Institut de Sostenibilitat, UPC
12/12/2005 - 00:00
Quins esforços cal fer per tal que els ciutadans del planeta aprenguem a viure de forma sostenible? Us imagineu que tinguéssim la resposta a aquesta pregunta? Aquest és el principal objectiu d'un macroprojecte de recerca que s'està preparant en el marc dels Centres Regionals d'Expertesa (CRE) d'Aprenentatge pel Desenvolupament Sostenible, que s'estenen arreu del món, un dels quals -encara en procés de desenvolupament- es troba a Barcelona.
Aprofitant l'avinentesa de la Dècada de les Nacions Unides en Educació per al Desenvolupament Sostenible, que va començar al gener d'enguany, el projecte pretén fer un seguiment intensiu durant prop de deu anys d'un total de mil persones de deu regions diferents del planeta, i distribuïdes en diferents franges d'edat, per tal d'intentar, en aquest període, cobrir els esdeveniments que ocorren en una vida completa. La idea clau és, al cap d'aquests deu anys, analitzar quins han estat els factors més rellevants que han conduït a aprendre (o no) a tenir un mode de viure més sostenible.
Per exemple, durant aquests anys, la Bawa, habitant de l'illa de Penang (Malàsia), i que avui té 6 anys, anirà a l'escola, potser tindrà la sort de poder continuar els estudis quan acabi la secundària, i potser no, però en tot cas als 16 anys serà gairebé una adulta i haurà viscut experiències que l'hauran marcat per sempre. En un altre racó del planeta, el José Antonio, veí de Sant Feliu de Llobregat, i qui avui amb 22 anys està al darrer curs de telecomunicacions, en els propers 10 anys haurà entrat en el món del treball, s'haurà probablement hipotecat per sempre, i haurà viatjat per diversos països del planeta, per lleure o per feina. Potser haurà viatjat al Perú, però segurament no on viu l'Alfredo, habitant de Pachacutec, un suburbi al nord de Lima. Ell té avui 53 anys, però no pas aigua corrent al seu habitatge de 24 metres quadrats on viu amb els seus tres fills, esforçant-se cada dia per poder dur-los quelcom per menjar.
Obtenir informació per les polítiques d'aprenentatge més urgents I així, fins a mil persones. En deu anys, d'una forma més o menys conscient, cadascuna d'aquestes haurà après quelcom relacionat amb el difícil equilibri planetari en experiències, formats o situacions ben diverses, des de perspectives, també, summament distintes. L'educació formal en pot ser un vehicle, però de ben segur que ni l'únic ni potser el més determinant. L'aprenentatge menys formal a través de mitjans de comunicació, del rol de la família, dels amics, del treball, del lleure, o de l'espiritualitat de cada individu segur que també hauran tingut gran importància davant de l'entramat entre consciència, coneixement i comportament en la seva vida. I lògicament, cada edat serà propícia per algun tipus d'aprenentatge diferent. A més, és evident que no es pot percebre la sostenibilitat com si es tractés d'un conjunt aïllat i desconnectat de molts altres coneixements, habilitats o valors. Malgrat aquesta complexitat s'espera que l'estudi pugui aportar algunes pistes sobre quins elements influeixen més en el procés d'aprenentatge, per tal de traduir-los en `polítiques d'aprenentatge' d'urgent necessitat.
La idea, ambiciosa, pot semblar ingènua, donada la profunda complexitat de la qüestió. Davant d'això, s'està constituint un equip internacional i interdisciplinari d'experts en educació, sociologia, polítiques socials, psicologia, geografia, i nombroses altres disciplines i que serà coordinat per la Universitat de Nacions Unides (Tokyo). El treball de camp es farà en deu zones del planeta, entre elles previsiblement Malàsia, Illes Fiji, Catalunya, Japó, Perú, Països Baixos, Canadà o Suècia, que ja alberguen CREs o estan en procés de fer-ho. Les diferències socials, econòmiques, culturals o ambientals dels respectius contextos també seran preses en compte, car òbviament són un condicionant essencial.
Analitzar els factors que ens permetin viure en un món més sostenible no és quelcom trivial. Fer-ho des de la perspectiva de l'aprenentatge sembla interessant, jaque el propi desenvolupament sostenible, de fet, ha de ser entès com un procés d'aprenentatge per la humanitat. Certament, encara avui ens costa posar-nos d'acord sobre què és la sostenibilitat. Però en canvi, sembla molt més fàcil posar-nos d'acord sobre l'existència de desequilibris i sobre el concepte de límits: de Terra, com de mare, només n'hi una. Això és el que fa urgent que, malgrat la complexitat, ens posem mans a la feina per anar simultàniament reflexionant i construint una societat global més en pau amb les generacions futures.
