Carlos Moreno, assessor de l'alcaldessa de París, Anne Hidalgo, va ser el primer urbanista del món en parlar del concepte de 'Ciutat dels 15 minuts'.
Carlos Moreno és un urbanista i professor universitari franco-colombià reconegut per haver desenvolupat el concepte de la 'Ciutat dels 15 Minuts', que promou un model urbà sostenible i centrat en les persones, no pas en els vehicles. Assessor de l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, ha ajudat a repensar el model de ciutat fent de la capital francesa una de les referències mundials pel que fa a proximitat dels serveis bàsics i creació de comunitat local. És assessor científic de diverses organitzacions internacionals i àmpliament reconegut per les seves aportacions en l'urbanisme i la planificació territorial. Recentment, ha publicat, en castellà, La revolución de la proximidad (Alianza Editorial, 2023), on reflexiona sobre la necessitat urgent de canviar el model urbà per garantir el futur de les properes generacions.
Em podria explicar, de forma senzilla, en què consisteix una ciutat dels 15 minuts?
La ciutat dels 15 minuts és un concepte molt popular arreu del món que busca transformar la manera de viure a les ciutats, independentment de la seva mida i densitat. L'objectiu és crear ciutats més policèntriques, més equilibrades i amb una millor distribució dels serveis. Això significa fomentar l'economia local, potenciar la vida de barri i recuperar l'espai públic per a la ciutadania. A més, permet trencar amb la tradicional zonificació urbana que obliga a llargs i tediosos desplaçaments en transport públic sovint saturat, contribuint així a una petjada de carboni més baixa.
"La ciutat dels 15 minuts busca transformar la manera de viure a les ciutats"
Amb això es busca reduir distàncies, generar una economia més dinàmica i sostenible, fomentar l'ocupació local i potenciar l'ús de matèries primeres del territori. En definitiva, és una manera de revitalitzar els barris, fer-los més vius i amb més serveis a l'abast. Aquest model s'ha implementat de diverses maneres als cinc continents, adaptant-se a cada realitat urbana.
Em pot donar alguns exemples d'implementació d'aquest concepte?
Un dels casos més emblemàtics és el de París, on l'alcaldessa Anne Hidalgo va fer d'aquest concepte l'eix central de la seva campanya electoral el 2020 i el programa del seu segon mandat fins al 2026. A París, la ciutat dels 15 minuts s'ha convertit en la columna vertebral de les polítiques urbanes. No es tracta només de fomentar una ciutat més caminable, sinó també de crear una infraestructura de mobilitat sostenible amb 1.200 quilòmetres de carrils bici protegits i separats.
A més, s'ha impulsat una economia de barri amb la creació de l'Agència Comercial de Negocis de la Ciutat de París, que gestiona locals comercials a preus inferiors als del mercat immobiliari especulatiu. Això ha permès instal·lar negocis com forns de pa, carnisseries, peixateries, llibreries i botigues de segona mà en diversos punts de la ciutat.
També s'han reforçat les activitats culturals i educatives. Per exemple, París compta amb 200 escoles, i moltes d'elles han obert els caps de setmana per connectar els patis escolars amb els carrers del davant, convertits en petits parcs amb espais verds i zones de jocs. Com que hi ha una escola cada 400 metres, aquesta iniciativa ha afavorit nous hàbits ciutadans, fomentant que els infants i els seus familiars es desplacin a peu.
Pel que fa a sanitat i economia circular, també hi ha canvis importants?
Sí. Un altre aspecte clau és la descentralització dels serveis mèdics. Després de la COVID, s'ha demostrat la importància de tenir serveis sanitaris distribuïs equitativament per tota la ciutat. Així mateix, s'ha potenciat l'economia circular amb la creació de la Casa de l'Economia Social i Solidària, que gestiona el teixit d'empreses socials i solidàries a tot París mitjançant diverses plataformes d'accés.
"A París, la ciutat dels 15 minuts s'ha convertit en la columna vertebral de les polítiques urbanes"
Finalment, cal destacar la importància d'una política urbanística a llarg termini. El novembre del 2024, després de tres anys de treball, el Consell Municipal de París va aprovar el nou Pla Local d'Urbanisme Bioclimàtic, vigent per als propers 10 o 15 anys. Aquest pla incorpora al Codi Urbanístic principis fonamentals com la proximitat, la natura com a bé comú, el comerç de proximitat, la preservació de les escoles i l'espai públic destinat a les persones. També preveu mesures com l'eliminació progressiva dels vehicles motoritzats dins de la ciutat, la reducció d'aparcaments en superfície i la regeneració de la natura mitjançant boscos verticals i la recuperació del riu Sena.
