Va ser una revolució de les de debò. La cara del món va canviar en poques dècades. L'ordre social es veié capgirat i, al seu darrere, l'ordre moral. O potser a l'inrevés, tant se val. La burgesia desplaçà la noblesa perquè l'interès econòmic i productiu passà de la terra a la fàbrica. De retruc, la gent escollí les ciutats per a treballar i viure-hi. I de retruc del retruc, l'estructura del territori també anà de capgirells: l'extensió dels conreus disminuí i la dels boscos augmentà (justament quan menys fusta calia). La Revolució Industrial trasbalsà el planeta.
Aquest canvi espectacular comportà molts beneficis per a la humanitat. Només cal veure com i quant vivien les persones fins al segle XVIII i quant i com vivim ara. Només enyoren aquell passat aquells que mai no l'han viscut i ignoren com realment era. Sospiren per una Arcàdia perduda que mai no va existir. La imaginen des de les comoditats del present, com els urbans que exalten la vida del pastor perquè mai no han dormit al ras en una nit d'hivern.
La societat industrial ha posat a la nostra disposició coneixements i béns impensables abans. Vivim més anys, la medicina realment cura i mengem sempre i calent. Només mor de fam o de malalties curables la fracció de la humanitat que encara no ha pogut incorporar-se del tot al món industrialitzat, és un fet. Tanmateix, s'hi podrà acabar incorporant?
Model: KO
Els dos pilars de la societat industrial han estat l'energia abundant i barata i la minimització de costos dels processos productius. Més ben dit, la no assumpció de tants costos com podia. És a dir, l'externalització de responsabilitats. La ciutadania s'hi va rebel·lar. La internalització dels costos socials centrà les lluites obreres del segle XIX i primera meitat del XX, durant la segona meitat del qual es lliurà l'ambiental, que encara dura. Però amb el segle XXI ha arribat un altre repte.
Ara es tracta de mantenir les consecucions i, alhora, estalviar energia. El tresor dels combustibles fòssils comença de flaquejar i, a sobre, les inesperades disfuncions globals generades pel diòxid de carboni que s'emet en cremar-los obliguen a moderar-se. Falla l'altre pilar. Què queda, doncs, del model industrialista nascut amb la màquina de vapor? No gran cosa.
Per això, segurament no podrem acabar de generalitzar-lo, seria insostenible. Però també insostenible seria mantenir mitja humanitat en situació pre-industrial. Vet aquí el conflicte. No ens enfrontem només a una crisi conjuntural. Tenim un greu problema estructural. Ara que la casa trontolla, resulta que els plànols no ens serveixen. La insostenibilitat és això. La sostenibilitat és l'intent de redreçar-ho. Per això no l'hem de confondre amb els pegats per a allargar la vida al model esdevingut inservible, que són injeccions de metadona. Necessitem superar l'addicció.
Som eficaços, no som gaire eficients. Necessitem molt per a produir relativament poc. Com que volem força, ens cal moltíssim. No n'hi haurà prou. A menys que no fem de la injustícia redistributiva l'objectiu estratègic del segle XXI. Els genis financers que ens han dut a la crisi actual i a sobre demanen subvencions potser ja s'hi avindrien. Però hem fet massa camí per a un final tan poc feliç. Ens acostem perillosament al KO, potser que tornem a l'OK. A la sostenibilitat, vaja.