Aprofitant l'avinentesa de la Dècada de les Nacions Unides en Educació per al Desenvolupament Sostenible, que va començar al gener d'enguany, el projecte pretén fer un seguiment intensiu durant prop de deu anys d'un total de mil persones de deu regions diferents del planeta, i distribuïdes en diferents franges d'edat, per tal d'intentar, en aquest període, cobrir els esdeveniments que ocorren en una vida completa. La idea clau és, al cap d'aquests deu anys, analitzar quins han estat els factors més rellevants que han conduït a aprendre (o no) a tenir un mode de viure més sostenible.
Per exemple, durant aquests anys, la Bawa, habitant de l'illa de Penang (Malàsia), i que avui té 6 anys, anirà a l'escola, potser tindrà la sort de poder continuar els estudis quan acabi la secundària, i potser no, però en tot cas als 16 anys serà gairebé una adulta i haurà viscut experiències que l'hauran marcat per sempre. En un altre racó del planeta, el José Antonio, veí de Sant Feliu de Llobregat, i qui avui amb 22 anys està al darrer curs de telecomunicacions, en els propers 10 anys haurà entrat en el món del treball, s'haurà probablement hipotecat per sempre, i haurà viatjat per diversos països del planeta, per lleure o per feina. Potser haurà viatjat al Perú, però segurament no on viu l'Alfredo, habitant de Pachacutec, un suburbi al nord de Lima. Ell té avui 53 anys, però no pas aigua corrent al seu habitatge de 24 metres quadrats on viu amb els seus tres fills, esforçant-se cada dia per poder dur-los quelcom per menjar.
Obtenir informació per les polítiques d'aprenentatge més urgents I així, fins a mil persones. En deu anys, d'una forma més o menys conscient, cadascuna d'aquestes haurà après quelcom relacionat amb el difícil equilibri planetari en experiències, formats o situacions ben diverses, des de perspectives, també, summament distintes. L'educació formal en pot ser un vehicle, però de ben segur que ni l'únic ni potser el més determinant. L'aprenentatge menys formal a través de mitjans de comunicació, del rol de la família, dels amics, del treball, del lleure, o de l'espiritualitat de cada individu segur que també hauran tingut gran importància davant de l'entramat entre consciència, coneixement i comportament en la seva vida. I lògicament, cada edat serà propícia per algun tipus d'aprenentatge diferent. A més, és evident que no es pot percebre la sostenibilitat com si es tractés d'un conjunt aïllat i desconnectat de molts altres coneixements, habilitats o valors. Malgrat aquesta complexitat s'espera que l'estudi pugui aportar algunes pistes sobre quins elements influeixen més en el procés d'aprenentatge, per tal de traduir-los en `polítiques d'aprenentatge' d'urgent necessitat.
La idea, ambiciosa, pot semblar ingènua, donada la profunda complexitat de la qüestió. Davant d'això, s'està constituint un equip internacional i interdisciplinari d'experts en educació, sociologia, polítiques socials, psicologia, geografia, i nombroses altres disciplines i que serà coordinat per la Universitat de Nacions Unides (Tokyo). El treball de camp es farà en deu zones del planeta, entre elles previsiblement Malàsia, Illes Fiji, Catalunya, Japó, Perú, Països Baixos, Canadà o Suècia, que ja alberguen CREs o estan en procés de fer-ho. Les diferències socials, econòmiques, culturals o ambientals dels respectius contextos també seran preses en compte, car òbviament són un condicionant essencial.
Analitzar els factors que ens permetin viure en un món més sostenible no és quelcom trivial. Fer-ho des de la perspectiva de l'aprenentatge sembla interessant, jaque el propi desenvolupament sostenible, de fet, ha de ser entès com un procés d'aprenentatge per la humanitat. Certament, encara avui ens costa posar-nos d'acord sobre què és la sostenibilitat. Però en canvi, sembla molt més fàcil posar-nos d'acord sobre l'existència de desequilibris i sobre el concepte de límits: de Terra, com de mare, només n'hi una. Això és el que fa urgent que, malgrat la complexitat, ens posem mans a la feina per anar simultàniament reflexionant i construint una societat global més en pau amb les generacions futures.
Coordinador del Pla de Medi Ambient de la UPC.
