Manel Ferri: “Si més polítics anessin en transport públic, la seva percepció de la realitat seria completament diferent de la que tenen ara”

Com s’introdueix en el món de la mobilitat sostenible i per què aquest interès?
El meu interès ve d’una motivació ambiental de finals de la dècada dels 80, en un espai com era la ciutat. Amb altra gent vam observar que el repartiment de l’espai públic i el disseny urbanístic s’estava pensant en clau de cotxe i no de mobilitat a peu o en transport públic.

La nostra sensibilitat ambiental fa que reivindiquem i intentem tenir un espai on pensem que la ciutat pot ser diferent; on les persones siguin prioritàries i on el transport públic ─més equitatiu que el privat─ permeti reequilibrar la metròpoli per fer-la més amable. Això va resultar en la creació de l’Associació per la Promoció del Transport Públic el 1993.

Així, què és la mobilitat sostenible?
El que tenim ara és una mobilitat insostenible pels seus impactes negatius en termes de contaminació, d’ineficiència energètica ─és a dir, molta energia per moure poca gent─ i d’exclusió, ja que no tothom té permís de conduir ni accés a un vehicle privat. I a més hi ha l’ocupació de l’espai públic per part de l’automòbil, que a Barcelona representa un 65% de la ciutat. Així, la mobilitat sostenible és la contraposició a tot això.

Busca garantir el dret al desplaçament de persones, béns i serveis tot reduint l’impacte perquè no condicioni les generacions futures en efectes negatius com el canvi climàtic, emissions de diòxid de carboni i d’ocupació del territori.

Sovint es parla de mobilitat sostenible com un nou motor d’ocupació. Com s’explica?
Fins fa poc enteníem que ja coneixem les alternatives existents per donar forma al discurs ambiental i energètic, però ens faltava una altra pota que és l'ocupacional. Després de fer un estudi, vam veure que per cada milió de viatgers/km que es mouen en transport públic davant dels qui es mouen en vehicle privat, es genera el doble d’ocupació en l’àmbit de l'ecomobilitat que en el sector del cotxe. Això en un país que fabrica automòbils pot semblar una agressió, però simplement el que defensem no és deixar de fabricar o vendre’n, sinó evidenciar que mai s’havia posat el focus en el valor afegit del transport públic en la generació de feina.

"Per cada milió de viatgers/km que es mouen en transport públic davant dels qui es mouen en vehicle privat, es genera el doble d’ocupació en l’àmbit de l'ecomobilitat que en el sector del cotxe"

Què és més important per avançar cap a un model més sostenible, conscienciació o voluntat política?
Totes dues coses. No cal renunciar mai a seguir sensibilitzant i posant en valor els beneficis personals i col·lectius d’aquestes mesures perquè tothom hi guanya. Però els poders públics també haurien de ser molt més proactius. Hem de superar el discurs buit de determinats representants quan reivindiquen mobilitat sense creure-s’ho. Si més polítics anessin a peu, en bicicleta o en transport públic, la seva percepció de la realitat seria completament diferent de la que tenen ara i no farien barbaritats com construir la L10 del Metro. Sembla que les grans obres, les que requereixen molts ingressos econòmics, són les necessàries, quan de vegades no són properes a les persones ni resolen les seves necessitats.

És partidari de tancar l'accés del cotxe privat a certs punts de la ciutat?
Sí, jo penso que si no ens en sortim amb la gestió de l’aparcament, caldrà fer alguna cosa més. Quan tu apliques una nova jerarquia de l’espai públic, algú ha de perdre. I aquí és el cotxe privat, que fa anys que és el rei de la ciutat. Estem en un procés en què aquest ha de passar a un rànquing inferior i la resta ha de guanyar més quota.

En aquest sentit, caldria limitar l’aparcament?
Quan tu dissenyes polítiques de mobilitat sostenible és un element molt important. Si la gent sap que en una ciutat hi ha molt poc lloc d’aparcament, hi arriba d’una altra manera. I a Barcelona hi ha alternatives per venir sense cotxe. Cal anar en aquesta direcció, no pot ser que els residents de la ciutat hagin de pagar el preu de la contaminació de l’aire dels 500.000 cotxes que hi entren i en surten cada dia.

Això ha de tenir un valor des del punt de vista de qualitat de vida. No pot ser que el conjunt d’interessos privats, per molt lícits que siguin, puguin prevaldre per sobre de la salut pública d’una població col·lectiva.

"Quan tu apliques una nova jerarquia de l’espai públic, algú ha de perdre. I aquí és el cotxe privat, que fa anys que és el rei de la ciutat"

Veient l’evolució de la PTP, quin és l’impacte de reivindicacions de plataformes en les polítiques de mobilitat?
El que ha permès la PTP és treballar en xarxa amb altres espais sectorials amb un denominador comú: posar l’accent en les persones i canviar les inèrcies dels lobbies que pressionaven l’Administració. Ara s’imposa el treball col·laboratiu, que ha anat creixent i segueix per reivindicacions molt concretes, siguin veïnals o d’altres territoris. Estem en una etapa en què hi ha consciència però amb poc pes i, per tant, hem de seguir insistint perquè el discurs avanci.

I se’n surten?
No és fàcil. Són moltes inèrcies culturals i lectures individuals que, a més, són complexes. Quan parles a la gent de la contaminació de l’aire ho entén, però quan li expliques que el que realment afecta és el seu cotxe, la cosa es complica. Hi ha una espècie de ruptura del discurs. I si li parles de canvi climàtic la cosa ja es dispara. Cal seguir fent molta pedagogia amb fermesa per explicar les coses com són. No pots endolcir les polítiques.

Com ha estat el pas de ser activista a dedicar-se professionalment a la mobilitat sostenible?
Jo ara treballo a la Diputació, però continuo sent activista. De fet penso que per poder avançar, i no només en aquesta qüestió, no cal perdre mai la condició d’activista; has de tenir noció del que reivindiques, tenir clar que allò que demanes beneficia la gent. Penso que aquest ha estat el valor més important de l’associació.

Falten dos anys per fer-ne vint-i-cinc i ha estat un model de referència. Una entitat que combina l’activisme amb una part tècnica que ha permès demostrar a l’Administració solidesa amb dades.

"No pot ser que el conjunt d’interessos privats, per molt lícits que siguin, puguin prevaldre per sobre de la salut pública d’una població col·lectiva"

De tot l’aconseguit a la PTP, què el fa sentir especialment orgullós?
Haver creat aquesta entitat, que ha estat darrere d’algunes de les iniciatives més importants del país en matèria de mobilitat sostenible i transport. La mateixa llei de mobilitat sostenible aprovada al Parlament el 2003 era una reivindicació nostra d’un decàleg fundacional que vam fer 10 anys abans. Avui estic content perquè crec que hem ajudat la societat i el territori on som a obrir un debat constant en pro del transport públic com a emblema d’equitat, i sostenibilitat