En aquests dies de rebombori polític i mediàtic per la COP-15 de Copenhaguen estem tan obcecats amb les negociacions, acords i desacords, declaracions de líders o posicionament geopolític que potser no està de més recordar algunes de les conseqüències d'allò que es vol canviar en la cimera. Recentment, un diari australià es feia ressò del perill d'extinció del Koala, que s'està datant en 30 anys si no s'hi posa remei de forma immediata.
Els anys seixanta i setanta van ser d'alerta pel perill d'extinció de l'ós panda, fet que fins i tot va generar el tan conegut logo de la World Wide Fund de les mans creatives d'un dels seus fundadors. Difícilment molts dels que avui som adults arribarem a veure mai un ós panda o un koala en llibertat (ni un lleó, elefant, balena beluga o amb prou feines una guineu). Ara bé, en especial quan ens fem pares, aquests animals apareixen a les nostres llars com habitants comuns que ocupen prestatgeries, contes i dibuixos animats amb tanta naturalitat que hom diria que han conviscut en el nostre medi tota la vida i que un pot trobar-se'ls en qualsevol bosc penjant d'una branca o creuant el camí.
Tot i no disposar de dades rigoroses sobre el tema, m'atreviria a afirmar que a la societat li afecta més una notícia sobre el risc imminent d'extinció del koala que una notícia del tipus "moren 150 espècies cada dia, segons dades de les Nacions Unides". Aquest darrer titular (i sobre això sí hi ha dades científiques) no contribueix necessàriament al que els experts en comunicació anomenen l'emmarcament cultural o ressonància cultural, és a dir, la ubicació i interpretació de la notícia en un marc cultural preexistent que permeti fer un judici instantani. En altres paraules, costa fer-se una idea mental i emocional de 150 espècies encara que siguin moltes i morin totes en un sol dia. En canvi, el koala està prèviament contextualitzat, emmarcat en la nostra infància i en un seguit de sensacions i emocions que se'ns apareixen de forma automàtica tot i no haver-ne vist mai cap al natural.
El fet és que el perill d'extinció d'aquesta bestiola de bressol, segons els investigadors australians, tindria els seus orígens en la combinació de factors com el desenvolupament, el canvi climàtic i els incendis forestals. Un estudi recent de població va mostrar que podrien haver minvat en més de la meitat en només sis anys. Les darreres estimacions els situaven en uns 100.000 exemplars però càlculs recents suggereixen que n'hi podria haver tan pocs com 43.000. Són xifres que esgarrifen, més si tenim en compte com li han anat les coses a l'ós panda. Segons la UICN, només hi ha 1.000 exemplars en llibertat, en reserves especials protegides pel govern xinès, i uns 100 en zoos de tot el món.
Tots aquells grans animals de finals del segle passat que van entrar en perill d'extinció sovint per la depredació i cacera per part dels humans, com els goril·les, el mateix panda o les balenes, avui donen pas a altres bèsties que són les víctimes d'un medi que canvia a un ritme infinitament més ràpid que l'adaptació natural per sobreviure. La Llista Vermella de la UICN compta amb més de 12.000 espècies animals i vegetals en perill, inclosos més de 1.000 mamífers. Aquesta és la cara menys política i econòmica del que cal debatre a Copenhaguen.