Tot el que es va veure durant els Jocs Olímpics ara s'està aplicant a escala de tota la ciutat de París, dins del seu anell perifèric, que ha reduït la velocitat màxima permesa a 50 km/h. París ha estat la ciutat pionera en aquest moviment, i moltes altres ciutats estan seguint el seu exemple.
Tot i que pugui semblar un concepte disruptiu, realment fa centenars anys que planifiquem les ciutats seguint aquest model. Per què pren, de sobte, tanta importància?
La proximitat ha estat, durant moltes dècades, un contrapunt a la ciutat dominada pels automòbils. L'automòbil va ser introduït massivament per Henry Ford als anys 30, i des d'aleshores sempre hi ha hagut un moviment d'urbanistes i arquitectes que s'han oposat a transformar les nostres ciutats en espais pensats per als cotxes, convertint els habitants en centaures moderns: meitat humans, meitat vehicles.
L'any 1923, Clarence Perry va proposar les unitats de veïnatge modulars. Més endavant, Jane Jacobs va defensar 'La ciutat viva'; Christopher Alexander, el nou urbanisme, i Jan Gehl, en l'actualitat, continua apostant per ciutats més humanitzades. Així doncs, sempre hi ha hagut moviments que han intentat evitar que les ciutats esdevinguin enormes dipòsits de cotxes, amb llargues congestions diàries i amb sistemes de transport saturats a les hores punta.
Carlos Moreno va ser objecte de crítiques reaccionaries i conspiracionistes quan va venir a Espanya a presentar el seu llibre. FOTO: CEDIDA
Què ha fet que aquest concepte prengui tanta força a escala global?
Tres elements, principalment. Primer, que al segle XXI estem vivint de manera molt intensa els impactes del canvi climàtic, i això ens obliga a canviar el nostre estil de vida amb urgència. A Espanya, per exemple, la DANA que va afectar València és una mostra clara d'aquestes alteracions climàtiques.
Segon, la pandèmia de la COVID-19 ens va demostrar la importància de la proximitat: quan no tens metges a prop, quan no pots anar a treballar de manera presencial, quan es necessiten alternatives digitals per funcionar i quan no hi ha serveis bàsics al teu voltant, la proximitat esdevé un factor essencial per a la resiliència urbana. Ara, jo ho anomeno la ciència de la proximitat com la millor eina per garantir aquesta resiliència. Aquesta idea la vaig presentar al Fòrum Urbà Mundial d'ONU-Habitat a El Caire l'any passat.
"Cada ciutat pot aplicar el concepte segons les seves necessitats i característiques concretes"
I tercer, la consolidació d'aquest concepte ha estat impulsada per la recerca feta a la Sorbona per mi i el meu equip, que posteriorment va ser adoptada per l'alcaldessa de París, qui la va transformar en mesures concretes que han esdevingut la columna vertebral de la seva estratègia urbana. A partir d'aquí, Milà durant la pandèmia també va adoptar aquest model sota el lideratge de l'alcalde Giuseppe Sala. L'any 2020, el grup C40 va incorporar el concepte com a estratègia global de recuperació postpandèmia, i des de llavors s'ha anat implementant en diferents ciutats dels cinc continents, cadascuna adaptant-lo segons la seva realitat. No s'imposa cap norma, no hi ha un concurs, no hi ha una patent, sinó un marc de pensament i acció que permet a cada ciutat aplicar-lo segons les seves necessitats.
Per què hi ha hagut tanta reacció en contra quan ha parlat d'aquest concepte, especialment quan va venir a Espanya? Hi va haver, fins i tot, acusacions de conspiració, acusant-lo que es volia controlar la gent convertint els barris en petits guetos vigilats.
Malauradament, vivim en una època en què les teories de la conspiració s'han intensificat en l'àmbit mundial. Aquestes idees s'alineen amb discursos negacionistes com ara que el canvi climàtic no existeix, que la COVID va ser una arma química, que la vacuna conté un xip 5G per controlar-nos o que l'ONU vol imposar una dictadura global a través de l'Agenda 2030.
En aquest context, el meu concepte de proximitat ha estat manipulat i inclòs en aquests discursos paranoics. Això és un problema que també afecta altres científics que treballen en temes com el canvi climàtic; molts han estat insultats o amenaçats simplement per defensar evidències científiques.
Ens trobem en un moment de confusió global en què la ciència és atacada de manera sistemàtica. Això explica com figures com Donald Trump han pogut arribar a la presidència dels Estats Units, desmantellant acords climàtics, retirant els Estats Units de l'Organització Mundial de la Salut i promovent discursos negacionistes. Malauradament, aquest fenomen no és un cas aïllat, sinó part d'una tendència més ampla de desinformació i desconfiança en les institucions i en la ciència.
