Amb pocs dies de diferència, han entrat en servei a Andalusia dues plantes termosolars de generació elèctrica. Els mitjans se n'han fet ressò amb entusiasme perfectament descriptible: els sedueixen més les tafaneries electorals o els casaments d'aristòcrates tronades. Em pregunto per què ens costa tant destriar el gra de la palla.
Resulta que prop de Sevilla ja funciona la planta Gemasolar, inaugurada pel rei Joan Carles i per Mohamed bin Zayed al Nahyan, príncep hereu d'Abu Dhabi, promoguda per l'enginyeria espanyola Sener (60%) i el grup Masdar de l'emirat àrab (40%). I també resulta que prop de Guadix, a Sierra Nevada, ha entrat en funcionament la tercera fase de la planta Andasol, operada per Duro Felguera i propietat del mateix consorci alemany que promou, al Sàhara, l'ambiciós projecte Desertec. Gemasolar té una potència molt modesta (19 MW), però les tres fases ja operatives d'Andasol donen 150 MW. Això ja és una potència respectable.
La singularitat més destacable d'aquestes dues centrals és que poden desacoblar la captació de l'energia tèrmica solar de la generació elèctrica. Mitjançant miralls concentradors, escalfen aigua que fa girar un alternador o bé fonen sals les quals, en un altre moment, acaben aconseguint el mateix resultat. És a dir, que la captació solar és diürna, és clar, però la generació elèctrica pot fer-se tant durant el dia com durant la nit. Notable.
Aquesta és la cara positiva, la que mostra com la generació elèctrica mitjançant la captació d'energies lliures de font renovable és una alternativa real, no un deliri. La negativa és que la planta Andasol, amb 600.000 miralls, ha exigit una gran inversió, ocupa uns 4 km2 i només funciona raonablement bé en llocs d'elevada insolació i atmosfera transparent. Un aerogenerador de 3 MW de potència necessita menys de mitja hectàrea. Per tant, s'aconsegueix una potència instal·lada de 150 MW, que és la d'Andasol, amb 50 d'aquests molins de 3 MW, que ocupen menys de 25 hectàrees. És moltíssim menys que 4 km2 (400 hectàrees). Per contra, els aerogeneradors només produeixen electricitat quan bufa el vent, que ve a ser un 35-40% del temps total i no sempre en el moment de demanda. Quina opció és la bona?
(F)
Totes dues, si responen a una estratègia global correctament concebuda. Cal insistir-hi. El mix energètic sostenibilista és fet de moltes oportunitats parcials convenientment explotades. Costa més de gestionar que el convencional basat en energies fòssils, però té l'imbatible avantatge que és inesgotable, que no depèn del preu de la matèria primera (que és gratuïta) i que minimitza les externalitats ambientals negatives. Quan determinats combustibles fòssils escassegin, d'aquí un parell de dècades a tot estirar, i quan el canvi climàtic s'accentuï, que ja comença d'ensenyar les dents, la còmoda operativitat del sistema fins ara convencional serà irrellevant al costat dels problemes econòmics, ambientals i socials que comportarà.
Ens convé molt fer durar les reserves d'hidrocarburs fòssils. Això garantirà els seus usos no combustius (indústria química) i permetrà una transició ordenada i tranquil·la. Som davant d'uns jocs malabars que demanen controlar moltes boles alhora. Hem d'atendre la demanda, hem d'invertir en implementacions alternatives com la generació eòlica o solar, hem d'anar desenvolupant l'automoció elèctrica justament per refredar la demanda de petroli i estimular la captació renovable, hem de millorar, i molt, les nostres ratios d'eficiència, que són força dolentes, i molt especialment hem de reeducar-nos energèticament a fi d'avançar en l'estalvi (no consumir perquè sí) i en la suficiència (obtenir el servei final necessari, sense excessos). Feina rai.
La suficiència, l'estalvi i l'eficiència representen la principal font alternativa d'energia. S'aconsegueix el mateix ingressant molt que despenent poc. Hem d'ingressar d'una altra manera i hem de despendre menys perquè sense els ja terminals hidrocarburs fòssils és dubtós que puguen ingressar més. L'esmentat projecte Desertec es proposa disseminar pel Sàhara plantes termosolars com la d'Andasol. Però ni serà fàcil, ni es transportarà l'energia sense pèrdues, ni n'hi haurà prou amb tots aquests invents si cada cop som més humans demanant més per càpita. Per no parlar del tema financer. L'opció sostenibilista és econòmicament viable -de fet, és l'única econòmicament viable, sobretot si es fan els números com cal i s'atribueix cost a la totalitat dels valors en joc-, però exigeix un gran exercici d'enginyeria financera, perquè es tracta de revertir i amortitzar un model caducat, però encara en ple funcionament .
Andasol i Gemasolar són dues excel·lents notícies insuficients. Formen part d'una solució complexa que vol ambició, creativitat i cintura. Una solució que només arribarà si tenim un projecte global i amb visió de futur. Això demana competència tècnica, que tenim, i lideratge polític, que ens falta. Els nostres polítics europeus haurien de voler liderar el nou ordre. Es conformen guanyant les eleccions.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
