La terciarització de l'agricultura (un article de Frederic Ximeno)

Quin sentit tenen l'agricultura i l'explotació forestal a l'Europa del segle XXI? La pèrdua de pes econòmic i la globalització fan emergir una nova cultura des del món professional, acadèmic i dels mateixos pagesos amb relació a la necessitat de fixar i augmentar el valor dels serveis de les forests i l'espai agrari. Per exemple: serveis ambientals (fixació de CO2, control de l'erosió, regulació hídrica), serveis "territorials" (conservació i valoració del paisatge concebut com a una síntesi de la relació de l'home amb la natura; defensa del territori en front de l'expansió difusa de la ciutat; conservació de la biodiversitat amb el manteniment del mosaic territorial...). Igualment, hi ha una preocupació creixent a la UE pel que fa als impactes de l'agricultura sobre el medi ambient (plaguicides, consums hídrics...). Es configura, per tant, un marc estratègic on cal obrir un procés de terciarització del món agrari mitjançant la combinació de molts factors, com ara: la necessitat de valoració de l'activitat agrícola des del punt de vista no productiu sinó funcional i de serveis territorials i ambientals; la pèrdua de competitivitat de l'agricultura en un marc no subvencionat i de lliure comerç; la creixent importància del paisatge; la necessitat de reforçar la permanència i integració en xarxa del món rural i el món urbà; la necessitat d'incorporar factors de gestió agroforestals destinats a la prevenció d'incendis i l'eficiència ambiental; la demanda del sector agrícola per aprofundir en la definició de preus d'aquests serveis ambientals (aspectes que ja s'han començat a incorporar fins i tot des de l'òptica del mercat en el cas de les emissions). Ramon Folch plantejava, a la reunió interna de treball d'Unió de Pagesos sobre política forestal que va tenir lloc a Pinós (21 d'octubre de 2003), que el pagès havia deixat de ser una "classe" per esdevenir un "professional". Això no obstant, el pagès continua sent un professional del sector primari. És cert que, com a professional, ja ha tastat en molts casos la terciarització: turisme rural, restauració..., però sempre com a complement de la seva renda productiva. Potser cal una evolució encara més radical: de professional productiu a professional terciari. S'obren, en definitiva, noves visions sobre el territori agroforestal on cal un canvi qualitatiu en la perspectiva estratègica per part de la societat, l'Administració i, lògicament, els professionals agraris. Els uns hauran d'aportar pressió social i potser pagar impostos, els altres regulacions i canalització racional de recursos, i els darrers hauran de fer una reconversió profunda de la seva professió incorporant-hi noves perspectives, mètodes i funcions. El sector agroforestal com a agent territorial L'estratègia territorial europea (ETE) planteja com a principis bàsics, entre d'altres, la potenciació de l'estructura policèntrica, on les ciutats mitjanes i petites prenen un paper rellevant i, també, una millor relació camp-ciutat, on els gestors del territori agrari i forestal tenen moltes coses a dir. Un altre element que, succintament, cal recordar sobre l'ETE és que el marc de planificació adequat esdevé, implícitament, la regió. Cal superar la visió segmentada sectorial de la planificació territorial (plans urbanístics, plans de conservació del medi natural, pla forestal...) i abordar-la des d'una perspectiva holística. D'altra banda, la concertació entre les diverses escales administratives així com amb els agents del territori, també els pagesos, són elements claus per a l'ETE. Aquest és un primer marc de referència on cal inserir, per exemple, la proposta del nou Pla de política forestal 2005-2015 (i les polítiques agràries en general). No es pot plantejar ja com un pla sectorial que aborda mesuresespecífiques sobre el sector productiu, sinó que ha d'aportar elements de connexió amb l'estratègia territorial. Igualment, és important destacar que d'altres orientacions europees, com la Convenció del Paisatge o l'Estratègia Europea de Desenvolupament Sostenible, aborden també la importància del sector agrari com a configurador d'un territori europeu més sostenible i com a agent territorial (que s'ocupa de més del 85% del territori a Catalunya), més enllà de la funció productiva que li és pròpia. Així, s'obren tres visions territorials de l'espai agroforestal gestionat pels professionals agraris que orienten aquest procés de terciarització: > L'espai agroforestal com a patrimoni. > L'espai agroforestal com a fornidor de serveis ambientals. > L'espai agroforestal com a infraestructura de país.

