Prometeu era fill de titans, divinitats gregues primordials, predecessores dels déus de l'Olimp, amb qui mantenien relacions francament millorables. Prometeu i Zeus estaven a mata-degolla, entre altres coses perquè Prometeu havia lliurat el foc al humans. Sense Prometeu, encara seríem a les cavernes, morts de fred.
Metafòricament, la descoberta dels combustibles fòssils ha estat qualificada com el segon regal de Prometeu a la humanitat. Amb el foc, els primers humans esdevingueren capaços d'alliberar l'energia retinguda en els enllaços químics de la matèria orgànica; gràcies al carbó, al petroli i al gas natural, dos cents milions d'anys d'estalvis energètics de la biosfera s'incorporaren quasi de cop a l'estoc de recursos energètics abastables per als humans.
Sense carbó i sense petroli no hi hauria hagut revolució industrial. A vegades es perd de vista. La vida moderna és inimaginable sense abundor energètica. Els combustibles fòssils són al mateix codi genètic de la nostra civilització. El carbó catapultà la màquina de vapor, que no hauria pogut generalitzar-se a força només de llenya -aviat l'hauríem cremada tota- i el petroli féu possible el motor de combustió interna, sense el qual no hi hauria hagut automoció a l'engròs. Un i altre, més el gas, han estat també determinants en la generació elèctrica.
Les anomenades energies renovables, amb tan bona premsa, tenen un inconvenient: són una derivada segona o tercera de l'energia solar, en forma de vent, d'aigua acumulada a les capçaleres dels rius, d'onatge, d'efecte fotovoltaic... Per tant, resulten disponibles sempre per sota de la constant solar, que equival a una potència instal·lada màxima d'únicament 1 wat per metre quadrat de superfície terrestre. No és gaire.
Petroli
L'energia solar interceptada per la Terra fa funcionar la biosfera, ben cert. Si la capturéssim tota ens quedaríem sense vida vegetal i animal -i, doncs, sense aliments, ni cicle del aigua, ni res de res- i encara no subvindríem a totes les demandes energètiques de set mil milions d'humans industrialitzats. Ja hi hem viscuts només amb renovables: del Paleolític a l'Edat Mitjana, per exemple.
Tenim un problema, doncs, si el petroli s'acaba. No s'acaba, encara. Però aviat ens faltarà gasolina. El geòleg Mariano Marzo ho explica molt bé: no és igual tenir cervesa que estocs d'ordi o camps per a cultivar-ne. L'ordi no es beu. Entre el solc i la gerra escumejant i hi ha el conreu, el processament i la distribució. Cada cop anem més curts de terra i de sacs d'ordi, però sobretot de cervesa manufacturada. Aquest és el problema.
Només aprofitem una tercera part del petroli dels jaciments; no sabem extreure la resta, o ens resulta econòmicament inabordable. El petroli amara roques profundes, no està contingut en dipòsits bombables. A més, en cru, no serveix de gran cosa. Es ordi, palla inclosa. El petroli -i, d'una altra manera, també el carbó i el gas- és el resultat improbable de processos químics complexos experimentats per immensos dipòsits de restes orgàniques sotmeses durant mil·lennis a temperatures i a pressions estrictes. Ha estat, i és, una benedicció per als humans. Hauríem d'administrar-lo millor. I capturar el diòxid de carboni que, en cremar-lo, alliberem a l'atmosfera. Si no, tornarem als temps de Prometeu. Sense Olimp.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
