El ‘World Sustainable Building 2014', un dels congresos internacionals més rellevants en edificació sostenible tindrà lloc del 28 al 30 d'octubre a Barcelona. Per això hem volgut parlar amb qui està al front del Comitè Organitzador.
Felip Pich-Aguilera ens explica com veu el moment arquitectònic en relació a la sostenibilitat i quines són les expectatives que obre aquesta cita internacional. És president del Green Building Council a Espanya i compta amb una llarga trajectòria de compromís amb la millora de l'edificació des d'un punt de vista ambiental i social. Des de 1996 imparteix cursos i conferències en jornades, tallers i màsters a escoles d'Arquitectura i institucions lligades a la sostenibilitat en els processos constructius a Catalunya, Espanya i l'estranger.
(F)
Un cop més se celebra el Congrés Mundial de l'Edificació Sostenible. Segons es va explicar en la presentació de l'esdeveniment, el gran repte dels propers anys és proporcionar habitatge a una població creixent i a la vegada fer-ho sense multiplicar els impactes ambientals negatius. El Congrés vol aportar un full de ruta perquè el sector de l'edificació pugui afrontar tots aquests reptes. ¿Creu que és possible articular aquest full de ruta de manera que sigui assumit a gran escala?
Aquesta és la voluntat que hi ha al darrera del full de ruta. Fins ara, pel que fa a l'edificació i la sostenibilitat, ens hem fixat en casos d'excepció, models específics la majoria desenvolupats en entorns climàtics freds, però tot això difícilment pot passar al gruix de la demanda d'edificació pels pròxims 20 o 30 anys. Per a aquesta demanda futura, que serà sobretot residencial, no tenim ni models ni sistemes bàsics de mesurar la sostenibilitat, ni tampoc una preparació suficient dels agents del sector per arribar a aquesta fita. En aquest sentit per millorar una cosa el primer que cal saber fer és mesurar-la. Si no tens mesures sobre un tema difícilment el podràs arreglar.
Per aquesta raó els diferents Green Building Councils del món estem desenvolupant sistemes de mesura per saber com és de sostenible un edifici, o un barri. Han de ser sistemes de mesura molt bàsics, però homologables, de manera que permetin mostrar la realitat d'una forma entenedora i compartida a persones provinents de diferents indrets. Es tracta de treure els components subjectius que no permeten dialogar. És imprescindible que amb la gran quantitat de construcció prevista per als propers anys a l'Índia i a l'Àfrica es pugui llegir com de bé o de malament es faran les coses. Per tant, aquesta seria la primera fase del full de ruta: establir aquest llenguatge comú per valorar les millores en sostenibilitat en qualsevol context. És el repte més important que tenim.
Ja que ha nomenat els Green Building Councils, vostè és president del Green Building Council a Espanya, entitat organitzadora del Congrés, ¿ens podria fer cinc cèntims de la finalitat per la qual es va crear aquesta organització, i com desenvolupa la seva tasca?
El Green Building Council és una organització d'àmbit mundial que sorgeix de baix cap a dalt i que aplega el conjunt del sector de l'edificació per tal de portar-lo cap a pràctiques més sostenibles des d'un punt de vista ambiental, però també en una visió més àmplia de la sostenibilitat. Inclou indústria, empreses constructores i promotores, professionals, i centres de recerca que estan vinculats amb el sector i que tenen aquesta sensibilitat. Cal recordar que el sector de l'edificació en el món està darrera d'un 40% de les emissions de CO2 a l'atmosfera.
(F)
En l'edificació ens trobem, com en altres camps de la sostenibilitat, amb un fort decalatge entre el coneixement disponible i la realitat. Hi ha desenvolupament conceptual suficient, mètode i instruments, i molts exemples d'arquitectura sostenible, però en el seu conjunt el sector de l'edificació continua ancorat en la insostenibilitat. Quina és la causa d'aquest decalatge?
Ens trobem amb certes paradoxes. El consum de recursos d'una favela des del punt de vista de certs indicadors és sostenible, però des d'un punt de vista social és inacceptable. I, en l'altre extrem, tenim desenvolupaments modèlics des d'una perspectiva social que, en canvi, no estan bé ambientalment. En realitat el que és tracta és d'acostar aquests extrems cap a un punt perquè puguin convergir amb el millor que té cadascú, de forma que la qüestió ambiental i social quedin equilibrades. Què caldrà fer en els propers anys? Doncs segurament serà millor dignificar al màxim la favela que estendre models urbans del nord d'Europa o dels Estats Units que estan molt vinculats a la riquesa i que són molt dependents del consum de sòl i de la creació d'infraestructures.
