Què fa que una idea esdevingui mainstream? ¿Com arriba una visió minoritària menystinguda pel discurs dominant a formar part d'aquest mateix discurs? Aquest és sens dubte un dels processos més fascinants dels últims temps, especialment aquí en el nostre país, on estem sent testimonis d'un cas que potser serà estudiat amb interès pels historiadors del futur. Em refereixo a l'acceptació del debat sobre el fet que Catalunya pugui ser independent. Fa només 10 anys aquesta era una demanda marginal, pel que fa a la quantitat, i radical pel que fa a la qualitat. Abordar aquesta qüestió en un fòrum de desconeguts era una temeritat que s'enfrontava al rebuig o a un somriure de commiseració. Cabia encara la possibilitat que els interlocutors coincidissin amb aquest posicionament, però en aquest cas el sentiment de pertànyer a una estranya secta incrementava la sensació d'estar molt lluny del pensament normal.
(F)
Una anàlisi superficial d'aquest cas ens permet entreveure alguns dels factors que hi han intervingut. Una primera dada -potser seria el punt de partida- és que la pròpia realitat canviï de forma substancial. El poder de persuasió de les paraules no és res comparat amb el dels fets. Quan els fets desmenteixen de manera categòrica els arguments principals (en l'exemple seria el respecte al pluralisme i a la voluntat popular) fins i tot els convençuts comencen a dubtar.
Un segon factor és l'estímul de l'autocrítica dins la posició minoritària. Per arribar a aconseguir qualsevol objectiu, cal estar disposat a escoltar noves veus i matisos i obrir-se a l'exterior per qüestionar, si cal, alguns dels propis pressupòsits. La resta és replegament i nul·la capacitat de transformació.
Però encara hi hauria un tercer factor que podríem anomenar l'espera d'una millora. Si s'enuncia, per bé que sigui teòricament, que amb un nou plantejament s'obtindran uns guanys tangibles per a la majoria, i no només pels defensors del plantejament, aleshores ens trobem davant un estímul per a l'actuació. Tot plegat ha d'anar acompanyat de l'esgotament del discurs hegemònic.
Podem concloure, ni que sigui parcialment, que els canvis en el pensament dominant responen a una conjunció de factors, alguns dels quals són coses que passen i no només coses que es pensen. Factors com la insistència o la imposició no hi tenen res a fer: aquest és un joc de seducció i per tant de complexitat.
Una recerca efectuada per la prestigiosa publicació econòmica Mc Kinsley Quarterly assenyala que un 59% dels executius veuen la biodiversitat com una oportunitat per les seves companyies. De manera més específica, aquesta oportunitat es desgrana en la possibilitat d'augmentar el prestigi de l'empresa en adoptar una actitud determinada respecte al medi o de desenvolupar nous productes naturals basant-se en la riquesa dels ecosistemes. Què ha motivat aquí l'hegemonia d'aquest discurs? Els executius esmentats també han respost a preguntes més detallades sobre el risc que suposa la pèrdua d'espècies i d'ecosistemes per als respectius negocis. Un 25 % ha reconegut que certes alteracions derivades d'aquesta pèrdua, com la reducció de la disponibilitat d'aigua en certs indrets, implicaria una amenaça seriosa per a la seva activitat empresarial. Aquí també la realitat -les coses que passen o que podrien passar- ha portat sens dubte a un canvi d'enfocament. La presentació de la biodiversitat com una oportunitat de negoci és un discurs sincer, en el sentit que és la reinterpretació en positiu d'una situació determinada per obtenir beneficis.
(F)
De tota manera, segons la recerca, la biodiversitat no se situa encara en el primer lloc del rànquing de temes importants per als empresaris que està ocupat ex aequo pel canvi climàtic i l'eficiència energètica. Aquesta dada no modifica en absolut el fet principal i més sabent que canvi climàtic i biodiversitat són dos fenòmens totalment relacionats. La lliçó és que una societat, un grup o una persona manifesten intel·ligència en la mesura en què són capaços de qüestionar els plantejaments i les conviccions que fins a un moment determinat han tingut per vàlides. El camí de les idees marginals cap a l'acceptació i eventualment cap a un lloc central en la societat no seria, doncs, cap misteri sinó un mecanisme d'encaix entre realitat i pensament. Sempre i quan les idees en qüestió continguin un cert grau de sentit comú, és clar.
Ara que ja tenim les eleccions marcades al calendari començarà el temps de les propostes i dels retrets. Es increïble el pes que estan adquirint en els darrers anys els segons. Destaca per la seva popularitat el descrèdit de l'adversari en funció de si canvia els seus objectius i prioritats. És curiós que l'afirmació "ara sí que m'interessa" es tendeixi a valorar com a frivolitat en una societat que, per altra banda, es deleix en identificar-se com a progressista.
