Three Mile Island (1979), Txernobil (1986), Fukushima (2011). Als dos pitjors accidents de la indústria nuclear se li acaba d'afegir un més, que en el moment d'escriure això sembla que serà més greu que el de Three Mile Island i afortunadament menys sever que el de Txernobil.
Als problemes de refrigeració dels reactors 1, 2 i 3 de la central nuclear de Fukushima Daiichi durant el procés de parada se'ls van unir més problemes de refrigeració en els reactors 4, 5 i 6, que estaven parats per manteniment, però les piscines de combustible gastat del quals encara necessitaven refrigeració.
El resultat, fins a ara, són tres explosions degudes a l'acumulació d'hidrogen en l'edifici de contenció del reactor, un incendi i diverses fuites de radiació fins a un màxim de 1,5 sieverts (680 vegades el nivell normal de radiació), a més de quinze ferits de diversa consideració. En aquests moments, encara persisteix el risc de fusió del nucli, que encara que no produiria una explosió com la de Txernobil, provocaria encara més fuites de radiació i dificultaria molt les tasques de desmantellament i neteja d'una central nuclear els reactors de la qual han quedat ja inservibles. A manera d'exemple, es van trigar cinc anys a poder inspeccionar directament el nucli del reactor de Three Mile Island.
Més enllà del terrible cop que suposarà aquest accident per a un Japó devastat pel terratrèmol i el posterior tsunami, cap preguntar-se què significarà aquest accident per a la indústria nuclear en general.
(F)
D'entrada, tots els reactors de disseny similar o antiguitat als de la central japonesa seran revisats. Alemanya ha anunciat que establirà una moratòria immediata i amb una durada de tres mesos per a totes les centrals construïdes abans de 1980, el que suposarà el tancament temporal de 7 dels seus 17 reactors. El comissari d'energia de la Unió Europea, Günther Oettinger ha convocat a ministres i reguladors per a debatre les mesures a prendre, entre elles proves addicionals de seguretat per als 143 reactors que funcionen a Europa, una mesura demanada per Àustria a l'iniciar-se la crisi.
L'efecte més immediat d'aquestes mesures serà el d'encarir l'operació de les centrals nuclears, i el risc per responsabilitat nuclear. És precisament en aquest apartat on s'hauria d'arribar a un major consens, atès que menys de la meitat dels reactors nuclears en tot el món estan coberts per alguns dels acords internacionals existents. El problema, per descomptat, és de costos, doncs difícilment les asseguradores privades poden acceptar carregar amb les indemnitzacions que poden ocasionar accidents nuclears greus. Històricament, això ha donat pas a lleis com la Price-Anderson Act als EUA, que estableix un límit màxim de responsabilitat civil per danys més enllà del lloc (la central) on ha tingut lloc l'accident.
Al meu entendre, i com va succeir als EUA a principis dels 70, el major impacte per al futur de la indústria nuclear no vindrà donat pels canvis en l'opinió pública o la pressió de les organitzacions ecologistes, sinó per l'evolució a l'alça dels costos. Encara que la saviesa popular (i molts periodistes!) diu que Three Mile Island va detenir el programa nuclear nord-americà, la veritat és que la major anul·lació de comandes es va produir en el període 1973-1978, un any abans de l'accident. La causa va ser la crisi del petroli de 1973, que va reduir la demanda d'electricitat i va disparar els tipus d'interès, variables molt importants per a assegurar la viabilitat d'un projecte nuclear.
Igual que la calor latent en els reactors ja arruïnats de Fukushima Daiichi, l'espectre dels accidents perseguirà als partidaris de la fissió nuclear, però serà l'asfíxia financera la qual finalment frenarà el mal anomenat renaixement nuclear. Per descomptat, alguns estats poden optar per fer del desenvolupament nuclear un objectiu nacional, com va fer França en el seu moment, és l'excusa perfecta per a amagar que són un pèssim negoci els passius del qual seran traspassats a les generacions futures.