El que està clar és que si no fem res i continuem com ara, business as usual, el sector de la construcció s'emportarà ell sol totes les quotes d'emissions de CO2 autoritzades en els pròxims 30 anys. El que estem dient molt clarament als països que necessiten habitatge és que no el podran construir a no ser que siguem capaços d'idear noves maneres de fer-ho que siguin compatibles amb la capacitat de càrrega de la Terra. I aquí és on cal explorar tendències com la industrialització de la construcció -els prefabricats- que poden ajudar-nos en aquest repte, o la descentralització de la producció d'energia que, segons com es faci, pot portar l'autosuficiència als edificis. Portem més d'un segle invertint en infraestructures d'un model energètic determinat i probablement aquest no és el model que ha de continuar en els propers anys, si volem reduir les emissions de l'edificació.
Sobre el Full de ruta cap a una edificació més sostenible de què parlàvem abans, hauria de comptar amb la implicació d'un seguit d'agents clau com són fabricants de materials i sistemes, administracions, promotors, constructors, tècnics, gestors i fins i tot els usuaris. Però no tots els agents tenen el mateix pes. No creu que hi ha agents amb més responsabilitat que d'altres? No haurien de ser les administracions els catalitzadors del progrés en aquest àmbit?
En el nostre context, només que les administracions no posessin pals a les rodes ja m'hi conformava. Em refereixo a Espanya, i fins ara Catalunya no ha estat diferent en aquest sentit. Desgraciadament podem afirmar que hi ha un cert progrés en la sostenibilitat no ‘gràcies a' sinó ‘a pesar de'. Jo crec més, tal com ha fet la nostra organització Green Building Council, en un moviment de baix cap a dalt. I dic tot això perquè fins ara hi hagut decisions del govern que han dificultat clarament l'avenç com és per exemple tota la penalització de les renovables.
De tota manera, les administracions poden fer, si tenen la voluntat, un bon paper, com per exemple quan Alemanya va decidir canviar el model energètic. I en aquests casos exerceixen un poder exemplificador que pot arrossegar als altres. Per matisar una mica el nostre cas voldria recordar que darrerament han sortit algunes lleis de signe positiu com l'última llei de rehabilitació del ministeri de Foment que és molt avançada. El desenvolupament d'aquesta llei correspon a l'àmbit local i a dia d'avui això no s'està fent.
(F)
Quin ha de ser el paper de l'agent arquitecte en aquest context? Li pregunto a una persona plenament compromesa en aquest terreny, però no tots els professionals comparteixen la mateixa consciència.
Jo crec que avui en dia l'arquitecte té una formació molt transversal i en moments de transformació com el que estem vivint això el fa idoni. Potser els arquitectes no tenen una gran especialització però sí una forta capacitat de comprendre i dialogar amb agents molt diversos. I amb una transformació de l'abast de la que estem experimentant és molt important la concurrència de professionals de diferents camps. L'arquitecte ha de comprometre's en una dimensió cívica, sense que això sigui gens contradictori amb el seu benefici individual, sinó tot el contrari.
Fins a quin punt estan integrats dins la docència dels futurs professionals els coneixements per afavorir l'arquitectura sostenible?
Com deia, la preparació transversal és important, però és veritat que el concepte de sostenibilitat avui no està tractat en els plans d'estudi majoritàriament. Sí que es troba en postgraus però no en els estudis bàsics.
Veu factible una transició en les properes dècades cap a un parc edificat de balanç energètic zero o fins i tot amb un balanç positiu (energy plus buildings)? ¿Quins serien els elements clau d'una estratègia que ens portés en aquesta direcció?
Aconseguir tot això no és enviar un coet a l'espai, de fet és molt més senzill des d'un punt de vista tecnològic, operatiu i econòmic. Penso que aquestes fites s'assoliran en el futur. El problema és si portem la velocitat que caldria en aquest procés. Jo diria que ja estem seguint aquesta tendència, però massa lentament. Aquesta lentitud -insisteixo- no està relacionada amb cap tema tècnic sinó amb la resistència al canvi del mercat, del marc legislatiu i en definitiva dels que han de prendre les decisions. Per tant estem davant un obstacle de tipus psicològic perquè els que haurien d'impulsar el canvi ja els va bé la situació actual. Però la lògica ens diu que cal avançar cap a un parc edificat que tingui un altre tipus de relació amb l'energia.
(F)
Vistes les dificultats d'assolir grans consensos mundials, i fins i tot estatals en qüestions relatives a la sostenibilitat, ¿creu que els governs locals han de prendre la iniciativa en aquest camp i especialment en tot allò relatiu a l'edificació fins a liderar els processos de canvi?
Avui en dia és difícil obtenir consensos a nivell dels països, però en canvi crec molt en les ciutats i en la seva capacitat de fer realitat acords en l'àmbit del què estem parlant. Penso que les ciutats agafaran velocitats diferents en l'avenç cap a la sostenibilitat i aquesta capacitat de diferenciar-se en aquest sentit farà que algunes d'elles puguin convertir-se en referents per a la resta. Això ja està passant perquè, quan demanem exemples, se'ns donen de ciutats no de països. Però a més hi ha un altre aspecte: la possibilitat d'assolir un lideratge com a referent és un element que genera cohesió i es pot convertir en un estímul per als ciutadans d'aquell indret a col·laborar per mantenir el lideratge del seu municipi.
