Deixem de banda les qüestions ètiques (que també són un constructe cultural, és clar). En termes purament funcionals, aquesta agressiva tendència de l'espècie humana a arrasar el seu entorn ens acabarà costant molt cara. Quan érem pocs i tecnològicament limitats, les nostres actuacions tenien poca incidència. Ara són un flagell planetari que cau sobre els nostres caps, tal com l'antròpic canvi climàtic en curs posa de manifest. Infatuats, ens hem considerat durant segles el centre de l'univers. Actualment sabem que som a penes un farbalà de la Terra.
(F)
Investigacions recents conclouen que més de la meitat de les tres-centes espècies de vertebrats ibèrics més significatius correrà perill de desaparició a mitjan segle XXI a causa del canvi climàtic. No cal enverinar gripaus, doncs, per anar-nos quedant sols. És un empobriment colossal, com passar d'un prat sobreeixit de diversitat a un monòton camp de blat tractat amb herbicides. Les papallones ja ens han abandonat fa temps, veure'n una és un esdeveniment. Algú opinarà que no fan cap falta. Això també es podria dir dels quadres, les escultures i de tots els signes d'art que constel·len les nostres vides. En rigor, no calen. Ara bé, sense les coses que no calen, quin sentit tenen les imprescindibles? El cas és que la fauna amb qui compartim el planeta sí que cal, a més de ser desitjable. El bladar monoespecífic sobreviu gràcies al pagès, però la humanitat no té tutors que en tinguin cura quan la biodiversitat i les funcions associades s'esfondren. Per això ens canvia el clima, perquè ningú no ens va al darrere fent-se càrrec del diòxid de carboni que aboquem a l'engròs.
El ximpanzé Washoe va aprendre a comunicar-se amb la llengua de signes per a sords que li van ensenyar els seus cuidadors de la Central Washington University. Aquest animal, que va morir el 2007 als 42 anys, coneixia i emprava fins a 350 paraules angleses, amb les quals construïa frases senzilles que li permetien comunicar-se. Això vol dir que pensava i expressava sentiments. Més encara: pel seu compte, va ensenyar la llengua de signes al seu afillat, el jove ximpanzé Loulis, que en va aprendre més de 150. Washoe i Loulis, dotats d'un llenguatge que els seu rudimentari aparell fonador no els permetia desenvolupar en termes de parla, conversaven com nosaltres, fins i tot feien bromes o mentien interessadament. Fa pensar.
(F)
Charles Darwin, fa 150 anys, ens retornà la nostra condició natural. Resultava que els humans érem una espècie del regne animal, un cop important a l'orgull de qui sempre s'havia considerat una cosa a part. Van venir després les troballes paleoantropològiques que van descobrir, una rere l'altra, espècies humanes altres que la nostra: Homo neanderthalensis, H. heidelbergensis i H. antecessor, H. erectus, H. rhodesiensis,... No eren Homo sapiens, però eren humans. No homínids o hominoides com la Lucy, el famós Australopithecus afarensis trobat a Etiòpia, sinó humans veritables, tan semblants a nosaltres com un dromedari africà s'assembla a un camell asiàtic. Ara resulta que els ximpanzés, amb qui compartim la condició de primats superiors, com els goril·les o els orangutans, poden aprendre a parlar amb signes. Què ens queda de radicalment diferent, així doncs?
Potser només la cultura i la civilització, és a dir la capacitat de convenir conductes supeditades a acords. I entre aquests acords, el de mantenir la biosfera tan diversa com sigui possible, perquè sabem que això ajuda a estabilitzar els processos vitals i perquè ens agrada disposar d'aquest ventall d'éssers vius distints, fascinants programes genètics diferenciats. Fins que ve un humà escassament digne d'aquest nom, si admetem que l'única cosa que realment ens caracteritza és el conveni cultural, i liquida els tòtils de mil en mil. Els tòtils, o les balenes, o el que més convingui.
Mentrestant, l'enginyeria genètica crea varietats artificialment, amb gran escàndol emocional de determinats sectors, que potser tenen raó. Alhora, per la via de les hibridacions tradicionals, també es creen noves varietats. Ara mateix, l'International Rice Research Institute de les Filipines diu que ha obtingut un arròs resistent a les modificacions ambientals lligades al canvi climàtic i a les anomalies meteorològiques en general. Amb una mà destruïm i amb l'altra creem.
Podríem preguntar als deixebles de Washoe què opinen de tot plegat. Potser descobriríem que s'han format un criteri al respecte. Aleshores, avergonyits, podríem concloure que la nostra irreductible única diferència només sigui una absurda brutalitat autodestructora. Quin fracàs...
