Quant de temps dura un any?

Vivim al galop, fem les coses per a tenir-les acabades, sense assaborir-les mentre passen
Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
29/11/2010 - 00:00
Joan Carles I de Borbó va ser ungit rei d'Espanya el 27 de novembre de 1975. Tinc la sensació que no fa tant de temps com això. Però ahir se'n van complir 35 anys. El general Franco, en morir el 20 de novembre de 1975, no duia gaire més temps al poder, des de 1939 a Catalunya i des de 1936 a l'Espanya profunda on triomfà, i triomfa, el Movimiento Nacional (convé recordar, per cert, qui són els veritables nacionalistes de tota la vida...). Tanmateix, encara ara tinc la sensació que el mandat de Franco va ser interminable, i això que traspassà quan jo tenia només 29 anys, de manera que el vaig patir, amb ús de raó, durant a penes un parell de dècades.

El temps subjectiu no depèn de la rotació de la Terra, que marca dies i hores. Ens passen les hores volant en situacions agradables o de molta feina, mentre que els minuts se'ns fan eterns a la butaca del dentista. De petit, un curs acadèmic em semblava llarguíssim i ara trobo que no dóna per a res. Albert Einstein conferí cos teòric a l'univers temporal amb la seva teoria de la relativitat. Però el relativisme perceptiu del temps quotidià és una altra cosa. Depèn de la rotació de la nostra ment, que gira al seu aire.

A "El espíritu de la colmena", Víctor Erice construí un relat fet de pauses i paisatges mínims. Els temps hi transcorria lentament, però els personatges extreien vivències de cada irrellevant segon fins a construir un riquíssim món de sensacions íntimes. Vivien a poc a poc, però no vivien poc. A l'altre extrem, hi ha les pel·lícules de Quentin Tarantino, per posar un exemple. Hi passen tantes coses que no tens temps de viure'n cap.

Avui dia, a Occident, vivim al galop. Fem les coses per a tenir-les acabades, ens les traiem de sobre sense assaborir-les mentre passen. Els fills són una càrrega més, en comptes d'una fascinant vivència. El feminisme, en lloc de combatre el trepidant (i lamentable) univers masclista, l'emula. Ni els objectes no duren, perquè els fan per a llençar-los de seguida. Llàstima que Franco visqués tant quan tant costava que els anys passessin... També és pega.

Socioecòleg, Director general d'ERF
Etiquetes: