Grassot

Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
18/08/2008 - 00:00
Els passatges són elements molt característics de la trama urbana de l'Eixample barceloní, un bocí de poble al cor de la gran ciutat

Vaig néixer al Camp d'en Grassot, a cavall de Gràcia i Sant Martí de Provençals. Ja fa un segle que aquests municipis són barris barcelonins, però la meva àvia Esperança encara "baixava a Barcelona" cada cop que anava al centre. Vaig venir al món a la mal anomenada "casa cubista", un edifici vagament Art Déco on l'any 1938 van anar a viure els meus avis després que les bombes d'un Savoia franquista esfondressin casa seva, al carrer Roger de Flor. La casa cubista és al xamfrà del carrer Rosselló amb el passatge d'en Grassot. De menut, aquest nom em semblava extravagant.

Jeroni Grassot era advocat de la Reial Audiència de Catalunya i espòs d'Isabel Grassot, terratinent. Devers 1865, amb el pla Cerdà acabat d'aprovar, decidí urbanitzar els camps del matrimoni, aleshores ocupats per bòbiles i rajoleries. Nasqué la barriada del Camp d'en Grassot, que pertanyia a Gràcia i per això celebrava la festa major per la Mare de Déu d'Agost. Hi hagué uns primers carrers esquemàtics, com el de Coello o del Pecat, que acabaren fosos en la nova trama de l'Eixample, amb les més tranquil·litzadores denominacions de Pare Claret o Bailèn. De Rosselló a la Travessera de Gràcia, antic camí romà, el barri quedà tallat per un carreró llarg i estret que perpetuà el nom del propietari promotor.

De petit, d'això no en sabia res, però em fascinava aquell passatge, potser perquè era excel·lent per a baixar-lo amb els patinets d'autoconstrucció que els infants de l'època fèiem amb quatre fustots i dos rodaments vells. Però Grassot no era ben bé un passatge. Els de debò recorren una única travessia i solen tenir cases benestants amb jardinets a la porta. Alguns són privats, tancats amb reixes historiades, com els meravellosos passatges Permanyer o Méndez Vigo, on m'hauria agradat viure.

Camps elisis
També hi ha passatges de "gamma baixa", com el dels Camps Elisis, entre els carrers de València i Mallorca. Els Camps Elisis eren el paradís en la Grècia clàssica (Elysion Pedion, literalment "el camp del llamp"), un meravellós lloc de l'inframón. Els cristians s'ho van copiar i es van inventar el cel, que no és sota terra, com el paradís grec, sinó dalt de tot del firmament, i on, a més, només hi van els ortodoxos, una llàstima. Els urbanistes francesos del XIX van trobar que es tractava d'un nom adequat per al millor carrer de la Ciutat Llum, aquella avinguda mig prefigurada per les arbredes que la reina Maria de Mèdici havia fet plantar l'any 1616. Barcelona -que volia ser un París en petit, però no passava de Sabadell eixamplat- replicà els Champs-Élysées amb un modestíssim passatge de l'Eixample...

Això sí, amb un convent de missioneres del Santíssim Sagrament on hi ha un oratori amb una capella de cartó pedra autèntic que reprodueix la cova de Lorda i la famosa frase en gascó, ortografiada a l'antiga: Que soy era Immaculada Councepciou. Aquest jacobiníssim president de l'Assemblée Nationale Française que fa callar els diputats que hi intenten parlar en català deu abominar de l'opció mariana pel patois, és clar. Però és que la Mare de Déu s'havia de fer entendre per Bernadeta Sobirós, que només parlava occità, pobrissona. Altrament, Lorda no hauria esdevingut l'empori hidràulic portentós que ara és, imagineu-vos.

Total, que els passatges donen per molt. I més a l'estiu.

*Article publicat a El Periódico

Director general d'ERF