L'equip de l’arquitecta i urbanista Itzíar González Virós ha estat l’adjudicatari del procés per definir els usos dels espais del Barri Vell de Girona. El projecte, que va néixer d’una proposta veïnal en el marc dels pressupostos participatius de 2018, vol establir un full de ruta elaborat de manera cooperativa entre l’administració i el veïnat. L’arquitecta, especialitzada en processos de participació i cooperació ciutadana en matèria d’urbanisme, va participar activament en la definició d’estratègies i la reurbanització de les Rambles de Barcelona l’any 2018, i va ser regidora del districte de Ciutat Vella entre el 2007 i el 2010. Ara, durant set setmanes, ha tirat endavant el projecte ‘Per un Nou Vell’ amb molt bona resposta ciutadana, a través d’un mètode cooperatiu que imita un joc de cartes i que proporciona una gran quantitat d’informació sobre el barri i l’urbanisme.
Un joc de cartes perquè veïnat i administracions s’asseguin al voltant d’una taula i cooperin. Com funciona això?
Amb la idea que aquí a Girona es va rodar la sèrie Joc de Trons, jo vaig decidir-hi fer un joc de cartes. A cada coll de les cartes (cors, diamants, rombes, i trèvols) li vaig assignar un dels quatre eixos del projecte (necessitats socials, necessitats econòmiques, materialitat dels edificis i espai públic, respectivament). A partir d’aquí, tothom es podia inscriure en el/s grup/s que volgués al web del projecte, i accedir als documents de cada jornada.
Moment de la cinquena ruta pel Barri Vell, davant dels banys àrabs. FOTOGRAFIA: Lluís Bassa
“Els processos cooperatius deixen que cadascú tingui la relació de participació que pugui i vulgui. No hi ha un model de bon participant”
Quines activitats s’han dut a terme?
Hi ha tres tipus d’activitats, repartides en les tres fases del projecte. D’una banda s’han fet nou sessions de treball cooperatiu, en què es debatia sobre un o més eixos del projecte. També hi ha hagut un cicle de debats, organitzats en col·laboració amb la Universitat de Girona i el Col·legi d’Arquitectes de Girona. Aquestes sessions, que es poden consultar en línia a Youtube, proporcionen informació als veïns i veïnes que participen en el treball cooperatiu, és com una mena d’universitat popular en paral·lel. Han sigut molt exitoses, hi havia entre 70 i 100 persones seguint-les en línia; això demostra que realment hi ha ganes d’aquests continguts. En tercer lloc, s’han fet cinc rutes pel Barri Vell els dissabtes durant el procés, cadascuna amb un itinerari diferent.
Els participants poden accedir als plànols de les rutes i els materials dels debats a través del web del projecte. FOTOGRAFIA: Lluís Bassa
Quina rebuda ha tingut el projecte per part del barri?
Vam arrencar sent dotze persones, i ara en som més de vuitanta. La gent ha anat arribant pel boca-orella, la community manager del procés he estat jo amb el meu compte de Twitter. Com a persona forana, he tingut una impressió de certa depressió general respecte a la situació actual de la ciutat, un sentiment de “no es pot fer res”. Hi ha la sensació d’haver entrat en una inèrcia d’autosatisfacció i realitat turística, i en què no es mouen les coses.
També ens hem trobat amb què hi ha unes lleis que no ens estan ajudant a resoldre les coses. Per això he buscat a persones que amb el seu coneixement puguin animar i empoderar tècnics i veïns; és una construcció contínua. La conclusió va ser que hem d’experimentar, hi havia l’entusiasme de fer del barri vell una experiència pilot d’un plantejament de transició, tenint en compte canvi climàtic i els canvis que hi poden haver en el model actual.
Avui hem fet la 5a i darrera ruta pel Barri Vell. Hem mirat amb detenimient els nodes d’equipaments amb un gran potencial per activar la vida veïnal , comercial i cultural. Gracies a totes. Un plaer aprendre i coneixer barri Vell de la vostra mà.@avbarrivell pic.twitter.com/Zi8QJQWETk
— Itziar GonzálezVirós (@itziarGonzlezVi) June 19, 2021
Com s’organitzen les diferents parts perquè treballin en un objectiu comú?
