Es considera més naturalista que artista, tot i que l’art –o la il·lustració- naturalista és la seva professió des de fa quasi 20 anys. Amplament conegut al món de l’educació ambiental Toni Llobet ens ha ofert la seva mirada sobre com l’art pot estar al servei de l’alfabetització ambiental, és una mirada irreverent i a l’hora plena de compromís amb el territori i la conservació de la natura.
Podeu conèixer més sobre la seva feina aquí
Que el va moure a agafar aquest camí professional?
Vaig tenir la sort de créixer professionalment, de molt jove, en el que era un brou d’iniciatives d’educació -i seducció- ambiental: el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà dels anys 90s, dirigit per l’energètic i genialoide Jordi Sargatal. Les oportunitats de participar en tota mena de projectes d’aquest àmbit es multiplicaven, com per gemmació: guies de fauna, plafons, un llibre sobre el retorn de la llúdriga i la conservació dels rius lligat a la reintroducció de l’espècie, el CDRom “Súper Rius” amb el club Súper3, fet amb l’empresa multimèdia Calidos...
Jo vaig començar combinant aquesta feina d’il·lustrador de guies i materials d’educació ambiental, amb la d’artista naturalista, pintant quadres de gran format. El dia que el meu quadre més gros i preuat per a mi el va comprar un ricatxo per tenir-lo tancat a casa seva, vaig entendre que preferia vendre 100 petites guies a 5 euros -i arribar així a 100 persones-, que un sol quadre a 500€ (“quina persona “normal” té 500€ per gastar en un quadre?” vaig pensar). Pot semblar trivial, però va ser una tria ideològica important per a mi. I vaig deixar la pintura gairebé del tot, per dedicar-me a participar i sobretot generar materials d’educació ambiental -de divulgació naturalista, en podríem dir també- basats en les meves il·lustracions.
Què hem aconseguit en aquests 40 anys d’educació ambiental?
Jo crec que força, malgrat un balanç : les forces consumistes, de banalització i mercantilització de l’entorn i de desresponsabilització com a consumidors a les quals s’enfronta l’educació ambiental són enormes, tinguem-ho en compte.
"Cal contribuint a convertir el fet natural, la natura i la biodiversitat en un fet cultural, en subjecte d’art -música, literatura, teatre, cinema-"
De quina manera pot ajudar l’art a reintegrar-nos en la natura o a protegir la biodiversitat?
Crec que de dues maneres molt diferents -i complementàries.
Una seria contribuint a convertir el fet natural, la natura i la biodiversitat (més enllà de gats, gossos o el genèric “arbres”), en un fet cultural, en subjecte d’art -música, literatura, teatre, cinema-. Al nivell al que hi són la història, la política, les passions humanes. I fent així que valorem la biodiversitat com a cosa digna de ser tinguda en compte, coneguda, valorada, respectada, protegida.
L’altra... és potser contradictòria. Cada cop crec més que l’art -les arts, plàstiques, però sobretot també escèniques (la música, el teatre, el cinema, l’audiovisual... els videojocs, potser, fins i tot!), poden ser unes aliades enormes per protegir la biodiversitat. Com a efecte colateral: el consum d’art -d’arts- sovint va lligat a una manca de consum d’espai/recursos naturals, per la sedentarietat que implica, que crec que pot tenir un efecte més positiu sobre el medi que qualsevol activitat, per “naturalística” que sigui, realitzada a la natura. Un dia de museus o exposicions, la tarda llegint, escoltant música amb els amics, anant al cinema o a un concert, consumint arts, crec que té una petjada ecològica molt inferior a un dia de camp: agafant el cotxe, escampant-nos pel territori, xipollejant per gorgs, trepitjant boscos, ocupant espai. Pensem-hi!
"Ens cal una actitud curiosa però sobretot, curosa. Hem d’evitar compartir localitzacions, espais o espècies sensibles, alhora que promovem actituds respectuoses"
Cal, no obstant, trobar una manera d’estar en la natura que minimitzí el nostre impacte. I això no sempre ho aconseguim. Aquest és un dels reptes de l’educació ambiental?
En efecte, i lligant al que acabo d’explicar: en països hiperpoblats com el nostre -com bona part del món, de fet-, l’impacte de la nostra mera presència a l’entorn és potencialment enorme, perquè es multiplica.
Els qui anem a observar ocells al delta de l’Ebre ens posem les mans al cap per les platges del Trabucador plenes de cotxes dels kitesurfers de la badia dels Alfacs. Què passaria, però, si hi hagués tants ocellaires com kitesurfers. I si la recerca d’orquídies o d’amfibis fos tan popular com el running o la BTT? Què fa més nosa, 2.000 esquiadors concentrats en una estació d’esquí alpí que ocupa una vall, o 200 “amants de la natura” buscant perdius blanques un xic per tot arreu als cims nevats? I si els afeccionats per l’estudi dels macroinvertebrats aquàtics de rius i rieres -allò tan bonic, i tan i tan útil, el Projecte Rius de l’associació Hàbitats, per exemple, que es fa de forma endreçada, guiada, i amb una finalitat científica (ciutadana) molt valuosa, i que permet prendre el pols i consciència de la qualitat ambiental dels rius-, si això ho féssim tantes persones com n’hi ha que busquen bolets o espàrrecs, quin seria l’impacte?
