Maria Josep Picó, periodista ambiental i divulgadora científica, acaba de fer pública la seva tesi doctoral sobre ‘El futur del periodisme ambiental’, en què analitza les tendències dels últims anys tant de les revistes centrades en la natura i el medi ambient, com dels diaris generalistes online a l’àmbit europeu.
Els resultats no són molt esperançadors: la informació ambiental passa per hores baixes. Després d’uns anys amb gran quantitat i qualitat de notícies amb seccions pròpies, i fins i tot suplements especialitzats, a la premsa generalista d’arreu d’Europa, ara mateix els temes ambientals apareixen només a les versions digitals dels diaris i, normalment, de manera poc destacada. A més, segons Picó, la situació precària que afecta molts periodistes –freelance, i/o que cobren per ‘clics’ a les notícies–, i la difusió dels límits entre les notícies contrastades i les entrades de blogs afecten de manera molt important la qualitat de la informació ambiental actual.
Quin material has analitzat en aquest estudi?
He partit de l’anàlisi de la premsa espanya entre els anys 80 i la dècada del 2000 i les revistes de Natura, que m’interessen molt perquè jo en vaig dirigir una (la revista Nat). Però tal i com avançava en la investigació es feia evident la importància d’internet i era precís incloure també les estratègies digitals del periodisme ambiental als diaris de referència europeus. La idea era buscar com hauria de ser un model de divulgació científica de natura.
Anem a pams: com era el periodisme ambiental a Espanya des dels anys 80 a la dècada del 2000?
Als anys 80, per la realitat social que teníem en aquell moment a Espanya, anàvem una mica per darrere de les grans alarmes ambientals internacionals que s’havien activat durant la dècada anterior a bona part d’Europa. Les demandes de democràcia havien anat unides fins a cert punt a demandes ambientals, i en entrar a la Unió Europea, calia adequar-se a una gran quantitat de legislació. Ací comença a fer-se evident que l’aposta pel medi ambient té futur.
El gran boom es produeix, però, als anys 90. L’anàlisi que he fet de tres diaris mostra un boom sobretot en termes quantitatius: hi ha un gran augment de notícies publicades i de periodistes que tracten temes de medi ambient. La Vanguardia, per exemple, arribà a tindre 4 persones especialitzades en temes ambientals. És el moment en què creix la cultura ambiental, es creen ministeris i conselleries específiques i la llicenciatura de ciències ambientals, i es fa evident la relació entre medi ambient i economia. I els mitjans de comunicació ho reflecteixen.
Després arribà internet.
"El periodisme ambiental sempre ha estat en perill, perquè posa en risc un discurs capitalista molt poderós"
Com conviuen el periodisme ambiental i la publicitat?
El periodisme ambiental sempre ha estat en perill, perquè posa en risc un discurs capitalista molt poderós. I, a més, a diferència d’altres sectors, no hi ha un lobby econòmicament fort per defensar el discurs ambiental. Durant la investigació he fet més de trenta entrevistes a periodistes ambientals de tot Europa i molts d’ells destaquen la necessitat de vincular medi ambient i economia: si només parlem de biodiversitat, o dels valors de sostenibilitat, en una societat individualista com la nostra, el missatge es perd.
Per altra banda, la publicitat amb més pes als mitjans és precisament la de sectors que tenen gran impacte sobre el medi: empreses energètiques, vehicles, etc. I a mitjans dels anys 90 assistim a un fenomen molt interessant: el patrocini de la notícia verda, sobretot a ràdio i televisió. I això, clarament, condiciona l’elecció i el tractament dels temes.
Més endavant, bona part dels diaris generalistes tenien suplements dedicats al medi ambient. Quines eren les seves característiques més destacades?
Aquests suplements van fer una gran tasca d’educació ambiental de la població, tot i que no van nàixer precisament per això.
Els responsables d’aquests suplements expliquen que es van fer per encabir publicitat. Un diari és una empresa privada, i la creació de consciència ambiental no era la seua prioritat, però la demanda d’aquesta publicitat va facilitar la creació dels suplements. En alguns casos van esdevenir vertaders referents i es va fer feina molt professional. Però en general eren productes “amables” en què es feia divulgació i s’explicaven els temes però sense entrar en el conflicte, sense haver notícies de denúncia. Hi ha diferències, és clar: el suplement ‘Natura’ d’El Mundo donava cabuda al debat; ‘Tierra’ d’El País, en canvi, tenia una línia més “eco-fashion”, amb fotos molt boniques però poc contingut crític.
