Recentment, en l'enterrament per l'església d'una persona gran, alguns presents no creients varem reflexionar sobre la transcendència del moment i la sensació d'alleujament que transmetia el capellà. Es tractava d'un home jove, bon comunicador, que omplia la capella d'esperança sobre la vida eterna i el camí que el traspassat iniciava. Era convincent en els seus arguments, els presentava amb contundència i sense enganyar ningú, donat que apel·lava contínuament al fet que la vida eterna era únicament per als que tenien fe. La resta no ens sentíem amenaçats ni exclosos. Senzillament el capellà no ens dirigia aquelles paraules a nosaltres, però segur que tots compartírem una certa sensació d'enveja per aquella fe que aconseguia la màgia de convertir la mort en un inici millor.
En les litúrgies, la comunicació és clau i té la capacitat de capgirar-ho tot. Ja hem estat testimonis en els darrers anys que els resultats corporatius, segons com es presentin i es comuniquin en el ritual de la junta d'accionistes o el patronat, indiquen pèrdues o beneficis. Es va veure amb Enron, s'ha vist amb el Palau de la Música i es podria dir que també amb el Futbol Club Barcelona. Hi ha líders i personatges carismàtics que poden vendre el que vulguin si reforcen el missatge amb un bon embolcall de protocol. Des de polítics, passant per esportistes o persones religioses o místiques, els bons comunicadors embolcallats de cerimònia tenen un gran poder.
Però, fins i tot sense líders al davant, la cerimònia és poderosa. La mateixa ciència està plena de cerimonial. Per tenir el dret de pertànyer a la comunitat científica l'investigador novell ha de passar per diverses proves, algunes es podrien considerar dignes de germandat de pel·lícula juvenil americana, fins que el mentor el jutja preparat per defensar-se front d'un tribunal, com la prova de fortalesa d'un guerrer davant dels savis tribals.
La cultura també està plena de cerimonial. El sagrament cultural sublim per a un bé cultural patrimonial (físic o immaterial, tan és) és ser reconegut per la Unesco. Quan tot el que ens identifica com país, des dels castells fins al pa amb tomàquet, sigui solemnement reconegut per la Unesco, potser serem més país que ara. Encara que no hi confiaria massa veient el que fan els francesos per aquestes dates amb la torre Eiffel, que l'engalanen amb neons xinesos com si no n'hi hagués prou amb la majestuositat del monument, de manera que sembla una paròdia cultural d'ella mateixa.
Tot això per arribar a una darrera associació entre cerimònies i medi ambient. I és que les grans fites del medi ambient s'han aconseguit en les grans cerimònies mundials que són els congressos i cimeres: Estocolm 72, Rio 92, Kioto 97 i les seves efemèrides, el Global Compact de Kofi Annan del 99, per citar-ne algunes.
La cimera ambiental lloa el que tots ja sabem, igual que ho fan la resta de rituals religiosos, corporatius, democràtics, culturals, etc. Amb el protocol, les coses òbvies es fan importants i les nímies es fan rellevants. Però el més interessant és que les coses rellevants es fan imprescindibles, irreemplaçables i improrrogables.
Ens cal urgentment un nou Estocolm 72 o un nou Rio 92 i, si pot ser, que no s'assembli gens a les darreres cimeres, que han passat inadvertides. Ha de ser una trobada gloriosa, que enalteixi el concepte de sostenibilitat, que suposi una exaltació del canvi de model i que consagri el patrimoni socioambiental, a l'estil Sagrada Família, si convé, amb unció i encens.