L'espai agroforestal com a patrimoni L'espai forestal representa un 60% de la superfície a Catalunya i l'espai agroforestal, descomptant-ne els espais urbans, els urbanorurals i les infraestructures, s'acosta al 85%. Jordi Cañas, president de la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, escrivia a La Vanguardia aquest estiu: "El bosc s'ha convertit en un continu i dens tapís que acull una bona diversitat d'espècies animals i vegetals. A més, els boscos conformen paisatges irrenunciables d'alt valor estètic, cultural i social. Estem parlant, doncs, d'un autèntic patrimoni del país, equivalent a l'herència dels arquitectes modernistes, de les esglésies romàniques o del Barri Gòtic de Barcelona." S'obre, per tant, un primer àmbit de terciarització: la conservació patrimonial. Sembla que al nostre país va ser al segle XIX, a partir de la desamortització, quan es va començar a plantejar la necessitat de la intervenció pública en la conservació del patrimoni històric construït, i el 1930 es promulga la primera llei espanyola. Per a tot hi ha un principi. La conservació del patrimoni històric ha anat lligada, en els darrers temps, a la incorporació de funcions d'ús. És viable, per tant, plantejar per als professionals agraris una funció de "conservadors" del patrimoni amb l'explotació d'usos compatibles? Sembla que sí. I també sembla lògic incorporar-los algunes de les estratègies de patrocini i d'adquisició i gestió, com ja està desenvolupant, per exemple, entre d'altres, la Fundació Territori i Paisatge. Cal incorporar, per tant, nous elements de gestió forestal manllevats de la gestió patrimonial, sovint en mans privades, però que gaudeixen de drets i deures específics que combinen la preservació de funcions i la conservació dels valors patrimonials socialment admesos i recollits en polítiques, programes, lleis, normatives i catàlegs. La conservació, la custòdia, la gestió forestal per a la prevenció d'incendis són, en definitiva, funcions socials clau. Així doncs, tant la societat, com les administracions i el sector mateix hauran d'arribar a un compromís per a la contraprestació d'un servei que caldrà abordar de determinada manera en termes de sostenibilitat i d'estructuració del territori i el paisatge. L'espai agroforestal com a fornidor de serveis ambientals L'espai agroforestal té funcions no productives molt rellevants i cada cop més reconegudes. Des de la fixació de CO2 -funció que ja ha entrat en la lògica de mercat-, a la regulació hídrica, la lluita contra l'erosió, la conservació de la biodiversitat i el paisatge... Aquests serveis, l'espai agroforestal els ha fet des de sempre, però des d'una òptica passiva, és a dir, pel simple fet d'existir, gestionat pels professionals agraris per a la producció de béns. Això no obstant, quan la producció de béns deixa de ser un motor suficient per garantir-ne l'existència, la qualitat socioambiental i la capacitat de competència amb d'altres usos del territori com ara la urbanització, estem en disposició de prescindir d'aquests serveis? Sembla que no. Per tant, cal avaluar en quins termes està disposada la societat a pagar per aquests serveis i en quins termes s'ha de reconvertir l'activitat agrària per atendre'ls, no ja com a complement passiu de la funció productiva sinó com a activitat principal complementada per la producció. A les Jornades "Estratègies territorials: una nova cultura de l'ordenació del territori a Europa i Catalunya" (Barcelona, 15-17 de desembre) dirigides per Àlex Tarroja i Roberto Camagni, el professor Peter Nijkamp, de la Universitat Lliure d'Amsterdam, ens va instruir sobre la necessitat d'incorporar polítiques agroambientals amb criteris de mercat. Va parlar de mètodes de valoració econòmica dels serveis (preus hedònics, cost-benefici, mercat d'emissions...), però en preguntar-li com abordar des del mercat la valoració dels serveis ambientals va dir: "Caldria preguntar als governs quant estarien disposats a pagar." La meva interpretació de les seves paraules és: no només cal una intervenció del mercat i una reforma de les subvencions, també calen polítiques públiques actives. Per posar un exemple, el Forest Focus de la UE (Reglament 2152/2003, de 17 de novembre de 2003) planteja la necessitat de fer un seguiment dels boscos, no només de prevenir els incendis forestals, sinó també de conèixer les relacions del bosc i el medi ambient (punt 12, introducció) en els àmbits de la biodiversitat, la retenció de carboni, el canvi climàtic, el sòl i la funció protectora (erosió i regulació hídrica), entre d'altres. Ens trobem, per tant, que Europa, que ja proposa una estratègia territorial en aquesta direcció, es proposa aprofundir en l'avaluació i l'anàlisi d'aquests serveis. Caldrà, doncs, espavilar-se. El bosc com a infraestructura del país: el contracte social i territorial El reconeixement social i polític de l'espai agroforestal com a element estructurant del paisatge i el territori implica una aposta clara per valorar-lo degudament. Per tant, és imprescindible fixar i decidir, amb el suport social necessari, el compromís públic d'inversió i finançament d'aquesta infraestructura territorial, tan valuosa per a l'estructura policèntrica del país com la xarxa de connectivitat o l'estructuració de ciutats denses. Igualment, la cooperació entre els sectors públic i privat, que es pot organitzar al voltant del contracte territorial que planteja la Llei 18/2001 d'orientació agrària, ha de permetre fixar les contraprestacions per a una determinada fórmula pactada de gestió de l'espai forestal, sia protegit o no. Per al manteniment d'aquesta infraestructura de país és probable que calgui pensar o repensar fórmules de finançament innovadores, que també caldrà consensuar. I, sens dubte, caldrà incorporar els pagesos als processos de concertació i decisió referents a les estructures territorials i al desenvolupament de les ciutats en xarxa. Igualment, d'altres sectors que fan ús del territori però no el gestionen, com ara el turístic o l'immobiliari, potser hauran de posicionar-se amb relació al manteniment dels paisatges agroforestals. I no només cal abordar els esforços econòmics, sinó també els organitzatius i el model d'aplicació territorial de totes aquestes decisions. Finalment, també és important abordar accions d'educació i sensibilització ambiental que permetin acompanyar l'alta valoració perceptiva que la societat catalana té del seu bosc i el seu entorn agrícola amb la conscienciació sobre la necessitat tant de gestionar-lo com d'usar-lo amb racionalitat.

