En un exercici de democràcia participativa lloable, l'Equador va votar l'agost passat a favor de mantenir el petroli contingut al Yasuní, regió declarada reserva de la biosfera per la UNESCO en 1989 i considerada el lloc amb major biodiversitat del planeta, sota terra.
Font: Getty Images
Quan, l'any passat, Luiz Inácio Lula da Silva es va convertir en president del Brasil, moltes van ser les mans occidentals que van aplaudir la victòria del candidat progressista. No tant a causa del benestar específic que podria aportar al seu poble, com des d'una alegria ecologista global sabedora de les promeses efectuades per l'antic obrer metal·lúrgic per a protegir l'Amazones. Malgrat la seva deterioració, la immensa selva tropical continua sent considerada el pulmó del planeta i, en un món on les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle (GEI) no paren d'augmentar, detenir la devastació causada per l'anterior president, Jair Bolsonaro, era prioritari. Les promeses, en efecte, es van complir: en dotze mesos de legislatura, la desforestació ha caigut al voltant del 22%, la qual cosa no lleva perquè aquest tipus de mirades del Nord Global cap als països del Sud pequin d'un cert colonialisme cultural en requerir als territoris antany colònies el compliment d'una sèrie d'objectius climàtics ambiciosos que, a vegades, les potències occidentals se salten a la torera.
Mesos després dels comicis brasilers, va ser una altra nació de Sud-amèrica l'encarregada de donar lliçons mediambientals als anomenats països “desenvolupats”. En un exercici de democràcia participativa lloable, l'Equador va votar l'agost passat a favor de mantenir el petroli contingut al Yasuní, regió declarada reserva de la biosfera per la UNESCO en 1989 i considerada el lloc amb major biodiversitat del planeta, sota terra. No sols s'evitarien nous projectes extractivistes, sinó que es desmantellaria un jaciment preexistent. La iniciativa va ser celebrada internacionalment, i molts van llegir per primera vegada que, de fet, es va aprovar en coherència amb la seva Carta Magna, la qual blinda els drets de la naturalesa o Pachamama des que va entrar en vigor, en 2008. El que hem d'aprendre de nacions, sovint jutjades com a inferiors, segons aquest eurocentrisme que el filòsof Anníbal Quijano va classificar com una de les marques de la colonialitat de poder, un imperialisme –geopolític, cognitiu– que ha sobreviscut a la demarcació temporal del colonialisme, és molt. També el que podem salvar: s'estima que el 80% de la biodiversitat es troba allotjada en zones habitades per poblacions indígenes. No obstant això, la major part de la responsabilitat respecte a la crisi climàtica continua recaient sobre espatlles occidentals, i aquí és on, malgrat l'admiració que suscitin els esforços de les excolònies, hauríem de dipositar els ulls.
"S'estima que el 80% de la biodiversitat es troba allotjada en zones habitades per poblacions indígenes. Però la major part de la responsabilitat respecte a la crisi climàtica continua recaient sobre el món occidental."
Per a començar, un planeta les xarxes comercials del qual es troben interconnectades i en el qual les dinàmiques extractives afavoreixen el funcionament de l'anomenat Primer Món, i les seves ànsies de creixement econòmic, planteja forçosament la pregunta ètica de quanta selva tropical, quant petroli, o quants metalls rars integrats en els telèfons consumim. La desforestació del Brasil, sense anar més lluny, desplega les seves xarxes destructives fins als menús d'Espanya. D'acord amb Climàtica, el nostre país va importar del gegant lusòfon 2,6 milions de tones de soia per a la producció de pinsos, procedents precisament de la desforestació que Lula està intentant mitigar. Mentre que Occident –i altres potències, com la Xina– continuï abraçant una dieta fonamentalment càrnia, serà molt difícil alentir la tala d'arbres, el principal objectiu dels quals és buidar zones per al cultiu d'aliment animal, ja no diguem renaturalitzar terrenys. Adoptar polítiques mediambientals radicals a casa es torna imperatiu a l'hora de pal·liar els pitjors efectes de l'emergència climàtica, considerant, a més, que bona part de la nostra petjada de carboni ha estat externalitzada cap a altres parts del globus on s'extreuen els materials o els combustibles amb què construïm el nostre dia a dia.
Les conseqüències del domini occidental al Sud global
D'altra banda, el colonialisme capitalista actual, deleteri en si mateix, amaga una empremta històrica que torna als països del Sud global extremadament vulnerables enfront de les sacsejades del canvi climàtic. Al costat de les vicissituds meteorològiques, més extremes en regions tropicals o desèrtiques, per exemple, un passat de colonització comporta conseqüències quant a la governança o la disposició de recursos suficients amb què implementar mesures d'adaptació. Tant és així que, a partir de 2022, els informes de l'IPCC (el Panell Intergovernamental d'experts climàtics de l'ONU) van començar a reconèixer el colonialisme com a circumstància agreujant del mal ecològic, degut, entre altres factors, a les desigualtats sistèmiques creades arran d'aquest entramat d'opressió. Per això en la COP27, celebrada a Egipte, gairebé 200 països van aconseguir un acord per a la constitució d'un fons de “danys i pèrdues” destinat a les nacions més vulnerables. Els escarafalls de goig no van trigar a arribar, a pesar que no es va concretar de quina manera es faria efectiu el transvasament de diners ni la quantitat. Els Estats Units, segon major contaminant mundial després de la Xina i responsable de la major petjada mediambiental en termes històrics, es va desmarcar mesos més tard del compromís, i va assegurar que “sota cap circumstància” pagaria reparacions a tercers. La potència nord-americana al comandament de Biden ha superat en concessió de permisos d'extracció de petroli i gas a l'Amèrica de Trump i, en part amb motiu de les sancions a Rússia a partir de la guerra d'Ucraïna, s'ha convertit en el principal exportador mundial de gas natural liquat (GNL), combustible que subministra a Europa i, dins del continent, a Espanya.
Així que l'embull colonialista no presenta fàcil solució; no obstant això, queda clar que, com el cap d'una Hidra, quan s'atalla d'un lloc, es multiplica d'un altre, i cada ramificació de la perversa cadena implica un gran nombre de responsables en multitud de llocs. Enfront d'això, no caben els aplaudim
ents encomiàstics al Tercer Món ni, acompanyant-los, la derivació dels pitjors impactes de la crisi climàtica, o l'elevació de zones de sacrifici. Mirar-nos el melic occidental i iniciar els canvis aquí suposaria un veritable gest decolonial i de justícia restaurativa.
