Com a ciutadans, com a electors, difícilment podem participar en un debat democràtic sobre el futur de les nostres societats si desconeixem els nostres problemes en els seus aspectes més bàsics. Això és especialment cert en qüestions com la crisi mediambiental i energètica. En teoria, el coneixement científic hauria d'arribar al debat públic a través d'institucions públiques i privades, mitjans de comunicació, etc. Però, de qui es pot refiar el ciutadà, amb les grans quantitats d'informació que hi circulen, sovint contradictòries?
Des que Herodot va recollir les explicacions dels sacerdots egipcis on s'explicava la formació d'Egipte a partir dels sediments dipositats pel riu Nil al documental d'Al Gore sobre el canvi climàtic han passat gairebé 2.500 anys. En aquest període la informació científica que més afecta a les persones ha sofert una gran evolució, des de l'àmbit especialitzat a la "ciència popular". Institucions com la Royal Society, la Royal Institution, la British Association for the Advancement of Science i tecnologies com la impremta o Internet estan darrera d'aquesta progressió en la democratització del coneixement científic.
(F)
És precisament Internet un dels canals de comunicació més útils i a l'hora més diversos en els seus resultats per a la divulgació científica. Però és clar, un no es pot creure tot el que diu Internet (ni la televisió ni els diaris, com veurem més endavant), i això, lluny de ser un problema és una fantàstica oportunitat per aprendre a exercir un sa escepticisme. La fiabilitat del que es diu a la xarxa (i fora d'ella) és responsabilitat de l'emissor, sí, però també el destinatari de la informació te l'obligació de fer les seves comprovacions. O al menys, això és el que hauria de ser!Amb les possibilitats que Internet aporta, a l'hora de validar i comparar dades i opinions, resulta increïble que alguns opinadors als que se'ls suposa més rigor, siguin capaços de dir coses que són fàcilment desmentides amb una ràpida consulta en línia.
Últimament ha estat el cas de l'expresident del govern espanyol Felipe González, que en la seva creuada pronuclear repeteix a tothom que el vulgui escoltar que "no es pot ser antinuclear i comprar nuclear a França". Només cal consultar l'avenç de l'informe de 2007 de Red Eléctrica Española per comprobar que comprem a França una molt petita part de la nostra demanda (un 2%) i el saldo d'intercanvi elèctric espanyol és finalment positiu, doncs exportem encara més electricitat al Marroc i a Portugal. El catedràtic en termodinàmica Valeriano Ruíz es queixa d'aquest pobre intent de desinformar en una carta recentment publicada al diari El País.
Tampoc es salven els propis diaris. La Vanguardia va publicar diumenge passat un article al seu suplement Dinero ple de incorreccions, també fàcilment detectables. Ni el reactor nuclear finlandès Olkiluoto-3 entrarà en funcionament el 2009 (s'ha endarrerit com a mínim dos anys), ni comprem energia nuclear de manera significativa a França (aquí potser veiem en acció el "meme" pronuclear que ens vol fer empassar l'expresident del govern espanyol...), ni el model de generació nuclear tèrmic està superat, ni a Espanya hi ha una prohibició de construir centrals nuclears (la mítica moratòria)... una verdadera llàstima per a La Vanguardia, que en qüestions relacionades amb el petroli és potser el diari que més i millor informa de tot l'estat.
Amb els greus problemes que causarà la crisi energètica, no ens podem permetre ser ignorants, o pitjor encara, que ens enganyin. Si no fem res, no només no podrem decidir a la llum de la millor informació, sinó que a més ens convertirem en part del problema.
