"Freedom lives when the state dies" ("la llibertat viu quan l'estat mor"). Una frase lapidària, un d'aquests eslògans ensopegats, capaços de seduir. És en un mur de Haarlemmerplein, a Amsterdam. Deu ser obra d'algun "progre" local, qui sap si una persona ja no tan jove, hereu d'aquells provos enginyosos que feren furor en els seixanta.
Una frase contundent, sí. Però rotundament falsa. La llibertat no viu quan l'estat mor. De fet, la llibertat neix quan l'estat comença. Històricament és així. No hi ha llibertat civil abans que aparegui l'estat modern. A tot estirar, hi havia llibertats personals en la intimitat. El concepte de llibertat, tal com l'entenem avui dia, és una consecució de l'estat de dret. Abans, només hi havia l'arbitrarietat dels poderosos. La gent comença a ser lliure quan la justícia es remet a la legislació parlamentàriament establerta. Això ho fa l'estat modern. Llibertat i estat de dret neixen alhora.
Però la ignorància és atrevida. L'autor de la proclama deu creure que la llibertat és el dret de fer el que a ell li ve de gust. Ho escriu en anglès, llengua que ha après en una escola probablement pública (som a Holanda...). I dorm a casa seva -cosa que no podien fer els qui malparlaven del senyor feudal-, perquè l'estat li garanteix la llibertat d'expressió. Alguns s'emparen en la llibertat d'expressió per a dir ben fort que no hi ha llibertat d'expressió. Ho troben trencador, es veu.
"Liberté, égalité, fraternité", tot un programa. La revolució francesa arraconà l'Ancien Régime i l'aristocràcia autocràtica que el sustentava. El nou ordre obrí les portes a l'exercici de les llibertats personals. Llibertats que ordenà i delimità, això sí. Què, si no? La llibertat de cadascú acaba on comença la del veí. La llibertat de l'estat mort és la mort de la llibertat. És el retorn a l'aleatori ordre inquisitorial. Els revolucionaris de casa bona haurien de saber-ho.
Subhasta
Però amb tots els drets ben garantits, tothom es veu amb cor de fer proclames. És l'atreviment dels protegits. Hi pensava al Bloemenveiling d'Aalsmeer, a tocar d'Amsterdam, el mercat de flor tallada més gran de món. Uns tres milions de flors s'hi comercialitzen cada dia. Tres milions de flors que en vint-i-quatre hores són recol·lectades, portades al mercat, subhastades i distribuïdes fins al llocs més remots del planeta. Prodigiós.
Hi pensava al Bloemenveiling, dic, i recordava les subhastes d'Al-Hudayda o d'Al-Mukalla, els grans ports de pesca del Iemen. Contraposava l'avellutada quietud dels ordinadors personals fent transaccions florals a l'engròs al sorollós pregonar dels subhastadors iemenites, amb tot el peix per terra i sufocats de calor asfixiant. Les suplèrflues flors holandeses circulen, amb seguretat i asèpsia, camí de l'aeroport; el peix de la mar Roja, aliment per a milers de persones, viatja en carretó, dins un núvol de mosques.
Encara proliferen els senyors de la guerra al Iemen, forts en un estat massa esquemàtic. Un estat que no pot garantir una llotja com cal, ni la llibertat de menjar calent. Però el fill del provo holandès, oprimit de garanties, s'ofega de fart. Li queda el recurs de comprar-se un ram de tulipes un cop enllestida la pintada i esperar que l'estat opressor rescati els mercats financers dominats per libèrrims especuladors bursàtils...
*Article publicat a El Periódico
