobles i cuitats, en bona mesura, donen forma a l’entorn de les persones. I amb això donen forma també als estils de vida i l’accés a les oportunitats de diversos tipus: socials, econòmiques i educacionals. Per això els pobles i ciutats són l’espai més important d’aplicació dels acords nacionals i, al mateix temps, són l’espai on la gent pot implicar-se de veritat i decidir de manera activa sobre les seves vides, a través de la participació que ara també afavoreixen les noves tecnologies.
Un exemple il·lustratiu seria la transició energètica: les energies renovables tenen un component molt més participatiu que l’energia “vella”, i proporcionen noves maneres d’implicar-se. Si més no les classes mitjanes poden esdevenir actors econòmics més directes.
"Calen noves maneres per engrescar les cuitats a obrir-se, a posar en pràctica la participació real"
Tot i això, la gran majoria de la normativa l’aproven els governs de les regions o els estats. Com és, i com hauria de ser, la cooperació entre els pobles i ciutats i els nivells més alts de l’administració en aquestes temes?
Som conscients que les ciutats no creen la major part de la legislació, sinó que han de fer front a la legislació que els arriba. Per això busquem la manera de crear un marc propici per a fer-ho possible. En el fons el que demanem és que es doni més suport a les ciutats per poder aplicar aquests grans acords, de manera que puguem aconseguir la necessària transformació que cal per al futur. Cal eliminar obstacles.
Tots sabem que l’escenari és complex per a les ciutats, i cada país europeu té unes condicions diferents als mercats energètics, els impostos, la fiscalitat o el finançament. Però cal eliminar els obstacles que imposa la legislació i que no permeten que les ciutats i els ciutadans puguem fer el que podríem fer i el que som capaços de fer.
Durant el congrés es presentarà la Declaració Basca. Què podem d’esperar d’aquest document?
Sobretot esperem que tingui una bona acollida. A la declaració no demanem objectius més ambiciosos pel que fa al canvi climàtic o la protecció de la natura o cap altre tema, el que diem és que necessitem més vies per aconseguir el que ja ens hem marcat, noves maneres de què els sectors públics i privats treballin plegats, i per ‘privat’ no volem dir les empreses, sinó els propis ciutadans. Calen noves maneres per engrescar les cuitats a obrir-se, a anar més enllà de la planificació participativa i arribar a una posada en pràctica participativa, amb mecanismes de cocreació, d’implicació emprenedora de la ciutadania, obrir-se a models de finançament més cooperatius, i no només pel que fa a la transició energètica, també en aspectes socials.
Ens hem d’obrir a totes aquestes idees noves i, al mateix temps, usar el que ofereixen les noves tecnologies, però no usar sense més el que les empreses proporcionen i volen introduir com sigui als mercats, sinó d’una manera neta: cal veure què és el que ofereixen aquestes noves tecnologies i què és el que realment volem aconseguir amb elles.
La declaració també aborda la relació amb els nivells més alts de govern i com podem eliminar els obstacles i aconseguir una mica més de llibertat perquè les ciutats puguin fer les coses d’una nova manera.
"La Carta d’Aalborg va marcar el camí, els Compromisos d’Aalborg es van centrar en el ‘què’, i la Declaració Basca aborda el ‘com"
Podríem dir, aleshores, que la Carta i els Compromisos d’Aalborg es va centrar el ‘què’ i ara estem adreçant el ‘com’?
Sí. Si fem un repàs històric, la Carta d’Aalborg (1994) va marcar el camí, les bases generals, l’ideari filosòfic de tot el procés. Els Compromisos d’Aalborg (2004) és on ens vam centrar el ‘què’: el llistat de deu temes i cinc àrees per tema, i els objectius que calia assolir en cada cas. Ara en realitat estem adreçant el ‘com’. Com pot fer-se realitat la nostra transformació com a societat cap a un desenvolupament sostenible? Què cal canviar en aquest procés, a partir del que hem après en l’última dècada?
Un dels conceptes clau en tot aquest procés és l’acció transformativa. Què vol dir exactament?
Entenem aquesta transformació en tres dimensions: economia, cultura social i transformació tecnològica. Un bon exemple per il·lustrar-ho és la transició energètica: si mirem les estructures dels vells mercats energètics trobem grans companyies, grans infraestructures, i un control més o menys centralitzat derivat de la necessitat de grans inversions en plantes de carbó, petroli o nuclears. Amb les energies renovables trobem una manera ben diferent de fer les coses: tenim molts actors en el mercat, des del teu propi terrat a plantes solars gestionades i en mans de cooperatives de ciutadans o petits serveis públics. Partim d’entitats molt petites que, connectades a través de tecnologies intel·ligents, poden esdevenir quelcom molt gran. És un sistema de baix cap a dalt, més que no el plantejament des de dalt de les grans estructures. I tot això canvia també la manera d’interaccionar, perquè la gent està passant a formar part de la producció sense deixar de ser consumidors, estan implicats per les dues bandes. Això comporta necessàriament una transformació mental i cultural.