Molts d’aquests suplements són de mitjans de la dècada del 2000, quan arran el canvi climàtic hi ha un repunt de l’interès pels temes ambientals, i després han anat desapareixent. Va ser una etapa curiosa, perquè semblava que tot el periodisme ambiental havia d’anar vinculat al canvi climàtic, amb l’efecte pervers de limitar altres temes.
Per què costa tant parlar als mitjans d’alguns temes ambientals?
La majoria dels temes ambientals són poc seductors. En divulgació científica, per exemple, sovint es parla de descobriments, d’avanços que donen titulars positius. Però en temes ambientals sovint parlem de problemes, notícies lletges: les aigües residuals, la brossa, la mortalitat d’espècies… I, a més, les catàstrofes naturals, especialment destacades per les imatges de televisió, que acostumen a tractar-se amb un to apocalíptic.
Amb els anys, també, hem vist que el plantejament de denúncia ecologista ha quedat molt de banda, i el periodisme ambiental se centra més en factors polítics i de sostenibilitat en un sentit més ampli.
“Als mitjans generals, els grans ‘patrocinadors’ de les notícies verdes han estat les empreses energètiques”
La dècada del 2000 és la de la gran eclosió d’internet. Com afecta al periodisme ambiental?
Jo no he estudiat els efectes inicials de manera detallada, però a finals de la dècada ens trobem que les dues grans seccions ambientals a la premsa europea, la de Le Monde i la de The Guardian, desapareixen del paper i creixen a la versió digital del diari. Per tant, la informació ambiental no acaba mai de ser transversal, continua sent minoritària i molt encasellada.
Aquest pas de les seccions o els suplements de medi ambient a la web té grans conseqüències: la publicitat és més econòmica i, per tant, els costos han de ser més baixos.
I això com afecta els professionals del periodisme ambiental?
El pas de la informació ambiental a internet es combina amb el gran boom dels blogs, tant a la globosfera en general com als que van impulsar els propis diaris. I això canvia el panorama. Qui escriu aquests blogs? Quan la informació prové d’un periodista, sabem que té un plantejament professional, que contrasta les fonts, etc. Però amb els blogs ni hi ha controls, no hi ha filtres.
Jo he analitzat els blogs ambientals de 21 diaris en 6 països europeus, i la conclusió és que la majoria dels autors sí que són periodistes, juntament amb científics i ambientalistes, però la gran majoria, el 75% dels bloggers, són freelance, i cobren poc o res pels seus escrits. Per tant, hi ha una gran precarització de la informació ambiental. Sovint, a més, l’escàs pagament depèn dels ‘clics’ d’un article, amb la qual cosa es trien només els temes que poden tenir més tirada entre la gent. Els blogs es van plantejar d’entrada com un complement de la informació, però han esdevingut els continguts de la pròpia secció, de manera que ara el públic no pot distingir que és informació periodística i què són blogs, i això per a mi és un drama.
Una altra de les coses que m’ha sorprès molt, i negativament, és la baixa qualitat del periodisme ambiental que es fa, sobretot, a Espanya i a Itàlia, on sovint les notícies són poc més que un comunicat de la part interessada, en lloc d’una elaboració a partir de diverses fonts contrastades com sí que sol passar al periodisme britànic, per exemple.
"Hi ha una gran precarització de la informació ambiental"
Quin paper ocupa ara el periodisme ambiental als mitjans generalistes digitals?
Només a dos diaris, dels 21 de tot Europa que he analitzat, inclouen l’entrada a la secció de medi ambient a la portada de la web. Tecnologia, per exemple, apareix en el 70% dels casos, salut té una pestanya en el 47% dels diaris, però el medi ambient només en el 9%.
Això vol dir que se’ns està amagant un tipus d’informació bàsica per la nostra qualitat de vida, i hem de ser conscients d’això.
I què ha passat amb les revistes especialitzades?
