No em toqueu el mercat! (un article d’Antoni París)

El passat 14 de juny, l'Àrea de Medi Ambient de la Diputació de Barcelona va presentar el darrer número de la revista SAM, que porta per títol Present i futur de l’energia. L’acte va comptar amb la participació d’una representant del Ministerio de Medio Ambiente, que va fer una ponència sobre la necessitat d’avançar en la implementació de mesures d’estalvi i eficiència energètica per reduir els impactes ambientals que causen el canvi climàtic, i va apuntar de forma sintètica algunes de les línies d’actuació del Ministerio pel que fa a aquesta qüestió. Un cop finalitzada la seva intervenció, la ponent va exposar, arran d’una pregunta plantejada per un dels assistents, les dificultats amb què es troben els responsables del Ministerio de Medio Ambiente –i, en particular, els que treballen en l’estratègia espanyola contra el canvi climàtic- per coordinar-se amb altres ministeris que tenen algun tipus de competència, directa o indirecta, en la qüestió energètica. Fins aquí, res d’estrany. La transversalitat i el treball interdisciplinar és encara una assignatura pendent en l’administració –tot i els importants avenços realitzats-, més encara quan es tracta d’abordar els temes ambientals i, especialment, els impactes sobre l’entorn que es deriven de l’activitat econòmica. El més sorprenent va ser el fet que la ponent reconegués la impossibilitat del Ministerio de Medio Ambiente d’arribar a acords amb el Ministerio de Industria y Energía per afavorir, per exemple, la introducció en el mercat dels electrodomèstics i aparells eficients –els de classe A, d’acord l’etiqueta energètica- en detriment dels més ineficients que, lògicament, consumeixen més energia i contribueixen de manera més significativa a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. La raó adduïda pels responsables del Ministerio de Industria y Energía, segons la ponent, és que des del govern no es pot intervenir sobre la lliure competència del mercat, de manera que els aparells més ineficients es poden continuar comercialitzant tot i el seu més que evident impacte ambiental. Aquests aparells acostumen a ser, a més, els que tenen un preu més baix, motiu pel qual són els més assequibles per a una bona part de la ciutadania (per cert, com pot ser que siguin més barats si el seu impacte ambiental i per a la salut de les persones és més elevat que en el cas dels més eficients?). Per tant, malgrat l’elevada factura energètica que suposa per a les arques de l’Estat aquesta ineficiència, i els costos ambientals que se’n deriven (i dels que ningú, ara per ara, se’n fa responsable), qualsevol fabricant està legitimat per posar en el mercat l’electrodomèstic que consideri oportú, sigui quin sigui el seu nivell d’eficiència. Només cal, òbviament, que compleixi les normes de seguretat que determina la llei. Tanmateix, l’Administració no es mostra tan favorable a l’economia de mercat (per sort en aquest cas, la llei se sol aplicar amb contundència) quan aquesta activitat econòmica es basa, per exemple, en el comerç de productes per a l’engreix artificial dels animals o, anant més enllà, i incorrent en l’exageració comunicativa, en el comerç d’òrgans humans. La moral i els valors socials que garanteixen la convivència, repudien l’actitud d’aquesta mena d’”empresaris”, malgrat que es pugui raonar amb tot luxe de detalls el fet que hi ha una demanda evident d’aquest tipus de substàncies –i, fins i tot, d’òrgans-, o que intentar convèncer de què uns valors i principis conjunturals no poden afectar la lliure competència i el funcionament del mercat totpoderós. N’hi ha prou amb dir que una cosa és un delicte contra la salut pública, i l’altra és només la conseqüència d’una tecnologiaobsoleta que ja està en vies de substitució? En el primer cas pot -i ha- d’intervenir la llei, mentre que en el segon ho deixem en mans del progrés tecnològic i la bona voluntat dels ciutadans? L’impacte sobre el clima o sobre els sistemes naturals no és raó més que suficient com per condemnar la ineficiència i intervenir legalment de forma més estricta des de les instàncies governamentals? El mal ús dels recursos és un mal inevitable intrínsec al model socioeconòmic actual? Arribats a aquest punt (algú dirà que de demagògia), pregunto: l’ètica ambiental no hauria d’estar tan arrelada socialment com aquesta moral que té a veure amb la vida de les persones i que impedeix en alguns casos –o, si més no, tracta d’impedir- que el benefici econòmic es faci al marge dels principis ètics més elementals? Fins i tot els defensors a ultrança de la llibertat de mercat, reconeixen la necessitat d’introduir limitacions al comerç i a la lliure competència quan les conseqüències de l’activitat econòmica ultrapassen els valors humans. Per què, doncs, continua sent una raó justificable el no afectar aquesta lliure competència quan es tracta de posar límits socioambientals a l’activitat productiva? Que no ens facin creure que és una qüestió de costos empresarials i de dificultats dels sectors implicats a l’hora d’adaptar-se als canvis. Fer les coses ben fetes no comporta un cost afegit, com s’estan encarregant de demostrar empreses emergents d’arreu del món que basen el seu èxit i el seu valor afegit en l’ús eficient dels recursos i en la internalització dels costos ambientals. “A l’estalvi de recursos, a l’optimització dels recursos energètics, a la reutilització de productes i al reciclatge de materials –parafrasejant un text del llibre Ambiente, emoción y ética del Dr. Ramon Folch- només s’arribarà reciclant prèviament les mentalitats”. En aquest cas, les dels responsables polítics que han de desenvolupar instruments legals i fiscals eficaços per administrar el present tot garantint les necessitats de les generacions futures; és a dir, que han de fer compatibles l’ètica ambiental i els valors de la cultura de la sostenibilitat amb el progrés econòmic. Més informació sobre la presentació de l'últim número del SAM, aquí.