16/07/2006 - 00:00
Es ben curiós observar com en bona part de pobles i ciutats del nostre país, a les rotondes, als parcs i jardins urbans, i en general a molts i variats espais públics (fins i tot a l'entorn de les vies del tramvia de Barcelona), hi domina una verdor intensa, que contrasta amb el torrat de l'herba de l'entorn, del rostoll dels conreus propers, amb el verd-marronós dels pins, roures i alzines dels boscos mediterranis, enguany molt accentuat com a conseqüència de la gran mancança de precipitacions en la major part del país, en moltes zones primaveres històricament seques, amb precipitacions que no arriben als 50 mm en els cinc mesos que van de febrer a juny. Segurament, les ciutats i pobles han esdevingut reservoris d'aquesta verdor, on determinats vegetals herbacis, bàsicament la gespa, es conserva i es protegeix. Però, és aquest fet natural? És sostenible la despesa d'aigua en el rec per a mantenir aquests espais urbans amb un verd que potser ni a la Valh d'Aran trobem en plena canícula estival? És educatiu per a la població?
Alguns dels responsables polítics diuen que així es fa més suportable a la vista el dur impacte de l'asfalt, del ciment, dels blocs de pisos, i que la població vol veure aquest verd al seu entorn. Però des d'un punt de vista racional, és insostenible mantenir aquesta falsa verdor, i un mal exercici d'educació
ambiental.
Els vegetals, com es el cas de la gespa d'aquestes rotondes i parcs urbans, tenen un cicle biològic natural, canviant de coloració en funció de les condicions meteorològiques, a les quals fan front adoptant tot tipus d'estratègies, precisament alguna d'aquestes són les que generen que el verd canviï a torrat. A les ciutats en canvi, aquest cicle natural es trenca, i s'intenta mantenir el verd la vegetació herbàcia tot l'any, estiguem o no en plena sequera, a l'estiu i a l'hivern.
La ciutadania, i sobretot els representants polítics, haurien de ser conscients que en aquest món tot té cicles, i que a l'estiu el que toca en el nostre clima mediterrani es veure color torrat, herbes seques, de color marró, les quals sorprenentment, després de ruixats de les tempestes estivals, o ja en les primeres pluges de la tardor, tornen a verdejar. A la franja més costanera, aquesta verdor es manté, en condicions meteorològiques habituals i de forma natural, fins a finals de la primavera. En zones més interiors, sobretot a les de muntanya, fins a l'hivern, on el fred torna a fer que en els prats i els camps hi domini el color marró torrat, talment a l'estiu costaner. L'arribada de la primavera és un esclat de verdor arreu. A ningú se li acut en canvi, posar una estufa a les arrels i sobre aquests camps per a mantenir-los verds! De la mateixa forma, perquè a l'estiu ens esforcem tant per a què el que hauria de ser de color marró, sigui de color verd?
Veure el nostre entorn amb una tonalitat torrada, no és lleig.... és el que tenim, un clima que presenta, i sembla que cada cop més, una estació seca, amb unes precipitacions minses en el període de més calor. Què hi farem? Hem de renunciar a aquest clima? És que la verdor generada tot l'any pel clima atlàntic, per exemple, és millor que el color torrat de l'estiu mediterrani? Personalment hi trobo una gran riquesa en la varietat i diversitat del nostre clima mediterrani, i no em desagrada gens veure determinada vegetació herbàcia torrada (que no vol dir necessàriament morta) a l'estiu, que es torna verda a la tardor.
La verdor estival de la gespa i d'altres determinats vegetals de les ciutats mediterrànies no és real, sinó és sustentada amb litres i litres d'aigua de rec, un bé escàs en el nostre clima. Mentre per una banda s'intenta conscienciar a la població de la importància de l'estalvi de l'aigua, i que així ha de ser, per altra els ciutadans i ciutadanes veiem com a diari, en les càlides ciutats mediterrànies es rega per a mantenir espais amb una verdor innecessària. Si volem veure les ciutats mediterrànies verdes, utilitzem plantes mediterrànies, que amb poc rec, en alguns estius fins i tot sense rec, mantenen la verdor durant setmanes, com el romaní, l'ofals, o el raï-grass, entre d'altres. Que el nostre estiu mediterrani, certament eixut, càlid i, fins i tot semiàrid, no es res dolent, i no és pitjor que l'estiu suau i humit del clima atlàntic. És simplement diferent, i que a molta gent no li agradi és, potser, per una falta d'informació.