Curiosament, mentre els diaris han “regalat” els continguts ambientals a la web, perquè no han fet pagar al lector, les revistes han fugit d’aquest ritme de lluita per la immediatesa i han centrat el seu valor en el producte de paper, sobretot amb grans reportatges i gran qualitat de fotografia. En les últimes dècades han tancat moltes d’aquestes revistes per falta de publicitat, i a hores d’ara en queden molt poques als països europeus.
En qualsevol cas, les que queden no acostumen a regalar el seu producte: les revistes usen la web o les xarxes socials per crear una comunitat de lectors, de persones interessades en aquests temes, però els continguts els reserven per al paper o, en alguns casos, per a les plataformes de continguts digitals de pagament. El dubte és si podran sobreviure amb aquest model. A Espanya la situació és crítica, les vendes són molt escasses, però a França o al Regne Unit les xifres són més grans.
Creus que arribarem a pagar també pels continguts als diaris?
Jo crec que s’haurà de pagar, el que no sé és quant ni quan, però arribarà el moment en què la gent que estiga interessada per una informació de qualitat haurà de pagar. La periodicitat de consum canviarà: no es tractarà tant de comprar un periòdic cada dia, perquè no tenim temps per llegir-los, però potser els caps de setmana sí que voldrem productes de més qualitat. I els hem de voler perquè som una societat culta. Caldrà inventar fórmules per transmetre aquests continguts perquè, a més, si es regala tot, no s’aprecia el valor de la informació.
Si no paguem, no podrem tindre informació veraç. Els periodistes inverteixen moltes hores en elaborar un reportatge, i si no paguem nosaltres, estarà pagat per altres interessos, i aleshores tindrem publireportatges camuflats. En ciència, per exemple, ja es paga de manera més habitual per continguts especialitzats.
La teva tesi s’ha centrat en els mitjans escrits, però com a especialista en el tema, com veus la situació de la informació ambiental a les ràdios i televisions?
De ràdio en sé molt poc, honestament. I en el poc que escolte, que solen ser els programes del matí, el que veig és que els continguts ambientals estan totalment desapareguts o, com a molt, es toca a través de les intervencions de participants a les tertúlies que gairebé menyspreen els valors ambientals i no tenen coneixements sobre el tema. Evidentment, hi ha programes especialitzats que tenen molta qualitat, i que gràcies als podcasts ara poden arribar a més gent, però és una presència molt minsa.
Pel que fa a la televisió, amb l’arribada de la TDT es va arribar a pensar que hi hauria canals especialitzats en temes ambientals, però finalment ni ha estat així ni els canals monotemàtics que sí que es van crear (viatges, història…) inclouen cap informació ambiental. Pel que fa a la tele, en qualsevol cas, crec que caldria diferenciar molt clarament els mitjans públics dels canals privats.
"Sostenible.cat és una rara avis, jo no conec cap altra experiència com aquesta"
Pel que fa a la televisió pública, sí que hi ha hagut espais especialitzats. On som ara?
La informació ambiental ha desaparegut, als programes especialitzats i com a contingut transversal dins la informació general. A més, el programa de medi ambient de TV3, per exemple, va estar patrocinat durant molts anys per una gran empresa energètica.
Com pot ser que les televisions públiques no hagen assumit la responsabilitat d’incloure aquesta informació i la transmissió de valors ambientals? Tenim una mancança molt gran, el medi ambient ha desaparegut de la programació.
Dins aquest ecosistema comunicatiu que has estudiat, com valores el plantejament de Sostenible.cat?
És una rara avis, perquè el compromís que mostra la Diputació de Barcelona amb el medi ambient a través d’aquesta publicació és pràcticament únic. No totes les administracions tenen aquest plantejament, al contrari: la majoria dels polítics usen el discurs ambiental per vendre grans projectes i posar-se medalles, i no per crear una consciència ambiental real i al llarg de tants anys. Jo no conec cap altra experiència com aquesta.
Què és el que més t’ha sorprès durant la teva recerca?
No m’esperava trobant tant gent que estudia aquests temes de manera rigorosa. I, al mateix temps, no m’ha agradat gens comprovar com d’allunyada està la investigació sobre el periodisme de la pràctica del periodisme. Es fa l’anàlisi de la informació que es publica sense tenir en compte les condicions laborals dels periodistes que la realitzen, per exemple.
Fotografies: Sergio Montagud