He fet grups centrats en cada eix, hi poso les àrees de l’ajuntament que hi treballen, i els veïns i veïnes que s’hi impliquin. A través d’aquest procés, aconsegueixo que administració i veïns parlin, s’escoltin, que els tècnics vegin què preocupa els veïns, i que aquests darrers coneguin les polítiques públiques, motivacions o el marc legal sota el qual actuen els tècnics. La meva experiència és que els processos cooperatius són diferents als participatius; estan oberts, deixen que cadascú tingui la relació de participació que vulgui i pugui... no hi ha un model de bon participant. No estic a favor de la idea una mica infantiloide d’uns espais participatius rígids. No crec tant en la participació de dalt a baix, sinó entendre que tothom té un rol. Els tècnics de l’ajuntament no estan per sobre dels veïns, tenen un rol complementari. Els experts en viure a la ciutat són els veïns i veïnes. Tampoc treballo amb les entitats o els seus representants, és democràcia directa, a nivell de persona. Les persones que tenen una militància o formen part d’una entitat enriqueixen el debat, però segur que tots els membres de l’entitat poden matisar que en diu el/la representant.
Moment de la ruta en un mirador de la ciutat FOTO: Lluís Bassa
“La transformació de la ciutat no només es pot fer des de l’ens públic i el privat, sinó que també hi ha el comunitari”
Què en sortirà, d’aquest procés?
El projecte té uns límits molt clars; el que en surti no és vinculant. Però vull deixar un full de ruta legítim i raonable, pactat amb els veïns i tècnics de l’ajuntament. I després en el plenari ja es produirà el debat polític que es vulgui. L’ajuntament ho ha deixat a una escala molt petita, però això només serà un primer pas. Des de l’ajuntament veuen amb bons ulls que aquest procés es pugui fer també a altres barris de la ciutat.
Itziar González i Adrià Planas, del projecte ‘Per un Nou Vell’, en un moment de la ruta FOTO: Lluís Bassa
“Hi ha una demanda de polítiques públiques més valentes que situïn les persones al centre”
A quines conclusions s’ha arribat?
Han sortit coses molt interessants, com la reivindicació que actualment el Barri Vell es pensa en clau de ciutat, i en canvi molta gent no vol que estigui tancat. No volen rebre festivals, sinó esdevenir una fàbrica de creació de continguts culturals. També ha tingut molta importància el tema de l’accessibilitat, amb la proposta de les vies equipades; és a dir, carrers amb ombra, vegetació, o rampes, que facin més transitable anar de la part baixa a la part alta del barri.
Quin ha estat el paper de l’habitatge en els debats?
L’habitatge ha estat el tema principal, i una de les demandes era consolidar una major massa crítica veïnal. Una de les ponents del cicle, la Núria Colomer de la cooperativa Celobert, explicava que la comunitat és també un actor que pot fer habitatge. Hi ha altres agents a part de l’inversor immobiliari clàssic, les cooperatives també poden promoure l’habitatge. És obrir el cap; i veure que la transformació de la ciutat no només es pot fer des de l’ens públic i el privat, sinó que també hi ha el comunitari.
Els espais en desús han estat un dels focus del debat sobre els usos del Barri Vell FOTO: Lluís Bassa
“En els processos cooperatius tothom té un rol; els tècnics de l’ajuntament no estan per sobre dels veïns”
I pel que fa als equipaments?
Han sortit les propostes d’un equipament relacional veïnal, una biblioteca pública, o un espai d’esports. També la demanda de més espais de creació de treball, que permetin una vida laboral quilòmetre zero. Llavors, quan pensem en crear llocs de treball per la gent que viu al barri, surten idees com al de crear un espai logístic per gestionar els restaurants, una idea semblant a la que va sortir al projecte de Ciutat Vella. Per altra banda, preocupa el Centre d’Acolliment i Serveis Socials, ‘La Sopa’, amb una llarga tradició d’acolliment a les persones sense llar, que ara està desbordat. Fora del seu horari, els usuaris estan deambulant pel barri, i ha sortit la idea de fer un programa perquè aquestes persones tinguessin un lloc on dormir, treballar i descansar. En general, hi ha una demanda de polítiques públiques més valentes, que situïn les persones al centre.