S’ha demostrat que tota aquesta informació no són més que discursos d’odi que busquen agitar l’opinió pública sense que hi hagi, al darrere, cap fonament científic…
S'han fet nombrosos ‘fact-checkings’ per part de la premsa internacional, que han desmentit aquestes afirmacions com a falses. Ningú està obligant ningú a viure dins d'un radi determinat, ni s'està imposant cap passaport electrònic per sortir de casa, ni hi ha cap tipus de racionament. Els Jocs Olímpics han demostrat al món el que significa la regeneració urbana basada en la proximitqat. L'alcaldessa de París ho va expressar clarament: amb els Jocs Olímpics hem mostrat que tot el que es diu sobre la proximitat en aquests termes no és res més que fake news i desinformació.
Creu que el concepte de ciutat de 15 minuts és un moviment generalment promogut per l'esquerra o que és transversal a diferents moviments polítics? Sovint es critica aquest model des d'un punt de vista de la dreta més radical, que l'assenyala com una estratègia fins i tot de caire comunista.
La millor resposta és observar qui està implementant aquest model. Si donem la volta al món, trobem Ana Hidalgo a París, amb un govern socialista d'esquerres. Però si anem a Buenos Aires, qui va impulsar aquest model allà va ser Horacio Rodríguez Larreta, que ve d'un govern de centredreta. A Escòcia, aquest concepte s'està aplicant a escala nacional per un govern nacionalista. A Seül i altres ciutats asiàtiques també s'està implementant sota governs de tendències diverses. Així doncs, no és una qüestió ideològica, sinó de voluntat política per millorar la qualitat de vida dels ciutadans. El punt comú entre totes aquestes ciutats és la voluntat dels seus líders per transformar-les en llocs més sostenibles i habitables.
Què passa amb els pobles i la neo-ruralitat? Hi ha qui defensa que cal descongestionar les grans ciutats i fomentar la vida en nuclis urbans petits, però a molts pobles d'Espanya, i especialment a Catalunya, la gent segueix depenent molt del cotxe, fins i tot per anar a comprar el pa.
Primer de tot, cal subratllar que no obliguem ningú a fer res. La gent viu com vol. Si hi ha persones que decideixen viure depenent del cotxe per a tot, des de comprar el pa fins a qualsevol altra activitat, és la seva decisió. Però també han de ser conscients de les conseqüències. Vivim en democràcia, però quan arribin situacions catastròfiques derivades del canvi climàtic, no poden demanar subsidis i ajudes sense haver fet res per prevenir-ho.
Estem en una època de crisis sistèmiques: canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, crisis econòmiques i tensions socials. Aquests factors generen molta ansietat i són el caldo de cultiu ideal per al sorgiment de teories de la conspiració. Molta gent, davant de problemes complexos, busca respostes simples i errònies. Quan fa calor, culpen el termòmetre; quan hi ha una crisi, culpen certs grups socials.
La qüestió a superar és que portem gairebé cent anys vivint d'una manera molt determinada, on el vehicle privat s'ha convertit en una necessitat per a qualsevol activitat.
A Espanya i al sud d'Europa en general, el cotxe continua sent fonamental per a la mobilitat quotidiana, però si anem a països com Holanda, observem pobles amb infraestructures que afavoreixen el transport en bicicleta i altres opcions més sostenibles. Allà, l'automòbil no és un estatus social ni un signe d'èxit, sinó simplement una eina que s'utilitza quan és necessari. Així s'eviten problemes derivats del sedentarisme, com l'obesitat, les malalties cardiovasculars o la diabetis. El nostre objectiu és fomentar ciutats i pobles més habitables i saludables, amb una millor qualitat de vida per a tothom.
Quines seran les conseqüències, si no planifiquem les ciutats i els grans nuclis urbans desprenent-nos del cotxe?
La manca de mobilitat activa afecta directament la salut de les persones. Sense opcions per caminar o anar en bicicleta, augmenten problemes com l'obesitat, les malalties cardiovasculars i la diabetis. A més, la contaminació de l'aire derivada del trànsit intens afecta el sistema respiratori, especialment en infants i gent gran. No es tracta només d'un tema ambiental, sinó també de salut pública. Per això és fonamental replantejar com vivim i com ens desplacem, tant a les ciutats com als pobles.
Les problemàtiques de salut urbana són evidents. Els estudis científics ens demostren, gairebé cada setmana, que fer 20 minuts d'exercici diari redueix en un 10% els problemes de salut, mentre que fer una hora d'exercici al dia pot disminuir aquests problemes entre un 25% i un 30%. Sabem també que l'obesitat és un perill, tant per a les persones adultes com per als infants. La manca d'oxigenació del cervell a causa del sedentarisme i l'excés d'exposició als dispositius electrònics redueix la nostra capacitat d'atenció i de raonament.
