El dibuixant belga Georges Remi, universalment conegut com Hergé, no era gaire imaginatiu. El fabulós univers creat entorn del seu personatge central -l'assexuat periodista detectivesc vestit d'adolescent anomenat Tintín- és un enfilall d'apunts gràfics. Els vehicles, els edificis, el mobiliari i les indumentàries són fidedignes reproduccions de models reals. Potser és precisament per això que les historietes d'Hergé han tingut tant d'èxit.
Hi ha qui s'ha ocupat del tema. Pacientment, hom ha anat identificant els originals, la majoria dels vegades instantànies fotogràfiques aparegudes en revistes gràfiques que Hergé reproduïa amb tota fidelitat, sovint respectant fins i tot els enquadraments. Automòbils, avions, vaixells, uniformes, etc. dels anys trenta fins als setanta, i fins llocs o cases (Moulinsart, la mansió del capità Haddock i Tintín, és el castell francès de Cheverny) van desfilant en els successius episodis de Les aventures de Tintín, que així s'anomena la sèrie de vint-i-tres volums, publicats entre 1929 i 1976 (més un de pòstum i inacabat aparegut l'any 1986).
Els "tintins", doncs, són un veritable inventari. I no solament d'objectes, sinó també de situacions, que Hergé reflectia amb fidelitat de miniaturista. El primer dels volums (Tintín als país dels sòviets) és una passejada -força reaccionària, per cert- per l'aleshores emergent Unió Soviètica i el segon (Tintín al Congo), una ingènua aventura carca per l'aleshores encara colònia belga al cor d'Àfrica.
Kundera
Aventura ingènua, però políticament incorrecta segons el neopuritanisme ianqui, antiracista ara que governa Obama. Tintín al Congo ridiculitza els negres, diu, i per això ha estat retirat de la biblioteca pública de Brooklyn i dels prestatges d'una important cadena de llibreries. Un ciutadà belga d'origen congolès també en demana la retirada a Europa. Tintín hi pilotava un precís Ford T en un context colonialista també reproduït amb exactitud. La culpa no és del còmic, per tant, sinó de la realitat històrica, que no es pot retirar de cap prestatgeria.
"De sempre que odio, profunda, violentament, els que volen trobar en una obra d'art una ‘actitud' (política, filosòfica, religiosa, etc.), en comptes d'una ‘intenció de conèixer', de comprendre, de captar aquest o aquell aspecte de la realitat", escriu Milan Kundera a Els testaments traïts (1993). Hi blasma els crítics i hermeneutes que estrafan la intenció dels autors o els jutgen segons els seus propis prejudicis. Com si pensés en certs directors teatrals contemporanis, de les reinterpretacions tergiversadores de la voluntat de l'autor diu que són "bravates avanguardistes que es complauen a exhibir la seva modernitat per tal que els babaus la percebin". És exacte.
Exacte i ben oportú a propòsit del segrest de Tintín al Congo. Les historietes d'Hergé són petites obres d'art que recreen llocs i moments, com la novel·la costumista. Apartar-les de la vista no redreça les inequitats que reflecteixen. Cap pretès progressisme construirà l'equitat amagant la inequitat. Grigori Potemkin ja ho va intentar a la Rússia zarista. I també molts despotismes posteriors, sovint en nom del progrés o d'alguna idea elevada. Però la llibertat d'expressió i la justícia distributiva són una altra cosa. Neixen de fer el bé, no d'ocultar el mal.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