Quin impacte poden tenir les demandes fruit d’aquest procés cooperatiu?
Jo desenvolupo un tipus de planejament amb la gent i els tècnics per garantir que la gent expressi quin és l’interès general, perquè després no es puguin produir abusos o malentesos. Quan per millorar un carrer, la conseqüència és que se’n vagin els veïns perquè els ha pujat el preu del lloguer, és una perversió. I això està passant contínuament. Si el Barri Vell de Girona diu que vol una Biblioteca on hi ha el convent de Sant Josep, i ho diu clarament i amb veu alta i reflexionant, l’ajuntament no pot deixar que ho compri un agent privat i al cap de deu anys sigui un hotel, perquè ja s’ha expressat el que vol la comunitat. D’alguna manera, busco donar força i legitimitat a les decisions polítiques sobre les nostres ciutats.
El procés cooperatiu busca trobar nous usos per als edificis rehabilitats FOTO: Lluís Bassa
“Busco donar força i legitimitat a les decisions polítiques sobre les nostres ciutats”
Quin és el paper dels interessos privats en el procés?
Jo busco la confluència, i no la influència dels lobbys sobre els poders. Els interessos privats també formen part dels meus debats, i està bé que tinguin expectatives econòmiques sobre la ciutat, però han de retornar les plusvàlues a la comunitat. Està bé fer negoci, però si t’enriqueixes, aquesta diferència l’has de redistribuir, perquè la ciutat és bona perquè tots paguem impostos i la fem possible. Això és l’urbanisme, la resta és capitalisme pur i dur. Per mi, l’urbanisme és cultura ciutadana, i això és el que faig.
Veurem cada cop més projectes d’urbanisme cooperatiu?
Encara estem lluny d’això. Actualment els projectes d’urbanisme cooperatiu fan molta mandra, i igual que els processos participatius, no són sostenibles. Companys meus que es dediquen a la participació ciutadana els paguen poc, i tenen poques condicions per a fer bé la seva feina. Hi ha una colla d’arquitectes joves que estan fent processos participatius genials, però els fan amb dos mesos i amb poca retribució, i tot i això s’acaba fent la ciutat sense la gent. Jo crec que el que faig jo no quallarà, però si aconseguim dues o tres experiències exitoses, confio que en algun moment, administració i ciutadania estiguem més preparats per treballar així. Potser d’aquí a deu anys, amb la crisi econòmica, social i climàtica que tenim, se n’adonin que tots els actors es necessiten i comencin a cooperar entre ells. La democràcia formal que tenim és bastant desastrosa, i encara hi ha massa interès pel poder.
Conversa durant la visita a la plaça de la catedral. FOTO: Lluís Bassa
Com vas desenvolupar aquesta metodologia per a fer urbanisme?
La meva metodologia neix de forma espontània quan era molt jove. Em vaig habituar al treball de les ciències socials a través de la meva família; ajudava a la meva mare a fer entrevistes i plànols quan ella feia classes de sociologia, abans de ser catedràtica de ciència política. Jo sóc arquitecta, però he tingut una formació en tècniques d’entrevistes, de parlar amb la gent, de participació, escolta... i ho he anat hibridant de forma bastant autodidacta. Després he descobert persones que m’han reforçat, com l’arquitecte Xavier Valls, que va liderar el pla popular de Santa Coloma de Gramenet als anys setanta. També Jane Jacobs, periodista de formació, que va vèncer l’urbanista Robert Moses davant la seva proposta d’enderrocar el barri vell de Nova York. Jacobs deia una cosa molt important, i és que cal entendre que la institució més important d’una ciutat és el carrer i la seva gent.
