"Hem d'abandonar totes les idees romàntiques sobre la pesca"

Què significa per a vostè haver guanyar el premi Ramon Margalef d'ecologia?
El premi representa un gran honor per mi, especialment perquè se'm dóna en un país on, de fet, mai he treballat. Això significa que qualsevol cosa que hagi fet ha arribat bé més enllà dels meus col·legues immediats. També, Ramon Margalef era un científic amb qui em puc identificar en termes de treball dur i interessos amples.

He de dir-li que de tots els premiats vostè és el més conegut pels mitjans i la ciutadania, ja que s'ha manifestat en moltes ocasions per advertir de l'extenuació dels oceans. Quina és la principal amenaça a què ens enfrontem?
Jo vaig començar fa aproximadament deu anys a parlar públicament sobre l'impacte terrible que té la pesca incontrolada sobre la biodiversitat marina. La gent encara percep les pesqueries com una cosa benigna, sense efectes forts. Tanmateix, suposen l'impacte humà més devastador sobre els ecosistemes marins, fins i tot quan les compares amb contaminació. No oblidem que la finalitat de la pesca és matar peix i treure'l del seu hàbitat, i la contaminació no. Per això, es absolutament necessari minimitzar el impacte de la pesca en els ecosistemes marins amb regulacions fermes i l'obligatorietat d'utilitzar equips que redueixin l'impacte en el medi. La pesca d'arrossegament, per exemple, haurà de desaparèixer.

Està la pesca industrial acabant sistemàticament amb les diferents espècies de peix? És a dir, pesquem fins extingir-les?
A Europa, el terme "pesca industrial" significa dos coses: 1. Pesca a gran escala (en contraposició a petita escala o pesca artesanal) i 2. Pesca de reducció, que és la captura de peixos que es converteixen en farina de peix. Un característica de la pesca d'arrossegament,  la qual és sempre pesca a gran escala, és que sempre agafarà a més a més de l'espècie objectiu, un gran nombre d'espècies no objectiu 'per trampa' que seran descartades tot i que siguin comestibles e inclús espècies amenaçades. Els vaixells d'arrossegament simplement no poden evitar aquestes 'captures per trampa' i per això se n'hauran d'anar.
Això també s'aplica a les xarxes de deriva que han estat, en principi, prohibides per les Nacions Unides, però que es continuen utilitzant en diversos àmbits, i per palangres, que generalment pesquen tonyina però que generen una immensa quantitat de captures addicionals, que van des d'aus marines a diversos peixos marins i tortugues, que segueixen sent assassinats per milers.

Quines zones són més vulnerables per la pressió pesquera?
Les àrees més amenaçades són les sotmeses recentment a la pesca d'arrossegament. De fet, són totalment transformades i l'ecosistema que estava allà es converteix en un de diferent, de la mateixa manera que una àrida plana pot substituir un exuberant bosc tropical.

Cada dia organismes internacionals i sobretot ONG's com Oceana, de la que vostè forma part, ens donen dades més alarmants: 7.3 milions de tones de peix es tiren anualment per les captures accessòries, 1.500 vaixells d'arrossegament encara feinegen a la UE, àrees marines realment afectades per la contaminació crònica per hidrocarburs... Sigui sincer, veurem el mar convertit en una 'sopa de meduses i plàncton' com vostè ha vaticinat en alguna ocasió, o hi ha solució?
És veritat que la contaminació combinada amb la modificació d'hàbitats provocada per les pesqueries genera condicions favorables per al desenvolupament de meduses. De fet, he publicat un document precisament sobre aquests factors com la causa probable de l'augment de les poblacions de meduses que s'observa en tot el món.
Ara bé, si la causa dels brots de meduses és la sobrepesca, la solució és una reducció significativa de la pesca allà on ha de continuar i deixar de pescar completament a les zones declarades com àrees protegides marines, les quals han d'existir al llarg de la costa de tots els països. Per cert, això és una cosa que Ramon Margalef va proposar fa uns 40 anys.

(F)

Hem de renunciar doncs a la mar com a font d'aliment? Què en pensa de la aqüicultura?
Idealment, l'oceà hauria de continuar proporcionant-nos un subministrament estable de peixos. No obstant, aquest subministrament no pot créixer sense límit i evidentment no podem esperar que el mar alimenti una població i una gana cada vegada major. L'aqüicultura es pot sumar a la nostra dieta només si no està basada en conreu de peix carnívor, és a dir aquell que està alimentat amb farines de peix -la major part d'aqüicultura actual-  i que significa que acabem gastant més peix (anxova, sardines, etc) que el que aconseguim. Pel contrari, l'aqüicultura de peixos herbívors, o de bivalves (musclos, per exemple), no causa aquest problema i, de fet, hauria de ser encoratjadora.

