No solament la història no ha acabat, sinó que ressorgeix amb força en la seva versió més descarnada: la geopolítica sembla ser la força predominant que modela les relacions internacionals en el SXXI. I ho fa de la mà de la competència pels recursos naturals, un aspecte en el qual la geografia i el desenvolupament de les forces geològiques compleixen un paper tan fonamental com capritxós.
Des de la desintegració de l'URSS el 1992, Rússia ha estat buscant per tots els mitjans recuperar influència econòmica i política, no solament en les seves àrees d'influència natural, sinó com a superpoder global. Des de l'arribada de Vladimir Putin al poder, una barreja de capitalisme d'estat sense escrúpols i un renascut orgull nacionalista han estat les ensenyes de la nova Rússia. Però tot això no hauria estat possible sense les característiques tradicionals de la geopolítica russa: un vast territori (el major de tots els països) amb importants influències sobre el que havia estat l'antiga URSS i la presència d'importants recursos naturals al seu subsòl (Rússia posseeix les majors reserves mundials de gas natural, les segones en carbó i les setenes en petroli).
(F)
La "carta energètica" s'ha anat jugant al Kremlin sense embuts, des de que Putin "va robar" als "lladres" que s'havien apropiat de les empreses energètiques després del caos que va succeir a la ruptura de l'URSS. Primer es va desfer d'un perillós competidor, Khodorkovsky, que després de fundar el Banc Menatep amb mètodes poc ortodoxos es va fer amb el control de la petroliera Yukos. Després va ser el torn de Gazprom, la major companyia gasista del món, on Putin va col·locar a Dimitri Medvedev, avui president de Rússia. Una vegada controlats els gegants energètics, Putin es va dedicar a marcar territori amb les empreses transnacionals arribades a Rússia en l'època Yeltsin: es van invalidar acords, es va obligar a renegociar condicions i es va promoure la competència entre països estrangers (sovint competidors entre si, com és el cas de Xina i Japó) per a accedir a contractes i dissenyar recorreguts d'oleoductes i gasoductes.Amb els triomfs a la mà, el següent pas va ser tractar de restablir la influència perduda a les antigues repúbliques soviètiques, enviant de passada un missatge clar als estats europeus destinataris de les exportacions energètiques russes: Rússia utilitzaria tots els recursos al seu abast (inclosos els energètics) per a recuperar el seu protagonisme i influència. L'any 2006, amb el pretext d'actualitzar les tarifes, Gazprom va amenaçar (i va fer efectiu en el cas d'Ucraïna) amb talls de gas a Ucraïna, Geòrgia i Bielorússia el 2007 (sempre a l'hivern, quan el fred feia les negociacions més dramàtiques).
Amb la guerra a Geòrgia, un país sense recursos energètics però que podria exercir com a punt d'evacuació per als recursos energètics del Caspi cap a Europa (Azerbaiyan, Kazakhstan, Turkmenistan i Uzbekistan posseeixen tantes reserves petrolíferes com Canadà i EEUU, i la mateixa quantitat de gas que Aràbia Saudi), el duet Putin - Medvedev ha aprofitat les malapteses i mesquineses de la política exterior nord-americana i europea (a més de l'absència d'una política energètica mínimament coherent en el cas europeu), per a prendre de nou la iniciativa.
L'objectiu de Rússia sembla ben clar, a pesar d'alguns ridículs titulars apareguts a la premsa (està aïllada Rússia? O ho estarem nosaltres cada vegada més dels seus recursos energètics?), i l'interès per presentar la guerra a Geòrgia com una guerra "per la democràcia".
Però per si no hagués quedat suficientment clar, el mateix Putin (o potser un "negre", el cas és el mateix, duu la seva signatura i per tant il·lustra molt bé les seves intencions) va escriure, ja al 1990 -mentre cursava un doctorat en l'Institut de Mineria de Sant Petesburg-, un assaig titulat "Matèries primeres minerals en l'estratègia per al desenvolupament de l'economia russa". El text no està disponible a la xarxa, però sí aquest anàlisi de Martha Brill Olcott del Carnegie Endowment for Internacional Peace. La Doctrina Putin sembla simple: els recursos naturals de Rússia no solament asseguraran el seu desenvolupament econòmic, sinó que també seran la garantia de la posició internacional del país. I això, per descomptat, no serà possible sense que l'estat sigui el propietari i principal gestor d'aquests recursos.
Com la Doctrina Carter, la Doctrina Putin no és cap misteri. El que sí és un veritable misteri és l'actitud, entre d'altres, de la Unió Europea, que manté una política energètica que ens aboca a una dependència exterior cada vegada major, i no únicament de Rússia...
