L'encert d'aprendre dels errors (per Didac Ferrer)

En el camp de la sostenibilitat, i com si fos una solució miraculosa, fa temps que proliferen els reculls de millors pràctiques en tal camp o tal altre. A vegades, per sort, es presenten com a bones pràctiques, cosa que ja em sembla més adequat com a terminologia. Car això d'identificar amb tota certesa 'millors' pràctiques no deixa ser un intent massa rotund. D'absoluts permanents, n'hi ha pocs. Podem ser els primers (i potser encara ens sortirà algun pioner que ens havia superat sense nosaltres saber-ho), o els millors en alguna cosa en un instant determinat, però potser quan la informació es publica ja deixa de ser cert, o els criteris pels quals ho havíem determinat, dubtosos. Millor, evitem-ho, que a més resulta pretensiós i ben poc s'ajusta a la modèstia amb la qual cal apropar-se a reptes majúsculs, on no cal esperar receptes fabuloses, ni pretendre tenir veritats absolutes, sinó anar avançant pas a pas, amb el dubte però la confiança del qui busca i espera trobar. El concepte de bones pràctiques, o el de pràctiques intel'ligents (conegudes en anglès com a smart practices), m'agrada molt més, ja que sense entrar en termes absoluts, pretén identificar experiències que des de l'òptica del recopilador resulten rellevants (sempre podem fer l'esforç, abans d'entrar en matèria, de mirar-nos primer qui ocupa el rol del recopilador per fer-nos una idea dels criteris que haurà utilitzat). D'altra banda, també sóc una mica escèptic quan observo la manera com aquestes bones pràctiques o casos d'estudi tenen tendència a perpetuar-se en una roda que necessita models de referència d'una manera un tant obsessiva per relatar allò més destacat, o, simplement, haver citat també allò que a força de cites s'ha convertit en una bona pràctica. I més, quan es dóna també el cas que sovint només reporten aquells qui tenen temps per fer-ho, mentre que els autors d'experiències realment interessants no perden temps en aquestes 'foteses' i, mentrestant, segueixen arromangats mans a l'obra. Tanmateix, aquesta reflexió no pretén parlar d'allò que podem aprendre en posar en circulació informació sobre el que hem fet bé, sinó aprofundir en la raó per la qual ens costa tant fer públics aquells casos fallits que ens han ajudat a entendre cap on no calia dirigir-se. Ja no parlo dels polítics, que no sabem per quin prodigi de la natura no s'han equivocat mai. Diria que quan ens referim a qualsevol tipus d'aprenentatge individual o col'lectiu (i el desenvolupament sostenible n'és un de claríssim), ningú no nega que dels fracassos i dels errors n'aprenem molt més que dels encerts i dels èxits. Especialment, d'aquells esforços que hem viscut en primera persona, al final dels quals ens hem fet conscients de les nostres limitacions, siguin per les causes que siguin, de cara a la seva posada en pràctica. Amb aquestes reflexions al cap, he anat jo preguntant pel meu voltant per què no abunden reculls d'aquest tipus de casos, i heus aquí les diverses respostes que he anat rebent: (a) a ningú no li agrada ensenyar les misèries; (b) cap organització no posaria en joc la seva reputació, que tant costa de forjar; (c) cap institució no desitjaria patrocinar un recull fet per 'fracassats'; (d) ningú no s'interessaria per una cosa que es descriu de forma negativa; (e) jo afegeixo: totes les anteriors, més algun bloqueig psicològic instintiu lligat a la naturalesa humana. Contràriament a aquestes opinions, estic convençut que: (a) aquest esforç dignificaria els seus autors; (b) l'organització que les faci públiques esdevé molt més creïble; (c) els promotors valoraran l'originalitat de la proposta; (d) com a lector 'infoxicat' prefereixo llegir un recull d'errors que no pas un de bones pràctiques, ni que sigui per curiositat. Ja veieu que estic convençut que podria tenir un gran èxit, i espero que aquesta idea en el futur no s'afegeixi al mateix recull (encara que si és un fracàs més, em comprometo, quin remei, a fer-ho públic!). Sens cap mena dedubte, cal pensar una mica com s'hauria de presentar un recull així, però he de dir que, precisament, del que estem farts tots plegats és que tothom ens ensenyi la cara bonica, quan tots sabem el difícil que és fer avançar d'un polze la crua realitat. I precisament per això, reivindico el plantejament de compartir allò del què més aprenem, els nostres desencerts, i deixem d'amagar-los, com pols, sota l'estora. Ja siguin estratègics, tècnics, polítics, humans o de pura mala sort, hi ha una pila de fracassos que podem evitar si els compartim a la pissarra dels aprenents.