Coartades per a no actuar sempre n'hi ha moltes. No porten enlloc. Per això, el fracàs -relatiu, però considerable- de la Cimera de Copenhaguen hauria de ser més aviat un estímul. Els governs no es van posar d'acord, però el canvi climàtic progressa amenaçadorament. Progressa perquè no concertem prou els nostres esforços. Progressa perquè no volem reconduir el sistema productiu i de consum que origina el trasbals atmosfèric. Com el príncep de Lampedusa, acceptem d'actuar tímidament, sempre que res no canviï substancialment.
A la Cimera de Copenhaguen no es discutia de canvi climàtic. S'hi jugava, sobretot, el model energètic, et pour cause, el model productiu i de consum. Exceptuant alguns corrents marginals, hi ha una generalitzada acceptació del procés de canvi climàtic. També s'admet el seu origen antròpic, concretament lligat a les emissions de gasos procedents de les combustions. Aquest ja no és el tema. A Copenhaguen això era la premissa. El desencontre ha vingut a l'hora d'assumir responsabilitats i compromisos que contrariessin les expectatives de creixement.
La lluita contra la disfunció climàtica és la lluita contra els desajustos socioambietals i econòmics de les societats industrials madures o de les tot just emergents. No sabem funcionar sense energia abundant i barata. Partim de la base que l'objectiu és créixer i disposar d'energia per a fer-ho. Quan l'energia s'enrareix, o s'encareix, o n'hem de restringir el consum perquè no podem suportar els efectes ambientals del seu ús, ens falla el terra sota els peus. Per això cerquem coartades que justifiquin la nostra incapacitat d'actuar en la direcció correcta i, en el fons, acceptada per tots.
Demanda
Durant dècades i dècades, els poders públics s'han esmerçat a garantir l'oferta. En els anys cinquanta, els ministres d'indústria dels sis estats fundadors de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, rudiment de l'actual Unió Europea, concertaren polítiques per a assegurar l'abundància i l'assequibilitat dels recursos energètics. Ells posaven al mercat les matèries primeres i l'energia barata i la iniciativa empresarial s'ocupava de la resta.
Mig segle després, hi ha massa mentalitats que encara són allà mateix. Continuen obsessionades amb la gestió de l'oferta. Ara és temps de gestionar la demanda, època de contenció, moderació i estalvi. Ja hem crescut, ja ens hem desenvolupat, ja ens ha passat l'edat de la creixença. Ara es tracta de desincentivar el consum de productes o serveis innecessaris i d'utilitzar els necessaris de manera adequada, no malversadora.
Caldria transitar de la tradicional gestió de l'oferta (els poders públics garanteixen el subministrament d'acord amb la demanda tendencial) a una més sostenible gestió de la demanda (els poders públics modulen les expectatives d'acord amb l'escenari de demanda desitjable). Això contraria, certament, els desigs dels subministradors, que basen el seu negoci en el continuat increment quantitatiu de la demanda de productes energètics, en comptes d'oferir serveis energètics finals (calories, frigories o luxs, en lloc de petroli, electricitat o gas). Justament es tracta de reorientar aquestes estratègies. El benefici no ha de venir de la ineficiència del consumidor, sinó de l'eficiència del transformador. Riquesa no és dilapidació.