Vostè és una persona implicada en el moviment ecologista. Creu que la ciència ha de trencar l'esfera del món acadèmic i fer-se entendre pel ciutadà del carrer?
Estic involucrat en el moviment de conservació, però no com un activista. Més aviat, contribueixo a la ciència en la què s'ha de basar el moviment de conservació. En dècades anteriors, hi va haver una tendència dels conservacionistes a formular la seva posició sense una bona ciència darrere d'ells. I això va causar problemes.
Per a un científic, fins i tot un que participi en el moviment de conservació, és important seguir contribuint a la literatura científica. Perquè, si no és així, vostè no rep el respecte dels seus col·legues i la ciència que fa es converteix en sospitosa. Al mateix temps, és fonamental fer que la ciència sigui àmpliament comprensible per al públic. La meva experiència és que això pot fer sense comprometre la seva qualitat.

En aquest sentit, creu que serà possible una conscienciació del ciutadà en la necessitat de protegir els oceans i que el canvi vingui per la demanda i no per les restriccions a l'oferta?
Crec que és molt difícil per al públic comprendre que el mar necessita protecció, sobretot perquè som animals terrestres. Aquesta és la raó per la qual s'han utilitzat animals com a icones, especialment mamífers marins, per aconseguir la implicació en la conservació. Quan la gent veu un peix, pensa en 'menjar', no en vida salvatge i biodiversitat. Per aquesta raó, jo faig èmfasi en les meves publicacions en el malbaratament de recursos i la pèrdua d'opcions per a les persones que es deriva de la sobreexplotació. Però no estic segur que aquest missatge arribi o s'entengui.

(F)

Ha acusat en ocasions a la política pesquera comuna (PPC) d'haver generat un comportament irresponsable respecte a la pesca. En quin sentit?
La política pesquera comuna és un fracàs i tothom, fins i tot la Comissió Europea, ho sap. Les principals reserves europees són una ombra del que eren i la indústria és subsidiada per reduir-les encara més. Seria molt més barat invertir els diners en la jubilació dels pescadors més grans i el reciclatge dels més joves en treballs alternatius a terra.

Quin paper han tingut i tenen els científics en el disseny d'aquestes polítiques?
Els ministres de pesca de la UE són els que estableixen regularment quotes de pesca molt superiors a les recomanacions dels científics. No obstant, aquestes polítiques també son un fracàs de la imaginació dels propis científics, que no han estat capaços de proposar plans alternatius que poguessin ser discutits per la societat civil en els diferents països europeus.

(F)

Estem a temps d'aturar aquesta situació? Quines podrien ser les solucions?  
Crec que la crisi dels pescadors només es podrà resoldre quan es comenci a pensar en les pesqueries com una industria 'sunset', en declivi, els participants de la qual han de ser encoratjats a abandonar el sector. La situació actual és anàloga a la de la indústria europea del carbó, a la dècada dels 60 i 70, moment en què va esdevenir no rendible i va ser eliminada. Aquest procés va ser relativament harmoniós en diversos països, com ara França i Alemanya. Els treballadors d'aquest sectors es van jubilar o es van formar en altres sectors i les regions anteriorment dominades per la mineria del carbó estan ara en ple auge com a centres de industries modernes. No hi ha cap raó per la qual no hauria de ser possible fer el mateix amb la indústria pesquera. Però per poder pensar d'aquesta manera, hem d'abandonar totes les idees romàntiques sobre la pesca, aquell ofici heretat de generació en generació. Els vaixells de pesca avui són poderoses fàbriques flotants, massa grans en relació amb el recurs del que depenen.

A finals del 2008 s'iniciarà l'avaluació de zones marines a escala comunitària per poder realitzar la xarxa Natura 2000 en el medi ambient marí. Vostè que és un gran defensor de les àrees marines protegides, té confiança en aquest procés?  
No sé prou sobre el procés que vostè esmenta. Però en el seu conjunt, la taxa a la qual actualment es creen noves àrees marines protegides no és prou alta per arribar a qualsevol dels objectius en el temps dels acords internacionals. Per tant, em plau que es creïn àrees marines protegides, però dubto que ho facin tan ràpid com per  contrarestar els efectes destructius de la pesca.

Al 2012 es posarà en marxa una reforma de la PPC. Podria ser la nostra esperança o arribarà massa tard?
Mai és massa tard per a res perquè sempre es pot fer alguna cosa per evitar que passi el pitjor. No obstant, en les circumstàncies actuals, no veig la forma en què la política comuna de pesca pot ser reformada. Només passarà quan el poder polític del lobby de la indústria de les pesqueries es trenqui.