Comprada a Internet, una bona catifa persa surt a 200 euros el metre quadrat, menys i tot. Això són uns 150.000 nusos fets a mà, més i tot, un teixit artesanal elaborat amb els dits i amb aquella rara perícia i bon gust capaç de crear onírics dibuixos sobreeixits de color. Tot plegat a un cèntim d'euro cada deu nusos, materials, despeses i guanys comercials inclosos. Sembla mentida.
La renda per càpita iraniana és d'uns 3.500 euros. Una renda anual de 3.500 euros per persona que, corregida amb l'índex de Gini per tal de saber quina deu ser la de les persones menys afavorides, es queda en uns escarransits 1.400 euros. És a dir, que el treballador iranià ve a ingressar, de mitjana, uns 115 euros al mes. Les dones de poble que nuen les catifes deixant-s'hi la pell no crec que arribin ni a la meitat, uns dos o tres euros al dia. Per això les meravelloses catifes perses surten al preu que surten.
I les afganes, i les turcmanes i les pakistaneses... La gent sobreviu amb aquests ingressos perquè es mou en contextos on un euro equival a centenars de les seves unitats adquisitives. Així que l'economia mundial està de tot menys globalitzada. És una obvietat que els analistes econòmics, en la seva infatuada obcecació, s'obstinen a negar. Si insisteixes en l'evidència, et miren amb commiseratiu menyspreu. Segons ells només compten els mercats, la mesquina histèria borsària i altres virtualitats que no són res però que ho governen tot.
Ja n'hi ha prou. Sobretot ara que els països emergents, aplicant el mateix principi que els ha marginat, passen d'aquesta crisi. O paguem les catifes perses a 2.000 euros el metre quadrat pel cap baix, o compartim tots les catifes industrials barates, que en això ha consistit el nostre procés cultural. Si no, la globalització continuarà sent mentida, alhora que resultarà impossible mantenir l'avantatge dels diferencials injustos, fins i tot si no ens inventem noves crisis locals amb fums de globalitat.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