Pensem-hi. Ens cal una actitud curiosa però sobretot, curosa. Hem d’evitar compartir localitzacions, espais o espècies sensibles, alhora que promovem actituds respectuoses. Hi ha tota una nova educació ambiental a fer, respecte a això, lligada a les xarxes socials per exemple, i a la híper-exposició compulsiva d’indrets naturals bonics on hem estat, perquè compartir-los fa goig, però alhora genera un efecte crida molt perniciós. Potser, a banda de la sobrietat, hem de començar a posar en valor la discreció...
"El fet de quedar bocabadats per la bellesa o l’estètica de la biodiversitat i la natura en general, ens pot fer sentir més conscients -quasi que fins i tot, més “orgullosos”- de la comunitat d’éssers vius de la que formem part. I de retruc, potser, més sensibles"
Els seus dibuixos ens fan connectar amb la dimensió estètica de la biodiversitat que ens envolta. Pot la bellesa també recordar-nos qui som? Que som essers arrelats a la terra?
No sabria dir si la bellesa ens recorda qui som; però del fet de quedar bocabadats per la bellesa o l’estètica de la biodiversitat i la natura en general, segurament aquest feeling of wonder, ens pot fer sentir més conscients -quasi que fins i tot, més “orgullosos”- de la comunitat d’éssers vius de la que formem part. I de retruc, potser, més sensibles. Jo sóc de l’escola sargataliana de la seducció ambiental: bocabadats per la bellesa de l’entorn, som més oberts a entendre com hauríem d’actuar per protegir-lo.
"Si no coneixem la diversitat d’espècies -com un vocabulari de milers i milers de paraules-, si només en coneixem un grapadet, podrem articular només “discursos” molt més pobres, molt més simples, i probablement ximples, per interpretar l’entorn. I la vida, de fet"
La seva batalla és l’alfabetització ambiental. De quina manera? Per què és tan important?
Sí, és una enorme batalla per aconseguir un petit fonament: que si més no tinguem un mínim criteri de la biodiversitat al nostre voltant, dels processos dels que forma part, i del seu valor i rellevància. Que siguem capaços de valorar la diversitat florística d’un pradell sec o d’un guaret, sense deixar-nos seduir pel groc facilón d’un camp de colza. Que sapiguem interpretar que un mar de monoconreu de presseguers florits de rosa amb centenars de ruscs d’abella domèstica amaga una enorme pobresa en biodiversitat -i un ús del sòl, de l’aigua, de pesticides, com a mínim qüestionables... Que entenguem que una platja “bruta” de restes de posidònia és el reflex d’un fons viu.
Per entendre tot això, saber almenys una mica la diversitat d’espècies que hi ha, el seu paper. Interpretar un bosc de ribera madur pel cant del picot garser petit que hi viu, el fet que hi hagi verns i oms i salzes enlloc de només ailants. Saber valorar un parc urbà amb més que gespa i plataners pel fet que s’hi sent refilar un cargolet, que vol matollars, bardisses, fullaraca a terra. Una bassa amb granotes, sabaters i larves de libèl·lula respecte una altra amb carpins vermells i prou.
Si no coneixem la diversitat d’espècies -com un vocabulari de milers i milers de paraules-, si només en coneixem un grapadet, podrem articular només “discursos” molt més pobres, molt més simples, i probablement ximples, per interpretar l’entorn. I la vida, de fet.
"El paper d’un tècnic o regidor -tècnica o regidora- fa una diferència substancial, en la gestió dels valors naturals del seu municipi, des de l’àmbit municipal es pot fer moltíssim en favor d’una gestió més atenta, propera i curosa del medi"
Fa poc entrevistàvem a la regidora de l’Ajuntament del Vendrell que ens parlava de com s’havia hagut de formar per entendre la importància d’una gestió sostenible del litoral. De vegades no valorem suficient la responsabilitat dels gestors municipals en la protecció de la biodiversitat? Com arriba l’educació ambiental a les persones que tenen poder de decisió als nostres ajuntaments?
Doncs precisament puc dir que la meva feina com a il·lustrador naturalista m’ha portat a treballar per a molts ajuntaments -amb panells, fulletons, webs, apps... -, on tot sovint el paper d’un tècnic o regidor -tècnica o regidora- fa una diferència substancial, en la gestió dels valors naturals del seu municipi. Espècies invasores, reducció en l’ús de pesticides, ús públic i ordenació d’espais naturals periurbans sensibles. Casos com Gandia, Malgrat de Mar, Vilafant, Vilafranca del Penedès i moltíssims d’altres, posen de manifest que des de l’àmbit municipal es pot fer moltíssim en favor d’una gestió més atenta, propera i curosa del medi.
