No hi ha paraula més temible i, fins i tot, apocalíptica que "virus". Ara ja no pertany només a la medicina i la ficció stephenkingniana i robincookiana sinó, i des de fa temps, als àmbits del lleure, del treball, del comerç. Tot està infestat per virus i tot és viral. Per bé i per mal.
El terme es va fer tristament comú en el llenguatge mediàtic durant els vuitanta i noranta arran del VIH i després s'ha traslladat com metàfora a múltiples narratives, entre la més comuna, la informàtica. Un virus sempre és una amenaça, encara que per sort existeixen els retrovirus, antivirus i vacunes. És ben sabut que un virus és diferent d'una bactèria. Aquestes darreres són vulnerables als antibiòtics, però els virus no. El virus de la grip, per exemple, no tens forma d'atacar-lo si no és amb un bon sistema immunològic. Cal entrenar el cos amb vacunes o amb una vida saludable per combatre els virus més benignes, i cal confiar en els avenços mèdics per sobreviure als virus malignes.
Treballar amb un ordinador connectat a una xarxa és també una tasca temerària si es fa sense protecció. Com en el debat sobre els interessos ocults de les grans multinacionals farmacèutiques respecte al calendari de vacunacions d'infants, també el mercat dels programes antivirus fa pensar en un complot per fer gastar diners a l'usuari, amb algú inventant i escampant el problema i la solució alhora. Una mirada ràpida al llenguatge utilitzat en la caixa de qualsevol antivirus informàtic ens ofereix mots com: protecció, amenaça maliciosa, seguretat, control, defensa, perill, afectar, espia, cucs, troians, xarxes. Com es pot veure, hi ha una combinació de narrativa bèl·lica, mèdica i biològica.
Hi ha almenys una accepció positiva del terme virus quan aquest s'usa en la seva forma adjectivada, és a dir, "viral". Es tracta de l'ús en el llenguatge del màrqueting i la publicitat per referir-se a la tècnica que explota la filosofia del boca-orella com forma per escampar un missatge. Generalment això s'aplica a les xarxes socials que es creen a Internet i, de nou, ens trobem en el món virtual. Però en el món físic aquesta idea ja va ser explotada per Lovelock i el seu equip en la coneguda teoria Gaia. Per establir la hipòtesi, el grup de científics va treballar amb dades químiques i atmosfèriques i amb models matemàtics per desenvolupar la idea que la biosfera funciona com un sistema autoregulat. Aquesta hipòtesi se sustenta, a més, en les bases de l'ecologia profunda que pressuposa la comprensió dels sistemes vius com xarxes interrelacionades. Si es produeix una alteració en el sistema (un virus), aquest es regula per mirar de trobar de nou l'equilibri.
El comportament humà (viral) introdueix distorsions en forma de contaminació, modificació de pautes climàtiques, desaparició d'espècies, etc. Això obliga el sistema a compensar-se, pujant o baixant la temperatura (com les febrades de la grip) o a través d'altres anormalitats. Amb aquesta hipersimplificació de com funciona la biosfera segons la teoria Gaia (d'altra banda, refutada per altres grups científics), venen de nou al cap els autors de best sellers i un futur de ciència ficció o no tan ficció en què haurem d'aprendre a autoregular-nos si volem fer front a tots els virus i estratègies virals no biològics que se'ns venen al damunt. Ja els tenim a l'ordinador i al mòbil, eines imprescindibles avui dia. Però aviat poden estar a la nevera, a la rentadora, al cotxe (potser ja hi són via GPS) i també a la roba teixida amb nanotecnologia. No tot podien ser avantatges en la nostra nova constitució virtual en xarxa.