El model de gestió agrària En definitiva, les visions de l'espai agroforestal com a patrimoni, com a generador de serveis socioambientals clau per garantir el desenvolupament des d'una òptica sostenible i com a infraestructura territorial imprescindible per assegurar un model territorial policèntric i en consonància amb les directrius de l'estratègia territorial europea impliquen un canvi copernicà en la concepció de l'activitat agrària. El sector agrari, per la seva banda, és plenament conscient de la seva funció territorial, però potser encara la percep com una extensió secundària de la funció productiva. És, a més, un sector subvencionat, amb subvencions basades en el complement de la renda, aspecte que pràcticament no incideix en el seu modus operandi. És per això que la incorporació de noves tecnologies, l'ús de l'aigua, el model de gestió forestal o la producció ramadera, etcètera, atenen essencialment a criteris de productivitat (subvencionada) o, en tot cas, a un procés voluntarista de millora individual, no pas a una visió estratègica com a agent territorial i actor clau en el canvi sostenibilista. D'altra banda, l'Administració agrària catalana s'ha caracteritzat per una absoluta falta d'estratègia, no ja des del punt de vista del desenvolupament agrari en la seva visió convencional, sinó, sobretot, perquè no ha entrat mai a obrir la visió del sector i a vincular-lo a l'ordenació territorial i el medi ambient. La terciarització de l'agricultura En definitiva, si els serveis ambientals, l'estructuració territorial i la conservació d'un patrimoni ric i divers són factors clau de l'agrosilvicultura del segle XXI a Europa i Catalunya, cal una revisió del paper del professional agrari. Primerament, és necessari abordar decididament una estratègia agrària vinculada a l'estratègia territorial i ambiental que posi en valor una nova perspectiva de l'espai agroforestal més enllà de la seva capacitat productiva. En segon lloc, cal que convergeixin tres vies d'acció:

a) La intervenció de l'Administració a través de la regulació i la inversió. Cal regular un marc de joc on es pugui reconèixer de manera clara l'aportació del sector agrari a cadascuna de les funcions abans esmentades. Cal fixar estàndards, desenvolupar els contractes territorials a partir d'un model clar de finançament a canvi de contraprestacions clarament valorades i regulades en el seus termes d'execució i resultats. D'altra banda, cal establir un marc d'inversió (i també fiscal) per tal d'assolir els objectius territorials, ambientals i paisatgístics fixats prèviament al marc regulador. b) Cal una coresponsabilització social de la ciutadania (estem disposats a pagar, via fiscal, per aquests serveis?, estem disposats a assumir un ús responsable del territori agroforestal?) i de la resta de sectors que incideixen en el territori i l'usen passivament, quan no el malmeten, com ara el sector immobiliari, el turístic, l'extractiu... c) Cal un compromís decidit dels professionals agraris per abordar la seva tasca com a "prestadors de serveis" en els termes que es concertin i amb l'objectiu d'establir un equilibri raonable entre la capacitat productiva i una nova fórmula de gestió de l'espai agroforestal.

El Pla de política forestal 2005-2015 que es troba en plena fase d'elaboració és un bon moment per començar a introduir aquests termes. De la lectura del document de diagnosi, tot i reconèixer que les oportunitats se centren en les funcions territorials i ambientals de l'espai forestal, no se n'extreu una orientació clara en aquesta direcció. Tanmateix, encara hi som a temps.