"Cal valorar cada tecnologia i veure si paga la pena, si ens ajuda realment o si se’ns ofereix perquè està disponible"
Pel que fa a les smart cities, heu dit que cal valorar les tecnologies que realment ajuden a ser més sostenibles, però no adoptar qualsevol tecnologia sense més.
Sí. Hauríem de veure el que realment podem aconseguir de cada tecnologia. I hi ha també el tema de la informació i el processament de dades que se’n deriva. D’entrada tota aquesta informació ens ajuda a tenir més coneixement, però la qüestió és de qui són aquestes dades, qui les controla, qui en té accés. El que veiem ara mateix és que aquesta informació hauria d’ajudar els sectors públics a prendre decisions més acurades i tenir una idea més completa del que està passant. Però si les dades són de propietat privada, no es poden fer servi per a prendre decisions polítiques, i fins i tot ens podem veure obligats a comprar les dades o a pagar per tindre accés. És un tema molt important.
Per altra banda, per descomptat, hi ha molt d’interès en el que poden aportar les tecnologies. Per exemple, els comptadors intel·ligents d’entrada no semblen una mala idea, però la qüestió és si la gent realment pot beneficiar-se del seu ús. Cal valorar cada tecnologia i veure si paga la pena, si ens ajuda realment a avançar en la bona direcció o si simplement se’ns ofereix perquè està disponible. Potser algunes de les coses que haurien d’estar disponibles no ho estan i, en canvi, es pressiona per introduir als mercats eines que no són tan útils. Cal que avaluem cada cas amb sentit crític.
Un altre dels conceptes clau és el de les ciutats “resilients”. Per què és tan important en el context actual?
Les ciutats “resilients” (resistents) són un concepte molt ampli. El punt de partida per parlar-ne va ser la planificació per adaptar-se als efectes del canvi climàtic i l’increment del risc de patir episodis catastròfics. Però en un nivell més profund s’aplica també a altres aspectes, com ara l’estructura econòmica: com de depenent pot ser un poble o una ciutat d’una certa indústria, o fins i tot d’una sola empresa, i que passaria si aquesta fes fallida? Cal mirar de comptar amb l’economia a gran escala però també posar en valor allò local, per tal de tenir una situació més resistent.
Un altre punt important és la necessitat de trobar un equilibri entre el plantejament smart i la seguretat: volem ciutats obertes i accés a la informació, i al mateix temps ens hem de protegir d’amenaces com les del terrorisme, garantir la seguretat pública.
El concepte de ciutat “resilient” és, per tant, molt ampli.
"Europa ha de donar més espai a la participació de baix cap a dalt"
Per què heu triat el País Basc, i Bilbao en concret, com a seu d’aquest 8è Congrés Europeu de Pobles i Ciutats Sostenibles?
D’entre les ciutats candidates, vam considerar que Bilbao i el País Basc són un bon exemple de regió que s’ha transformat de manera considerable, des d’una base d’indústria pesant a una economia de cultura molt més moderna i un fort compromís amb el desenvolupament sostenible. I ara ho podrem mostrar sobre el terreny. A més, ens ofereix una molt bona combinació: Bilbao com a ciutat que ha aconseguit una gran transformació, la capital verda a Vitòria-Gasteiz i la capital cultural a Donostia-Sant Sebastià.
Quin és el missatge final que voleu llençar des del Congrés, quin seria el llegat que espereu?
Tenim l’esperança de llançar un missatge potent a Europa. Perquè Europa està fracassant, i no ens ho podem permetre. Hem de trobar la forma d’oferir la manera d’involucrar-se, i això es fa al nivell local. A més, cal construir una base econòmica forta a les ciutats i les regions, però sense caure en les obsessions dels nacionalismes o les fronteres. I cal fer tot això amb un fort sentiment europeista.
És a dir, necessitem les dues visions: la perspectiva global i una bona base de les regions. Hem de ser internacionals i oberts, però cal construir des de baix i involucrar més la ciutadania. Europa hauria de tenir això en compte: s’ha de donar més espai a la participació de baix cap a dalt.
Autors de les fotografies:
(1) Max Thabiso Edkins
(2) Patrick Mascart
