Fa uns dies, representants de la Comissió Europea van visitar La Mina per comprovar sobre el terreny si els recursos destinats a la transformació d'aquest barri havien estat ben emprats. La nota dels examinadors va ser alta i, abans de retornar a Brussel·les, van manifestar que havien vist a Sant Adrià un bon referent per a altres municipis espanyols que estaven rebent ajuts a través del programa Urban a fi de recuperar zones marginades i amb problemes estructurals greus.
La Mina abandona a passos de gegant una identitat que l'ha projectat en l'imaginari col·lectiu i que ha estat creada, com sempre passa, per una combinació de factors objectius i subjectius. Amb La Mina Barcelona tenia la seva wild zone particular, un material recurrent per a les converses sobre seguretat. En definitiva, un boc expiatori per oblidar realitats més brutals com la irrupció de la violència nihilista, amb disfressa neonazi, entre certa joventut de perifèries menys estigmatitzades.
La creació de La Mina el 1969 va suposar un pas endavant per eradicar una situació de barraquisme inconcebible per a tots aquells que només han conegut el front marítim ja recuperat com a espai públic. S'explicava la història que l'alcalde del Caire va fer grans elogis de La Mina en ocasió de la seva visita a Barcelona, a principis dels anys 70, i que va prendre bona nota del que havia vist per aplicar-ho la capital egípcia. En el seu context, aquesta petita història no té elements humorístics: abans que vivendes discutibles hi havia infrahabitatge. Un detall que cal tenir ben present.
(F)
En el malaurat barri de Sant Adrià hi van concórrer un seguit de circumstàncies. Les deficiències urbanístiques van ser terreny adobat per al desarrelament i més tard per a la delinqüència. La inhibició de les administracions successives i els estralls socials de l' època de l'heroïna van fer la resta. El cercle viciós es va tancar hermèticament, però no per sempre. La complexitat de signe negatiu només es va començar a revertir amb una de signe positiu. Així, a finals del 2000 es creava el Consorci del Barri de la Mina. Generalitat, Diputació i els ajuntaments de Barcelona i Sant Adrià es van posar a treballar per construir un futur per a La Mina lluitant en tots els fronts: urbanisme i mobilitat, educació i civisme, vida associativa i comunitat. Les persones del barri han participat en el procés.Aquesta tasca, duta a terme en gairebé un decenni, és l'antítesi d'allò que els poders públics han mostrat a la societat en les darreres legislatures. La voluntat d'aconseguir fites difícils i superar-les amb èxit i amb discreció. La capacitat de col·laborar més enllà de les diferències, posant el projecte comú per davant de les visions particulars. Aquestes constatacions són, per una banda, reconfortants però, per altra, resulten irritants. Irriten com l'alumne que es rebolca en la mediocritat tot el curs fins que un dia s'esforça i obté resultats brillants. Potser la comparació no és del tot justa perquè en transformacions urbanes d'elevada dificultat -com la del Raval- ja havia quedat provada la solvència de governants i administració, quan s'hi posen de debò. Sigui com sigui, en el moment de desànim que estem vivint feia falta una notícia de reconeixement, com el de la Comissió al procés de La Mina, per poder-nos eixorivir.
Molt més difícil ho tenen els polítics dels països en desenvolupament. L'any passat la població mundial dels suburbis sense serveis i urbanització va arribar als mil milions de persones. Per una simple qüestió de magnituds, si un espai com La Mina ha necessitat més de 140 milions d'euros des del 2001 i la coordinació de diferents administracions, algú pot pensar en una millora de les condicions de vida a les grans urbs plenes de pobresa en els pròxims anys? Quines perspectives pot haver-hi per a elles? I més quan el fenomen de l'urbanització no sembla tenir aturador, degut a l'augment demogràfic i a les migracions massives provinents del camp.
(F)
La satisfacció en veure la llum al final del túnel, pel que fa al cas de la Mina, ens indueix a creure que els mals i els remeis estan continguts en els mateixos barris. Això és veritat només en part. És clar que els habitants i les característiques del lloc compten, però en una perspectiva més àmplia, un barri, per molt que es vulgui singularitzar en el seu petit context, no és més que l'expressió del país on es troba i de la seva història. I això fa que no es puguin generalitzar solucions. El que en un indret sembla determinant en un altre pot ser un factor neutre. El nou tramvia de La Mina, per exemple, és un element de regeneració. En canvi, a la banlieue parisenca, amb una mobilitat més que resolta des de fa temps, hi va esclatar la revolta senzillament perquè França ha tingut un imperi colonial que no ha sabut gestionar prou bé.En societats formalment democràtiques, però, on l'estat de dret és absent, es fa difícil posar límits a l'explosió urbana. Si predominen la inseguretat jurídica i l'arbitrarietat, els recursos públics i privats no es poden canalitzar adequadament. L'arquitectura fins i tot pot arribar a ser digna en algun cas molt concret, de tota manera, quan els drets més bàsics de les persones no poden ser atesos, només es pot esperar el pitjor. Aquesta és la situació en la que es troben molts països i el resultat és Jakarta, Karachi, Lagos, Lima o, a escala més petita, Port-au-Prince. Cap d'elles pot ser entesa sense comprendre primer Indonèsia, Pakistan, Nigèria, Perú i Haití, aquest darrer un estat de facto inviable.
La Mina va caure malalta en un país de bons hospitals que, a més, té la sort de pertànyer a una unió supranacional amb molts recursos per repartir. Però, i els slums o bidonvilles tan grans en extensió i habitants com Barcelona? Qui els guarirà? Hi ha un corrent de pensament que parla obertament de desenvolupar un neocolonialisme, és a dir, una nova tutela sobre aquells que no saben governar-se a si mateixos. A més d'anar contra el sentit de la història aquesta solució és il·lògica perquè, precisament, el colonialisme és una de les arrels del problema. Al Brasil o a l'Índia, entre altres països, s'han desenvolupat associacions molt actives dintre dels mateixos suburbis que amb ajudes d' ONG o sense, miren d'arreglar problemes concrets. Es una opció força vàlida, si bé amb certes limitacions.
Hi ha encara una altra via que és l' intercanvi d'experiències entre ciutats. Es el camí que segueixen organitzacions com megacities project (www.megacitiesproject.org/) que han situat equips de recerca i d'intervenció en una vintena de grans ciutats del món. La idea és la identificació de bones pràctiques i la disseminació d'aquest coneixement perquè pugui tenir un efecte multiplicador. Aquesta és segurament la via més encertada, sempre i quan es tingui en compte que el coneixement no és com la peça d'un motor sinó més aviat com una planta que s'ha d'aclimatar. Tot i les bondats del cosmopolitisme, el clima polític i social de cada indret acaba sent la prioritat.