A La revolución de la proximidad (Alianza Editorial, 2023), Carlos Moreno reflexiona sobre el triple desafiament ecològic, econòmic i social a què, segons ell, d'enfronta la humanitat.
Ens estem esterilitzant, mentalment parlant?
Ens enfrontem a una nova epidèmia: la de la il·lusió electrònica i les xarxes socials, que ens individualitzen i ens converteixen en presoners dins dels nostres propis murs. Perdem la capacitat de discernir entre el que és veritat i el que és mentida, vivint en mons paral·lels. Ens bombardegen amb mentides que acaben convertint-se en veritats i ens distreuen de les problemàtiques reals. I, de tant en tant, la natura es manifesta per recordar-nos que estem seguint un camí perillós. El que va passar amb la DANA a València no és una casualitat. Ho veiem sovint arreu del món.
"La manca de mobilitat activa afecta directament la salut de les persones"
Però no és l'únic problema. La pèrdua de biodiversitat, la ruptura de la cadena alimentària, l'ús irracional de fertilitzants químics, la manca de mobilitat, la desconnexió entre les persones... La pèrdua de relacions afectives també és preocupant. No és el mateix enviar un emoji que fer una abraçada sincera a algú per expressar que és important per a nosaltres. Necessitem recuperar aquests vincles, que són la base de la qualitat de vida. Si no ho fem, estarem deteriorant encara més les nostres ciutats i territoris, abocant-nos a una situació d'aïllament social creixent.
Al llibre menciona l'exemple de Mongòlia, que segons explica el va impactar profundament. Diria d’aquest país asiàtic és l'exemple clar del que no s'ha de fer?
Totalment. Quan vaig estar a Mongòlia i vaig estudiar Ulàn Bator, em va impactar profundament. Com pot ser que la capital d'un país amb tan poca densitat de població, que ha tingut una cultura nòmada des del segle XI i que va veure néixer l'imperi més gran de la història amb Genguis Khan, hagi perdut completament aquest llegat? Aquest imperi vivia en harmonia amb la natura, amb desplaçaments adaptats i habitatges dissenyats segons rituals mil·lenaris. I ara, com és possible que la meitat de la població del país visqui a la capital, que s'hagi perdut tota aquesta tradició i que, a més, Ulan Bator sigui una de les ciutats més contaminades del món des de fa més de 15 anys?
Vivim temps de bogeria, on estem perdent les nostres arrels, fins i tot les més profundes. I aquesta pèrdua de connexió amb la nostra humanitat és el que vull destacar en el meu llibre. No pot ser que Ulan Bator s'assembli a qualsevol altra ciutat del món, amb el mateix dibuix d’edificis immensos, amb la gent atrapada en embussos de trànsit cada matí, amb la mateixa zonificació i separació d'espais. Estem globalitzant un model de ciutat que fomenta l'aïllament. I cal canviar-ho abans que sigui massa tard.
Un dels grans reptes és la feina. Al llibre parla de la necessitat d'acostar-la a les persones, i no pas a l’inrevés. Durant la COVID ja vam veure un canvi, però sembla que ara estem fent marxa enrere i, en algunes empreses i administracions, s’està tornant a la presencialitat. És realment possible acostar la feina a la gent?
És completament indispensable. Som al segle XXI, ja som a les portes del 2025 i avancem cap al 2050. Vivim revolucions tecnològiques radicalment transformadores, com el teletreball i la intel·ligència artificial generativa, que estan canviant la manera de treballar i de produir. Moltes tasques que abans requerien temps ara s'automatitzen. No té cap sentit continuar treballant com es feia al segle XX.
Necessitem redefinir la relació entre el temps de feina i el temps personal. Actualment, massa gent "perd la vida" per guanyar-se-la, sotmesa a llargues jornades laborals i desplaçaments innecessaris que s'han demostrat prescindibles després de la COVID. És cert que hi ha un rebot, una resistència a aquests canvis per part d'alguns sectors, però la generació de joves d'entre 20 i 40 anys ja ha adoptat una nova manera de treballar. Tots els estudis ho confirmen.
Jo formo part dels qui creuen que aquest canvi és imparable. Les noves generacions prioritzen un equilibri entre el temps de treball i el temps personal, combinant la presència física amb el treball a distància. Crec que, de manera inevitable, es reduiran les hores setmanals de feina i que la setmana laboral de quatre dies s'acabarà imposant per si mateixa. Es tracta d'un moviment social que necessita temps, però que ja està en marxa.