Vull afegir que una bona part de ciutats on aquest progrés ha tingut lloc són de clima fred i de mida mitjana. Per mi falten referents de clima càlid i això és molt important perquè el gran desenvolupament urbà no es produirà en els països del nord sinó més aviat al sud. I des d'aquest punt de vista hi ha la possibilitat de que Barcelona assumeixi aquest rol de referent com a mínim per a l'àmbit mediterrani, recuperant d'alguna manera la descripció que s'havia fet en un moment determinat de la capital catalana com ‘el nord del sud i el sud del nord' i que subratllava la idea de ciutat-frontissa.
Dins el congrés s'impulsa un diàleg de ciutats, ¿què es pretén aconseguir amb aquest diàleg?
Aquest diàleg va néixer de la voluntat per part de l'organització del congrés de que hi hagués un àmbit de diàleg entre models urbans tenint com a factor comú la sostenibilitat. La idea és contrastar opinions entre ciutats de diferent cultura i circumstàncies de desenvolupament, i de diferent mida, per parlar de temes comuns però des de l'interès en veure quins plantejaments es fan a cada lloc. No és el mateix tractar la mobilitat o l'edificació en una ciutat de 15 milions d'habitants que en una de 150.000. El diàleg no està pensat perquè cadascú faci el seu publireportatge sinó per saber què volen fer i què no poden fer moltes vegades, en definitiva conèixer la realitat i no una imatge determinada.
(F)
Certament els conceptes agafen un matís diferent segons el context.
Ho vaig veure clarament una vegada quan estava al Perú en una reunió que va ser l'embrió del diàleg de ciutats. Com a Green Building Council havíem muntat una taula entre ciutats i havien vingut persones de municipis de diferents països. Durant el sopar el representant de la ciutat del Perú va dir: ‘se'ns volen vendre sistemes, sensors, càmeres, i això segur que al nord és molt interessant, però aquí les nostres smart cities es fan amb processos participatius directament amb les persones'. No vol dir que la tecnologia i les persones estiguin oposades el que passa és que moltes vegades des dels països del nord es volen aportar solucions que pel context d'una ciutat del sud no són les més convenients.
La bombolla immobiliària a Espanya i a Catalunya ha deixat un panorama de milers d'habitatges i altres tipus d'edificacions sense ús i sense perspectives de tenir-lo. Considerant els elevats costos ambientals de l'enderroc, quina seria la solució més raonable?
Jo no diria sense ús sinó sense possibilitats de ser adquirits en el mercat segons els paràmetres actuals de funcionament. La utilització serà viable en tant i en quant s'apliqui un esquema econòmic raonable i no el que hem estat veient en els últims anys. Els preus s'hauran d'adaptar, i en el cas de l'habitatge, per exemple, amb uns lloguers a l'abast part d'aquest parc edificat tindrà una sortida. El problema és que aquest parc està en mans de fons o de bancs que ho posen al mercat i ho van venent a trossos seguint els vells paràmetres. Per tant no hi ha problema d'ús.
Un altre problema més important és que durant la bombolla s'ha construït amb uns esquemes ambientals antics de manera que gran part del parc camina cap a l'obsolescència quan entri en ús. El que no podem fer és tirar tots aquests edificis a terra pel cost ambiental elevat que això té. Es tracta de fer just el contrari posar-hi capes a sobre, és a dir, afegir a aquests edificis, tot allò que calgui perquè siguin més sostenibles. És una forma de mantenir l'activitat constructiva i de donar continuïtat a aquella inversió que es va fer en el seu moment. A mi, en lloc de rehabilitació m'agrada parlar de revitalització.
Creu que en un futur no gaire llunyà parlarem d'arquitectura sense etiquetes com a culminació d'un procés de normalització d'allò que avui encara és excepcional?
De fet l'arquitectura històricament sempre ha utilitzat els recursos materials i energètics de cada indret i per tant ha estat sostenible perquè ha confiat en recursos limitats. El problema és que en els darrers 50 anys l'energia no ha estat un factor limitant fins al punt que quan es feia un projecte ningú pensava en calcular quant consumiria aquell edifici. Per tant el límit estava en el cost econòmic, però el consum energètic no tenia sostre. El que ens ha passat ara en l'arquitectura és que està aflorant de nou la idea de limitació en els recursos. Li diem sostenible, però en realitat estem parlant d'un aspecte inherent a la pròpia arquitectura.
(F)
Personalment, que n'espera del congrés d'enguany?
Des d'un punt de vista internacional jo espero que suposi un abans i un després en el sentit del coneixement que podem reunir i dels acords necessaris per posar en marxa el full de ruta al qual m'he referit anteriorment. Per altra banda, hem d'aprofitar aquest gran congrés que es fa a Barcelona per generar un impacte a la societat local: professionals, administracions, ciutadans. Ser l'escenari d'un esdeveniment com aquest hauria d'ajudar-nos a tots a fer un petit reset perquè l'endemà les coses fossin més correctes. Aquest és el meu gran desig.
