L'any 1929 hi havia 23 milions de cotxes a les carreteres nord-americanes. L'aparcament ja era un problema i les ciutats van començar a buscar solucions. Aquesta és una de les informacions contingudes a l'exposició 'House of cars' que es pot veure fins al mes de juliol al National Building Museum de Washington D.C. La mostra s'aproxima a un dels elements més característics del paisatge urbà nord-americà: l'edifici d'aparcaments, el pàrquing... fins i tot nosaltres hem incorporat en el nostre vocabulari quotidià aquest anglicisme, com el hot-dog, el jazz i 'googlejar'. Hi ha invents de pes, aquest n'és un... i bé mereix una exposició.
Al capdavall, la història del segle XX a Amèrica és la història del cotxe: Henry Ford va donar ales al 'consumisme' en empescar-se un sistema de producció de vehicles precís, eficient i barat; el president Eisenhower va propiciar la desfeta de les ciutats compactes a favor de l'sprawl en impulsar el mapa d'autopistes. Els EUA, en pocs anys, ja feien anar el món sobre (quatre) rodes!
(F)
És interessant, la perspectiva d'aquesta exposició sobre els aparcaments, 'la casa dels cotxes'. Per una banda, posa la mirada en un element que, en clau paisatgística, és clarament 'marginal', bé que és, funcionalment, importantíssim. Per l'altra, ens fa reflexionar sobre els esquius conceptes de solució i problema. Perquè... un aparcament és una solució (en el sentit més pla del terme, atès que compleix eficientment una funció concreta) però també és un problema perquè, clarament, no representa la millor estratègia possible en termes col·lectius; en termes cívics, vaja. De fet, la convivència del cotxe i la ciutat han anat fent-se més difícil des de l'any 1929. Soroll, pol·lució, accidents... L'aparcament, com a invent, ha estat una solució o un pedaç?Les 'falses' solucions ataquen el símptoma, no la font del problema. El problema era l'aparcament o era el cotxe? Perquè atacant el símptoma -què en fem de tants cotxes? On els fem passar la nit?- vam oblidar l'arrel del conflicte i les preguntes pertinents. Què és més eficient, en un espai tan dens com l'urbs: el vehicle privat o el col·lectiu? Han hagut de passar moltes dècades per veure les nostres ciutats mirant de respondre adequadament a la pregunta.
L'exposició és interessant perquè ens en suggereix d'altres, de preguntes, potser més urgents, més necessàries: quines són les 'falses solucions' que estem plantejant avui? És a dir, quin són els debats que hem de reenfocar? Vegem-ne alguns: quan està acabat, un producte? Quan surt de fàbrica o quan l'enviem a la deixalleria? Té sentit que parlem de ginys més eficients sense tractar la cultura de consum? L'energia es compra i es ven, però és un bé de comercial?...
Per cert, el National Building Museum, que acull l'exposició, no té pàrquing. El més proper està a dos carrers.
