Raleigh, ciutat mitjana de l'estat de Carolina del Nord, cinc dies després de les eleccions. De camí a un congrés sobre universitats sostenibles vaig a pas ferm de bon matí per una ciutat sense ciutadans. La ciutat, de nit, es mor, només queda el ciment dels carrers i gratacels, i els seus llums, això sí, tots encesos. La vida es fa, caseta a caseta, a les zones residencials sense fi que hi ha als voltants. Al centre, no hi ha ciutadans. Ni voreres, per a qui? i si n'hi ha, estan mig esberlades amb males herbes reivindicant-se entre el ciment. Mentre, els motors dels tot terrenys rugeixen dispersant carboni fòssil a l'atmosfera. Em pregunto què he vingut a fer aquí. Si a la ciutat no hi ha ciutadans, com hi haurà universitats sostenibles en el congrés!
Arribo al congrés. 1.700 persones compromeses amb la sostenibilitat universitària, es van aplegant en un estat de vibració creixent. Entre l'excitació post-electoral i la contenció prudent, la mitjana està clarament decantada cap a l'esperança renovada i les presses per posar-se en marxa. Els fronts oberts per fer els campus sostenibles són nombrosos: campus amb zero emissions, transport, alimentació, currículum, relació amb les comunitats, residus zero, canvi institucional, i tants d'altres.
Els temes de fons se centren en com teixir una xarxa social que permeti fer el gir radical cap a un futur possible, i doni el coratge a Obama per prendre les decisions profundes que calen. Lester Brown ens desgrana el seu Pla B 3.0, per "mobilitzar la societat per salvar la humanitat", i on les energies renovables estan al centre de les propostes. Amb una força comunicativa increïble, entra sense avisar a la meva vida un tal Van Jones.
No havia sentit a parlar mai d'aquest senyor i resulta que està fent ressonar mitja Amèrica amb les seves propostes per una economia verda. Més tard, Peter Senge, gurú de les "organitzacions que aprenen" insisteix en la necessitat de canviar el paradigma des d'un model de gestió "mecànic" a un de basat en els sistemes vius. "Deixem de concebre el sistema educatiu com una cadena de muntatge, i repensem-lo valorant la intrínseca propietat del éssers humans per gaudir quan aprenen". Tinc els meus dubtes sobre la primera part de la frase. En una cadena de muntatge, encara hi ha una lògica seqüencial, vaig pensant. En el sistema educatiu (universitari), a vegades no tenim ni això...
(F)
El punt de vista més clarivident el posa Vandana Shiva, amb el seu discurs total sobre l'alimentació global, destacant que s'ha perdut de vista que la moneda d'intercanvi de la xarxa de la vida és l'alimentació. Avui, destaca, mengem petroli, carboni fòssil que cal per els fertilitzants, el sistemes de collita, l'alimentació animal o el transport dels aliments. Defensa el pobre carboni que sembla l'ase dels cops (sense aquest element no existiria vida), i ens anima a deixar de parlar d'una economia de zero-carboni per parlar d'una economia de carboni viu. Us podeu imaginar com, en el context nord-americà, això encara pren més força.Totes aquestes reflexions tenen un en tret comú. Si ens n'hem de sortir, s'ha acabat l'era de pensar en els sistemes i les organitzacions com si fossin màquines que podem governar donant ordres i especificacions. El que cal és posar la vida, les persones, i les relacions, al centre d'un entramat que, com més ric, més capaç serà de reinventar-se cap al futur durable.
És sorprenent veure la intensitat d'activitat que sorgeix dels campus nord-americans, quan véns d'una vella Europa on en els entorns universitaris estem socialment més propers de l'encefalograma pla que de l'ebullició. El que m'adono, és que la fúnebre realitat social de les ciutats americanes sembla compensada per la gran vitalitat dels campus, invertint els papers del que en general ens trobem aquí.
Només les organitzacions vives aprenen. La resta, s'estanquen. A Europa, les universitats s'han allunyat massa de la idea que la vitalitat, les relacions i la participació són el nucli de tota la seva raó de ser: aprendre. Si no sabem aprendre, ens costarà jugar cap rol determinant en una transició cap a la sostenibilitat. En canvi, crec que a Nord-Amèrica això pot acabar passant, perquè en contrast amb la resta del país, són dels pocs reductes socials vius que queden. Dit això, deixeu-me destacar un fabulós contraexemple molt proper. La petita escola d'arquitectura del Vallès, l'ETSAV, de la UPC, s'ha posat en marxa en la filosofia de les organitzacions vives. I en un parell d'anys, ha reduït un 30% el consum d'energia (ho podeu veure aquí, www.upc.edu/sirena) i un 40% d'aigua, tot pràcticament sense inversió. Només (i és molt) amb un canvi de xip col·lectiu. Una xifra: 145 tones de CO2 estalviades. Un terç del que estalvia anualment la placa fotovoltaica del Fòrum sense invertir els 10 milions d'euros que va costar. Una molt bona notícia en temps de crisi, no creieu?
